laplujanomespanta

  La meva primera acció política conscient va tenir lloc el 1963, quan tenia setze anys, i em vaig dedicar a fer còpies a mà en paper carbó (no existien les fotocopiadores ni les ciclostils, o jo no hi tenia accés) de l’article que l’Abad Escarré havia publicat a Le Monde . Duia per títol “ Le régime espagnol se dit chrétien mais il n’obéit pas aux principes de base du christianisme ”. Va causar un rebombori espectacular, perquè atacava el règim franquista on més li dolia: la base cristiana de la seva ideologia. Perquè, el que diuen els evangelis i la carta de Drets Humans, amb dos mil anys de diferència, és exactament el mateix: el respecte a la integritat física i moral de les persones és un dret inalienable. Jo, de petita, estudiava el catecisme com un lloro. Per això em sé de memòria, i en castellà, les obres de misericòrdia: dar de comer al hambriento, dar de beber al sediento, vestir al desnudo, dar posada al peregrino ... Si volies ser un bon cristià havies de tenir en com...

  Mentre jo m’esforçava per dur al món la meva primera filla, un dissabte de maig de 1974, la policia, el forense, el jutge i potser algun periodista es miraven horroritzats l’escenari d’un dels crims més sonats de Barcelona: el doble assassinat del matrimoni Juan Roig i Maria Rosa Recolons, a la seva habitació del xalet on vivien, al número 5 del carrer Juan de Alòs, a Pedralbes. Efectivament, aquell 4 de maig, mentre l’Anaís maldava per abandonar el claustre matern, la policia es preguntava qui era el sàdic que havia perpetrat aquell crim contra un matrimoni benestant de mitjana edat i, aparentment, sense motiu: no hi havia senyals de robatori ni s’havia remogut l’habitatge cercant alguna cosa especialment valuosa. Recordo aquell crim perquè, a part d’aparèixer a tots els diaris, el cognom de la dona m’era familiar. Després explicaré per què. Tot i això, mai més en vaig sentir a parlar. No vaig seguir el cas, no sabia com havia acabat ni si havien detingut els culpables. O, alm...

  A la vida de qualsevol persona sempre hi ha un primer “alguna cosa”: un primer amor, un primer sou, un primer viatge a l’estranger, un primer desengany... A la meva vida hi ha... un primer senglar. O va ser un primer llop? No, era un senglar! Ho vaig explicar en una de les històries del llibre Calidoscopi . Es deia El ganivet de matar llops, i narrava una excursió a Montserrat d’un pare i les seves dues filles petites. Aquell pare (que era el meu) tenia una fantasia desbordant i unes ganes de fer teatre que es moria, de manera que, com diu el conte, no li va costar gaire escenificar una escena en la qual ell, valent, estava a punt d’enfrontar-se a un llop, amb el ganivet ad hoc a la mà, davant la mirada aterrida de les seves filletes. Les tals filletes van veure el llop sense dubtar-ne, perquè mai no es dubta de la paraula del teu progenitor, només que uns quants anys més tard van saber que aquell llop era probablement un senglar, animal molt més habitual de trobar pels camin...

  Avui aquest article serà una mica diferent. Ja som en època d’advent, i com el seu nom indica, estem esperant amb alegria i il·lusió l’adveniment del Messies i toca estar de bon humor. Al·leluia! He decidit fer un esforç i abandonar per uns dies els temes depriments i mirar de trobar altres coses de què parlar, sense ferir sensibilitats, o sigui que si la broma del Messies ha molestat algú, que sàpiga que ho he dit de “bon rotllo”. De fet, tinc entrades per anar-lo a sentir a l’Auditori, de manera que la part cultural del cristianisme la comparteixo amb els meus amics amb gran satisfacció. Avui, doncs, he decidit compartir amb vosaltres un exercici que m’han posat de deures al taller d’escriptura autobiogràfica que freqüento des de fa uns anys. Es tractava de trobar un objecte que ens porti un record i parlar-ne. Aquí el teniu. Si bé els fets, tot i que parteixen de la realitat, no són ben bé exactes, els sentiments són absolutament autèntics. Les co-protagonistes ho podran c...

  Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, què més ens podeu da’ en una altra vida?   Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre, i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!   Hi ha un programa de televisió que es diu “¡ Vaya semanita !”. Doncs així podríem qualificar aquests últims dies en què hem vist actuacions esperpèntiques de la Justícia i hem pogut tenir la seguretat que això no s’acaba aquí. De moment continuem sense tenir el text de la sentència condemnatòria al Fiscal General de l’Estat. Com que el veredicte ja estava decidit per endavant no cal tenir els arguments per condemnar-lo, ja se’ls acudirà alguna cosa. Jo no soc jurista i per tant les meves opinions són manllevades. I les manllevo de la gent en qui tinc confiança. I he llegit que es podrà fer un recurs al Constitucional per diverses causes, però també he llegit que no es recomana al Govern de...

  Huaco peruà Confesso que estic una mica preocupada perquè des de l’estiu que em costa trobar temes per al blog. Les desgràcies polítiques cansen perquè es van fent més grosses cada dia i per higiene mental crec que és convenient deixar-les de banda. Estic cansada de parlar de desgràcies. Aleshores busco anècdotes o pel·lícules que em vingui de gust comentar. O viatges, però no vaig de viatge cada setmana. Total, que quan trobes una notícia sorprenent, per cutre que sigui, l’aprofites. I vet aquí que els diaris m’ho han posat “a huevo”, i mai més ben dit: Hitler només tenia un ou i la tita, curta. Segons he pogut llegir a La Vanguardia   i a l ’Ara , s’acaba d’estrenar un documental de la cadena britànica Channel 4 on es presenta un informe que assegura, a partir de proves del seu ADN, que Hitler patia una mutació en el gen PROK2, associada a la síndrome de Kallmann, que pot causar que no baixi un testicle, altrament anomenat ou. Sembla, doncs, que la cançó que els nens br...

  Al llarg de la història de la Humanitat s’han produït moments que podem considerar revolucionaris perquè han canviat radicalment la manera de fer les coses. A partir del moment que l’home es va dotar d’escriptura va poder deixar constància de la seva activitat i va quedar registrada per a coneixement de futures generacions. Probablement els que escrivien eren molt pocs i tenien molta feina. Els primers textos escrits no són literaris sinó molt pràctics; eren llistes, registres i documents comptables, amb l’objectiu de controlar productes, impostos i intercanvis comercials. Molts segles després, quan ja existien moltes llengües amb alfabet assignat, ens trobem uns senyors la feina dels quals era bàsicament copiar a mà textos escrits per altres, aquesta vegada sí, literaris o religiosos, i fer-ne tantes còpies com se’ls pogués encarregar. Era un treball feixuc, però delicat, i com que es feia sobretot en convents i monestirs, de drets laborals no se’n parlava i si calia deixar-s’hi...

  Aquest galimaties lingüístic del títol té dues explicacions. La primera, mostrar a tothom el meu domini d’almenys tres llengües. La segona, retre homenatge al destí que m’ha ofert en set dies tres grans satisfaccions. Per això les esmento en la llengua que correspon a cada una d’elles. La primera, en català i/o castellà, és la dimissió, forçada, del senyor Mazón. Ja estava tardant massa, perquè l’endemà de la DANA ja hauria hagut de dimitir, després de constatar-se la deixadesa que va fer, com a primera autoritat valenciana, de les seves funcions. Però això no va passar, i l’inútil del seu cap polític i Secretari General del seu partit va deixar que les coses es podrissin fins a arribar al 29 d’octubre, aniversari fatídic de l’aiguat del 2024, i el senyor Mazón es va sentir dir de tot menys guapo. I de retruc el seu superior, també. Per no haver fet res per substituir-lo. Però no va poder seguir mantenint-lo al cap de la Generalitat valenciana, i ara el tenim buscant un pacte a...