laplujanomespanta

  Si la autoridad lo permite y el tiempo no lo impide , el proper dimarts, 26 de setembre, 350 braus exemplars, 350, de la reputada ramaderia de Celtibèria tindran ocasió d’emprar, al Congrés dels Diputats (no a la plaça de toros), la seva llengua materna i d’escoltar la dels altres per assistir a un ple d’investidura. En mala hora se li va acudir a l’autor del capítol de la Bíblia que parla de la Torre de Babel de posar com exemple de càstig diví la diversitat lingüística. Està bé com a metàfora explicativa d’aquesta diversitat, però no calia que fos un càstig. La pluralitat de llengües no és un càstig, és una realitat fruit d’una evolució de la mateixa manera que hi ha pluralitat d’individus.   Per als que parlem una d’aquestes llengües que agraden tan poc a alguns senyors diputats aquest tema ens resulta francament pesat. Com és que encara hem d’anar traient arguments per justificar el dret a parlar la teva pròpia llengua i a demanar que te la respectin? Serà que alguns senyors

  L’estiu és un bon moment per observar el que passa al teu voltant. Si t’has plantejat unes vacances tranquil·les a base de lectura, platja i calor, només has de fixar-te una mica en els que t’envolten per estudiar el comportament humà i treure’n lliçons. Jo no soc observadora perquè en general la gent que no conec no m’interessa, però compro cada dia el diari de Menorca, Es Diari , com n’hi diuen allà, i m’assabento dels múltiples disbarats que fan els turistes i de les conseqüències que tenen. Ja fa temps que Es Diari es lamenta de la imprudència que suposa llogar embarcacions de motor a persones que no tenen títol de navegació ni la més remota idea del que significa anar pel mar, que no és com caminar pel camp. Fa un parell d’anys (o potser més) una família madrilenya va aconseguir que se li tombés la barca i la senyora es va quedar sota el casc, accident més grotesc que greu, però que podria haver acabat molt malament. No feia mala mar ni vent, simplement el senyor no en teni

  M’estava plantejant si aquest títol, o aquest tema, era adequat per al segon article de la temporada quan rebo la notícia de la mort de Carme Junyent. No en sabia res de la seva malaltia ni tampoc, naturalment, de la manera com l’havia afrontada. La meva intenció era parlar de les pèrdues que s’han produït aquest estiu en l’àmbit de la cultura amb l’ànim de recordar les seves obres i de celebrar haver-ne pogut gaudir. Però la mort de Carme Junyent li dona un altre caire a l’article: perquè de tots els morts és la més propera, perquè de totes les lluitadores per la llengua és amb la que em sento més identificada, i per la manera com ha afrontat la seva mort, segons llegeixo a la premsa. Això, però, no em fa renunciar a l’antic plantejament, i parlaré també dels morts que tinc a la llista i que he anat apuntat al llarg de l’estiu a les notes que prenc al telèfon: una nova mort, un nou nom a la llista. La primera que vaig anotar va ser la de Xavier Gramona, que no sé si cronològicamen

  Aquest joc de paraules entre blog i bloc em permet començar el curs amb una mica d’humor i de metàfora. La casa Bloc, a Sant Andreu, com molta gent deu saber, va ser un projecte de la República per oferir habitatge assequible a la classe obrera. Potser els conceptes d’habitatge assequible i classe obrera ara mateix estan obsolets, que no vol dir que no siguin necessaris, però com que jo soc d’una generació antiga, m’agrada defensar les causes justes, i assimilo el meu blog (humilment) al projecte progressista i republicà de la casa Bloc. Sense pretensions, però tampoc sense   renúncies. Quan vaig acomiadar-me al juny pressuposava que el 23 de juliol hi hauria un daltabaix i que no podria estar-me de publicar alguna cosa parlant dels resultats. Però he de dir que aquell 23 de juliol va ser bastant curiós. Anava a l’aeroport a les 20:30 a recollir una part de la família amb la informació dels resultats recollits a peu d’urna, que eren terrorífics. Però quan a quarts de deu, tornant a