laplujanomespanta

  Durant molts anys el 17 de febrer era la data de l’aniversari de la meva filla Aïda. La celebració era més o menys lluïda segons les circumstàncies: si queia entre setmana, o en dia festiu, o per Carnaval... però sempre hi havia un dia en què ens trobàvem tota la família i fèiem festa grossa. Per a mi no hi havia altra cosa a celebrar que no fos el seu naixement. Però vet aquí que el 17 de febrer del 2024 em trobo que, només llevar-me i agafar el diari, algú m’obliga a celebrar un fet que ja havia oblidat tot i que en el seu moment va causar un rebombori espectacular. 17 de febrer del 2024. Em llevo, però no estic sola a casa. També hi ha l’Aïda, la que acaba de fer 46 anys perquè se li va acudir de néixer a les cinc de la matinada, de manera que a les vuit ja els havia complert. No és a casa perquè s’hagi enfadat amb el marit, sinó perquè un dolor agudíssim a les cervicals que li irradia braç avall la té absolutament incapacitada per treballar i cuidar-se de la casa i dels fills.

  Llegeixo a l’Ara del diumenge, 4 de febrer, una notícia que defineix els temps que estem vivint. Parla del concepte “haul” i diu que pot ser un perill per al planeta. Jo, el haul,  no sabia què era, però no és d’estranyar perquè no freqüento TikTok. Resulta que hi ha “11.000 milions de vídeos amb 65.900 milions de visualitzacions en què usuaris de tota mena es dediquen a ensenyar al món allò que han comprat”. Hi poden haver estupideses més grans, però aquesta no es queda curta. Ara bé, això només seria una de tantes si no fos que provoca una quantitat de deixalles tan extraordinària (perquè la majoria de coses adquirides són peces de vestir) que les deixalleries no la poden absorbir. Les peces adquirides són tan barates que les pots comprar i llençar directament, perquè un cop mostrades als teus seguidors, tu ja has fet la feina, ja has cobrat del patrocinador de torn i ja te’n pots oblidar. O tornar-ne a comprar més i més, i així fins a l’infinit. Com que no et caben a l’armari, qua

  El 27 de març de 2020, quan començava aquest blog, vaig publicar un article parlant d’un llibre que m’havia agradat molt. No sé si vaig aconseguir animar algú a llegir-lo. Era un moment depriment perquè ens acabàvem de confinar i necessitàvem estímuls per no caure en la desesperació. Aquell llibre era un bon remei. Es deia En attendant Bojangles . Gairebé quatre anys més tard veig a la cartellera teatral de Barcelona que anuncien una adaptació de la novel·la, amb tres personatges: la parella loufoque (esbojarrada) i la seva filla. A l’original el fill és un noi. No sé si els dos actors protagonistes seran capaços de transmetre l’estat de deliri dels originals. Espero que no es quedin només en el vessant còmic de la situació. No és ben bé una comèdia, és una tragicomèdia. La bogeria ens la podem prendre com una broma, però no ho és. Diuen que la novel·la està inspirada en la relació d’Scott Fitzgerald amb la seva dona Zelda que, efectivament, tenia una malaltia mental, crec que a

  Sempre he pensat que qui es dedica a la política, sigui de manera activa o com a comentarista, ha de tenir el cap fred, ha d’actuar amb el cervell i no amb les vísceres. Certament, de vegades és difícil mantenir aquest criteri perquè les circumstàncies no hi ajuden. Ara mateix (tot i que jo no soc politòloga ni diputada), si pogués, faria i diria unes quantes coses lletges que em surten de l’ànima, després de veure la votació de dimarts passat al Congrés. Fins quan haurem d’aguantar l’actitud irresponsable de set diputats que es pensen que el món gira al seu voltant i només al seu voltant? La Llei d’Amnistia ha estat un tràngol per al PSOE, però no només per a ells. També molts catalans l’han vist com una concessió que no per necessària era ben tolerada. El PSOE, ens agradi o no, és l’únic partit a nivell estatal que ens pot evitar el daltabaix que significaria un govern PP-VOX. No cal imaginar com seria, ja ho veiem a Balears, País Valencià i Madrid, aquí amb el PP tot solet dirig