laplujanomespanta

Als països del món occidental, que si ens volem posar en pla progre podem anomenar neocapitalistes, ja fa anys que la societat es preocupa per donar una sortida digna a les persones “amortitzades”. Si el país és de l’estil dels Estats Units, es creen residències de luxe perquè hi vagin a passar “l’última etapa de la seva vida” aquells que s’ho poden pagar. I si és de l’estil dels països europeus, els governs busquen la manera d’oferir una plaça en una residència, pública o privada, a qui no pugui valdre’s per ell mateix o fins i tot a qui prefereixi la vida en companyia a la solitud. Al nostre país hi ha una mica de tot, des de la mala consciència de portar l’avi a la residència fins al sacrifici màxim de tenir cura d’una persona dependent a casa que altera completament la vida quotidiana. Entremig hi ha els vells i velles que viuen sols, que es valen perfectament per ells mateixos i que de cap manera volen que se’ls tracti com a material caducat. El cine, que no deixa de ser un reflex

  Amanda Gorman i la traductora holandesa De què parlem quan parlem de traduir? Fa uns mesos ja vaig exposar els dubtes que havia tingut abans d’establir un criteri a l’hora de traduir poesia. Què era més important en el resultat, el fons o la forma? No eren criteris per fer servir sinó per jutjar una traducció, perquè jo no he traduït mai poesia. Abans d’acabar la carrera vaig buscar feina de traductora i el primer llibre que em van donar, l’editorial Seix i Barral, va ser La batalla de Farsalia , de Claude Simon. Un escriptor pertanyent al nouveau roman , aquells que consideraven que ja estava tot dit i que el que calia era dir-ho d’una manera nova. La feina que vaig tenir per traduir una obra literària va ser considerable i els dubtes apareixien constantment. Un dels que recordo era que havia de traduir “ raidillon aux aubépines ”, tres paraules, i literalment era “ caminito escarpado de los espinos albare s” (6 paraules). Això, en prosa, no té gaire importància; en poesia, sí. R

  Si hi ha una actitud intel·lectual que admiro és la d’aquelles persones que són capaces de rectificar. Se suposa que els qui aspiren a ser considerats intel·lectuals    tenen una actitud crítica davant la realitat i no cultiven el dogmatisme. Si els principis que ells abraçaven es mostren caducats, cal rectificar. I això no val només per a la realitat immediata sinó també per a aquells posicionaments sobre fets històrics dels quals ja en tenim una visió molt llunyana. Soc la primera de reconèixer que això és molt difícil i que em sento completament presonera de clixés que en un moment semblaven “la veritat” i que el temps s’ha encarregat de destruir. Posem per cas la revolució cubana. No crec que cap jove progressista espanyol als anys seixanta no admirés Fidel Castro, el Che, la lluita de la Sierra Maestra i la presa del poder per part dels revolucionaris barbuts. Van caldre molts anys i molts disbarats, per dir-ho d’una manera suau, per part dels castristes perquè ens adonéssim q

  La lectura és un plaer indescriptible que no tothom pot assaborir. Diuen que un bon ambient familiar on els adults es mostrin interessats pels llibres afavorirà l’interès dels menors per aquesta activitat. En principi, sí, però no sempre. Jo mateixa, educada en el mateix ambient que la meva germana petita, vaig tardar més que ella a llegir llibres diguem-ne seriosos (tipus Dickens) i a llegir-ne amb tanta afició com ella. Recordo, en canvi, que en tenia dos que llegia constantment: Pueblos y leyendas i Aristarco, narraciones celestes . Del primer encara en recordo algunes frases (per ex., “agotadas las flechas, brillaron las espadas...”). En quin moment i com vaig passar d’aquests llibres juvenils a llibres per a més grans no ho sabria dir. Recordo devorar obres de teatre que el meu pare tenia a la llibreria, d’una col·lecció que es deia “ Colección teatro ” (una comedia cada semana), i que eren obres d’autors espanyols, encara que em sembla que també hi havia Pirandello. Em vaig

  Que poques vegades sentim ja per la megafonia dels trens la destinació “Barcelona Estació de França”! Encara queden trens que hi van, però ja són molt pocs. Gairebé tots acaben a Barcelona-Sants, la gran estació central. Per a mi l’Estació de França té un simbolisme especial, lligat a la proximitat amb el meu antic domicili familiar i als aspectes diversos dels meus viatges. Asseguda a la butaca, en mig d’aquest autoconfinament que no s’acaba mai, em disposo a veure un capítol d’una sèrie de Movistar+ quan a la publicitat prèvia veig un cotxe fantàstic passant per davant d’uns porxos. Em quedo mirant i dic: això ho conec! Són els porxos d’en Xifré! Els cotxes, que són 4, continuen circulant i s’aturen davant l’estació de França, a Barcelona! 4 cotxes de la gamma SUV de Mazda, aturats davant de l’estació remodelada, pintada, neta i rutilant, res a veure amb el record que de sobte va sorgir del meu inconscient d’una estació trista, grisa, bruta però majestuosa en la seva arquitectura,

  Acabo de rebre un correu de google on m’anuncien que d’aquí a uns dies em cobraran la subscripció a blogspot, la plataforma que em permet mantenir actiu aquest blog. Això ha fet adonar-me que falten molt pocs dies perquè faci un any que he començat a bolcar les meves idees en aquestes pàgines, amb tot el que això comporta. Naturalment, cada vegada que fa l’aniversari d’alguna cosa un es pregunta què n’ha tret de bo d’aquell any, en què ha millorat i en què ha anat enrere. I en el meu cas no podia ser d’altra manera. Què he fet de bo durant aquest any? Considero el blog una activitat positiva? Vull continuar? Plego? Tots aquests interrogants se’m barregen de manera racional i emocional, com em passa sovint amb moltes coses. I començo per pensar d’on va sortir la idea i per què he aguantat fins ara. Ja ho vaig exposar en els “motius fundacionals” (ha, ha!) del blog al març de l’any passat: aparcar la tristesa i intentar avançar per la vida amb una visió més positiva. Feia gairebé cin