laplujanomespanta

  L’últim post que vaig penjar (el del fill del xofer), feia dies que el tenia escrit, però retardava la seva publicació perquè no estava inspirada per escriure res més. Tot el que se m’acudia era negre com el carbó, reflexions sobre la pandèmia o sobre les eleccions, hi ha algun tema més tenebrós? I no és que ara hagi canviat la meva visió, al revés, és més negra que mai, però m’he posat com objectiu no rebentar la moral als lectors, així que deixaré de costat tot el que se m’acudeix sobre les vacunes, els confinaments i el vodevil de les eleccions i parlaré de cine, que a hores d’ara deu ser l’única cosa que em dona satisfaccions. Han coincidit en el meu horitzó, i per això em fa gràcia parlar-ne, dues pel·lícules que si bé no tenen el mateix argument sí que tenen el mateix to, fins al punt que una es considera influïda per l’altra, o al menys pel seu director. Es tracta de la reposició, 20 anys després de la seva estrena, de “ Deseando amar ” ( In the mood for love , Wong Kar Wai,

  He llegit fa poc un llibre (o hauria de dir devorat?) que està tenint un èxit extraordinari i que potser a hores d’ara tots ja coneixeu. Es tracta de l’obra de Jordi Amat “ El fill del xofer ”, un estudi sobre la persona del periodista Alfons Quintà, narrat amb un estil tan trepidant que de tant en tant tens la necessitat de dir, per favor, si us plau, fes frases més llargues que em permetin descansar, prou de frases curtes que em fan perdre l’alè i avançar desbocadament pàgines endavant... Però l’estil és només un aspecte, i no el menor, de l’èxit del llibre. La personalitat d’Alfons Quintà, psicòpata remarcable i periodista excel·lent, és tan apassionant per tot el que va significar en unes èpoques determinades, que malgrat la seva cara fosca se’t crea la necessitat d’anar avançant en la lectura per veure quina serà la seva pròxima aventura, un personatge que ja als 16 anys va gosar fer xantatge a Josep Pla amenaçant-lo d’explicar a la policia les seves gestions polítiques al vol

  No fa gaire que el Congrés de Diputats va aprovar la llei sobre el dret a una mort digna i malgrat les animalades que alguns diputats van deixar anar en el seu moment, el rebombori es va acabar aviat. Queda el tràmit del Senat, però no sembla que hi hagi d’haver problemes. El Col·legi de metges de Madrid, però, a diferència del de Barcelona, ha posat el crit al cel i ha amenaçat amb sol·licitar de la Comunitat la no aplicació de la Llei si finalment és aprovada al Senat. En cap cas aquests professionals es plantegen, com ja va passar amb la llei de l’avortament, ajudar els seus pacients, sinó mantenir una polèmica ideològica per desgastar els seus adversaris polítics. El dolor que hauran de superar els familiars que decideixin aplicar la llei per posar fi al sofriment d’un ésser estimat no és un tema de tertúlia i un cop exposats tots els arguments a favor de l’aprovació de la llei, només queda aplicar-la en la intimitat i sense espectacle. Algun cas es donarà, probablement, en què h

  Des de fa un parell de mesos estic col·laborant en l’ordenació de l’arxiu personal d’un amic que ha sigut un referent en el món de la política i sobre tot de l’urbanisme, i he de dir que m’ho estic passant la mar de bé quan cauen a les meves mans papers de tota mena, des d’articles que ja preveien fa anys desgràcies que han arribat després, fins a articles sobre temes de cultura que m’han semblat interessants. Avui, per exemple, m’he trobat un retall de La Vanguardia (crec que del 2008) en què Gregorio Morán se’n reia de Pietro Ingrao (dirigent del PC italià) perquè havia reconegut a les seves memòries que volia la lluna ( Volevo la luna , Einaudi, 2006). Morán, un cínic per antonomàsia, equiparava la utopia comunista amb el desig de posseir la lluna, i justificava així el gran fracàs de les aspiracions d’Ingrao. On vas a parar! Si el que vols és la lluna ja pots estar ben segur que no l’aconseguiràs! Ell, deia, no tenia cap aspiració d’aquesta mena i així li anava tot molt millor!

  Escric això gairebé directament sobre la plantilla del blog per si un cas demà ja no existeixo. No és una paranoia, és que avui és dissabte, 9 de gener de 2021, i les perspectives no són gaire bones. El meu pla per avui no era escriure. Era el següent: llevar-me no gaire tard, donar un cop d’ull al diari, coure les verdures que em menjaria per dinar i anar al Phenomena, un cine a l’altra punta de Barcelona (pensava anar-hi caminant per fer exercici) a veure la versió definitiva segons el seu director (versió director’s cut ) de la gran pel·lícula de Michael Cimino “ La puerta del cielo ” (1980).   Dura tres hores i mitja i per això havia de tenir la verdura feta quan arribés a casa. Aquesta pel·lícula, que va suposar la ruïna i posterior fallida de la United Artists, és un western meravellós sobre els inicis de la conquesta de l’oest lluny de la iconografia dels herois a l’estil John Wayne, amb personatges de carn i ossos actuant enmig de la violència pròpia de l’època i subjectes

  Després de penjar en aquest blog més de 100 articles podria assegurar que al menys la meitat tenen una relació directa amb la pandèmia. D’entrada, estic segura que si no hi hagués hagut el confinament i les restriccions de mobilitat, si no hagués aparegut el virus, probablement aquest blog no existiria. La pandèmia ens ha trastocat a tots, ens ha fet més sensibles, hem après a valorar coses que abans ni consideràvem i hem après (o he après) a compartir-les. Quan vaig entrar en aquell període incert que és la jubilació em vaig prometre que seria una etapa per gaudir-la, no per patir-la, i això volia dir trobar activitats que m’interessessin i que em permetessin una mena de formació contínua, sense pretensions, però de qualitat. La pandèmia va eliminar-ne algunes, va relegar-ne d’altres a les trobades on-line, i quan semblava que les coses anaven millor, vaig decidir matricular-me a la Universitat dins del programa sèniors. No és d’estranyar que agafés alguna matèria relacionada amb e

  Ara que la vacuna contra el Sars Cov-2 ja està en marxa i s’ha començat a vacunar a la població més necessitada, es vacunarà la intermèdia i diuen que cap a l’estiu estarem tots protegits, insto als laboratoris que es posin a investigar ràpidament, abans que arribi el següent cataclisme, un nou tipus de fàrmac, mig químic, mig tecnològic, que permeti controlar els sentiments a gust del consumidor. La idea seria trobar un tipus d’artilugi semblant als broquets (o sigui, "boquilles") que van al final de les gomes que s’utilitzaven quan jo era petita per administrar lavatives (i perdó per l’escatologia). Eren una mena d’aixeta en forma de broquet, amb una palanqueta per permetre o no el pas de l’aigua cap al seu destí. Ara deixo passar l’aigua, ara tanco. Aquest sistema va semblar molt útil a l’indigent protagonista d’un acudit que em van explicar de petita, també a l’època de les lavatives. Aquest pobre home es va trobar entre les deixalles d’un abocador una peça de la lavati