laplujanomespanta

  S’acosta aquell dia de l’any en què fem ferms propòsits de canviar la nostra vida l’any següent, per millorar-la, evidentment. Mai com aquest any aquest desig ha estat tan fort i compartit, arreu del món, tan globalitzat! Però avui no depèn només de nosaltres, com en anys anteriors, depèn sobre tot d’un imponderable, i és si el virus voldrà retirar-se empès no només per la vacuna sinó també per una actitud responsable dels ciutadans que caldrà mantenir mentre subsisteixi el més mínim risc de contagi. Els propòsits d’esmenar els errors que hem comès els fem els individus i també els haurien de fer els governs, les institucions, els bancs, les multinacionals i tots aquells que tenen ni que sigui un bri de responsabilitat en la bona marxa de la societat. Ha sigut un tema recurrent de molts opinadors que aquesta pandèmia ens havia de servir per prendre consciència de l’abisme que ens espera si no canviem el nostre comportament davant l’amenaça que suposa el canvi climàtic, que pel que

  NADAL           Sento el fred de la nit                                          i la simbomba fosca. Així el grup d’homes joves que ara passa cantant. Sento el carro dels apis                                             que l’empedrat recolza i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.   Els de casa, a la cuina,                                            prop del braser que crema, amb el gas tot encès han enllestit el gall. Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena; i ells recullen les plomes,                                                i ja enyoren demà.   Demà posats a taula oblidarem els pobres -i tan pobres com som-.                                              Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l’hora de les postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar.     JOAN SALVAT-PAPASSEIT                                             Jordi Sabatés  -  Tot l'enyor de demà

NO LLENCIS LES CARTES D’AMOR Elles no t’abandonaran. Passarà el temps, s’esborrarà el desig -aquesta fletxa d’ombra- i els rostres sensuals, intelligents, bellíssims, s’ocultaran en un mirall dins teu. Cauran els anys i avorriràs els llibres. Davallaràs encara, i perdràs, fins i tot, la poesia. El soroll fred de la ciutat als vidres anirà esdevenint l’única música,  i les cartes d’amor que hauràs guardat, la teva última literatura.                           Joan Margarit , Aiguaforts, 1995 “Les cartes d’amor són el canal d’expressió d’un sentiment de dependència emocional ” diu Josep Playà a La Vanguardia del diumenge 13 de desembre. Amb aquesta introducció ens acosta a l’obra de Montserrat Jiménez, professora d’Història moderna de la UAB, titulada Amb el cor al paper. Història i teoria de les cartes d’amor . El que em va semblar interessant d’aquest article no era que el llibre reproduís o estudiés cartes d’amor de famosos, perquè aquest tipus de correspondència moltes vegades ja ha

   Avui he decidit, després d’omplir aquest blog amb escrits de tota mena, anar directe al gra i mullar-me en un tema polític. Fins ara les idees que pugui haver expressat estic segura que eren compartides amb la majoria dels que llegiu el blog perquè es podien emmarcar dins del que considerem el pensament “progre”. Amb més o menys encert, amb més o menys gràcia, m’he anat manifestant i no crec haver ferit la sensibilitat de ningú. La meva intenció era continuar així fins a la mort, perquè per res del món voldria enemistar-me amb cap amic per qüestions de divergències polítiques. Com tothom sap, a Catalunya el tema del procés ha passat de ser un problema polític a ser un problema passional, i en moltes ocasions ha sigut impossible discutir   en termes racionals perquè les vísceres apareixien en primer terme i s’havia acabat la discussió si no es volia portar l’amistat a la ruïna. A mi això ja em semblava bé, primer els amics, després la clarividència política. Era evident, però, qu

  No cal dir que l’expressió “aquest any no serà igual” la podem aplicar una vegada més, en aquest cas al Nadal, tal com vam fer amb la Pasqua, el sant Jordi, les vacances i un llarg etcètera. Efectivament, aquest any el Nadal no serà igual que els altres anys. Les restriccions pel que fa al nombre de gent que ens podem trobar i les celebracions que podem dur a terme són l’eix principal de les reflexions i de les introspeccions que podem fer dins del nostre cervell per veure què estem disposats a acceptar i què no. En el meu cas ja està decidit que renuncio a tots els sopars i dinars amb amics que solia fer, com també hi han renunciat ells, només faltaria. Però un cop dit això, queda la família, que com que és bastant reduïda, per trobar-nos no caldrà trencar les recomanacions de mobilitat i nombre de comensals, inclosos els nens. Però no tot s’acaba amb això, perquè els altres anys estàvem una mica comprimits al voltant de la taula i aquest any això no podrà ser. Com ho soluciono? A

       Avui voldria compartir amb vosaltres l’article que he fet per a la Facultat de Ciències de la Informació com a treball final per a l’avaluació de l’assignatura “Periodisme d’Investigació ”. És una assignatura dins del programa per a “sèniors”. A veure si us agrada. Encara no m’han donat la nota, però estic segura que serà positiva perquè m’ha costat força accedir al conjunt de la informació i crec que m’ho he currat bastant. Aquest és el treball: ASSEMBLEA DE SANTS Com tothom sap, el Cel està ple de sants i també d’ànimes de persones que s’han portat molt bé durant la seva vida i l’Altíssim les ha premiat amb un piset una mica fred però ben ventilat, per damunt dels núvols i amb vistes a la Terra, per continuar gaudint de l’espectacle de la Humanitat, que no decep mai. Els que són sants, perquè en algun moment l’Església ha considerat que s’ho mereixien no només pel seu bon comportament sinó sobre tot pels miracles fets i/o pels martiris soferts, tenen una posició privil

No fa gaire una persona amiga es qüestionava que es pogués parlar de sentiments a certes edats. La meva resposta visceral va ser la de rebatre aquesta idea basant-me en la meva experiència, i al cap d’una estona, donant voltes al tema, em va semblar que aquest podria ser motiu d’una reflexió per al blog. I així ho vaig fer, buscant elements per defensar la vigència dels sentiments a qualsevol edat, i no només de tenir-los, sinó també de manifestar-los. Jo m’he mogut gairebé tota la vida sota un lema que vaig aprendre a classe d’anglès fa molts i molts anys: to keep a stiff upper lip , mantenir immòbil el llavi superior quan un disgust o una contrarietat està a punt de delatar els teus sentiments, evitar aquell tremolor que se’ns instal·la al llavi abans que arrenquem a plorar i que tantes vegades hem vist en els infants abans que els caiguin les llàgrimes. Aquesta expressió me la van ensenyar per definir un tret caracterial dels britànics, el de mantenir els sentiments ocults (perquè é