ENTRE YOLANDA DÍAZ i ROSALÍA. ARBEIT MACHT FREI

 

Al llarg de la història de la Humanitat s’han produït moments que podem considerar revolucionaris perquè han canviat radicalment la manera de fer les coses. A partir del moment que l’home es va dotar d’escriptura va poder deixar constància de la seva activitat i va quedar registrada per a coneixement de futures generacions. Probablement els que escrivien eren molt pocs i tenien molta feina. Els primers textos escrits no són literaris sinó molt pràctics; eren llistes, registres i documents comptables, amb l’objectiu de controlar productes, impostos i intercanvis comercials. Molts segles després, quan ja existien moltes llengües amb alfabet assignat, ens trobem uns senyors la feina dels quals era bàsicament copiar a mà textos escrits per altres, aquesta vegada sí, literaris o religiosos, i fer-ne tantes còpies com se’ls pogués encarregar. Era un treball feixuc, però delicat, i com que es feia sobretot en convents i monestirs, de drets laborals no se’n parlava i si calia deixar-s’hi la vista, se l’hi deixaven.

Amb la invenció de la impremta la feina d’editar i reproduir textos es va escampar extraordinàriament i es van començar a crear els primers tallers d’impressió. Parlar de drets laborals d’aquells empleats em resulta arriscat perquè no en tinc ni idea de si hi va haver alguna lluita reivindicativa en aquell sector. La impremta es pot considerar també un invent revolucionari perquè va acostar el coneixement i la informació a una part molt més àmplia de la societat. I si arribem a la creació de la premsa escrita i ens fixem en allò que algunes pel·lícules retraten —la necessitat de fer hores extres quan una notícia s’ho val— podem tornar a parlar dels drets laborals i la necessitat de regular-los.

Al mateix temps que creixien els oficis relacionats amb l’escriptura creixien també tots els altres, al camp i, després, a les ciutats. Hi havia esclaus, hi havia serfs de la gleva,  remences... Hi havia també proletaris. Tots ells tenien poques possibilitats de decidir si volien treballar menys del que se’ls manava.

Arribem a la revolució industrial i allà la cosa ja es desborda. Hores interminables als tallers i les fàbriques, treball esgotador d’homes, dones i criatures, explotació de la classe obrera ja clarament definida per Marx i companyia i divisió de la societat en burgesos i proletaris.

Han passat uns quants anys des de la revolució industrial i gràcies a les lluites obreres i al sindicalisme podem dir que avui en dia les condicions de vida dels treballadors, almenys al món occidental, són bastant acceptables. Però no en tenim mai prou i sempre volem anar més enllà. Ara s’acosta (o ja la tenim aquí) la revolució tecnològica, de la qual no parlaré perquè no en tinc prou coneixements, però segur que també significarà un gran canvi en l’àmbit laboral. Em quedo una miqueta abans i vaig al que m’interessa: el valor que es dona al treball des de fa uns anys, especialment des de l’esquerra.

Arbeit macht frei. El treball us farà lliures. Abans de saber que era una consigna nazi clavada a la porta d’entrada dels camps de concentració (jo la vaig veure a Dachau) havia considerat que era una consigna vàlida perquè la interpretava com un dret del treballador a la llibertat en oposició a l’esclau, que treballa sense cap dret. Segurament estava equivocada però jo m’havia muntat aquesta pel·lícula. Sigui com sigui, el sarcasme dels nazis no el vaig conèixer fins molt més tard. Deu ser per això que continuo pensant que el treball és un dret i un valor, i que el que s’ha de procurar és que tothom en tingui i el pugui dur a terme en condicions. No és un càstig diví que ens toca pels nostres pecats i del qual hem d’intentar alliberar-nos. És un dret però també un deure, perquè vivim en societat i hem de ser capaços d’aportar-hi la nostra col·laboració per al benestar de la col·lectivitat. Fins aquí la teoria.

Lluitar per la millora de les condicions de treball sempre ha estat legítim i si no s’haguessin fet les vagues històriques que van aconseguir escurçar la jornada laboral, augmentar salaris, treballar en condicions salubres, augmentar la seguretat, etc., ara encara estaríem treballant com esclaus. Però noto un cert menyspreu pel treball en algunes actituds de gent jove, emparades per aquesta dèria de reduir la jornada laboral tant sí com no. No és que censuri la reducció de la jornada, és que em sembla que en algunes posicions es considera el treball com una maledicció que hem d’assumir però que el que agradaria seria viure sense fer res. Aquesta desvalorització del treball em preocupa. És clar que tots volem temps lliure per a les nostres famílies! Tots voldríem conciliar la vida laboral i la vida familiar, no hi tinc res a objectar. Però sempre des de la perspectiva del valor que té el treball de cada un de nosaltres, sigui en l’àmbit que sigui. La ministra de Treball s’ha trencat les banyes per aconseguir una reducció de la jornada laboral que de moment no s’aprova, i ja en parlarem si al final tirarà endavant. Ella vol que tothom tingui dret a treballar menys. Potser és una gran reivindicació de la classe obrera, com ho va ser la de la setmana de 40 hores, però a mi em sembla que s’aborda des d’una perspectiva que desvaloritza el treball. Potser és una visió meva esbiaixada.

A l’extrem oposat em trobo amb la cantant Rosalía (ho escrit com ho escriu ella) de la qual, si no fos pel rebombori que s’ha armat amb l’aparició del seu darrer disc Lux, no en sabria res, més enllà d’alguna cançó i d’una relació que va tenir ja fa temps amb un nòvio que es deia Rauw Alejandro. Però ara he après moltes coses perquè la premsa no la deixa ni a sol ni a ombra. He après que li agrada treballar al llit, en un estat d’ensomni, però no per fer el mandra, sinó perquè, rodejada de vídeo, telèfon, ràdio i fil musical (com el llit Hugh Hefner, fundador de Playboy), el llit és una autèntica plataforma de producció multimèdia. Ho he llegit en un diari. Es lleva d’hora i va a dormir tard. Treballa sense parar. La passió que posa en la seva feina es transforma en productivitat i arrossega els seus fans fins al deliri. La presentació que va fer a Madrid, aterrant al mig de Callao sense haver demanat cap permís ni haver avisat  l’Ajuntament, es va convertir en un acte de masses entregades cegament al seu líder.

En els pocs dies que fa que ha aparegut el seu nou disc he tingut ocasió de llegir comentaris sobre ella als diaris de més tirada escrits per periodistes de primera línia, tant generalistes com especialitzats. Em va fer gràcia la coincidència a reivindicar Rosalía com a cantant catalana tant per part de Jordi Soler com d’Antoni Basses, notables independentistes, quan costa una mica de trobar les poques paraules que la cantant ha introduït al seu nou disc en la seva pròpia llengua, més enllà dels cors de l’Escolania de Montserrat, que, a part de dir algunes frases en castellà, gairebé només acompanyen amb murmuris. El que sí que destaca tothom, i per això la comparo a les posicions que reclamen treballar menys, és que aquest nou disc ha necessitat un treball intens de tres anys, durant els quals Rosalía ha posat tot el seu esforç, el seu talent, la seva preparació anterior i la seva titulació a l’ESMUC al servei d’una obra que tothom qualifica de magnífica.

El fet que aparegui vestida de monja a la portada així com el sentit espiritual d’algunes de les seves lletres, ha causat també un impacte important. Diuen que si estem davant d’una onada que ens empeny cap una religiositat susceptible de substituir ideologies més pragmàtiques. La pel·lícula d’Alauda Ruiz de Azúa Los domingos també planteja una alternativa espiritual a la vida material que ens ofereix el món real. Potser sí, però després d’haver vist el programa La revuelta del dilluns 10 de novembre, no em sembla que Rosalía vagi pel camí de fer-se monja. Me’l vaig mirar en diferit perquè se’n parlava als diaris i volia veure de què anava. Després de fer molt el ximplet dalt del plató, tal com correspon a un programa poca-solta  com aquest, en un moment seriós la cantant parla d’un acostament a diferents espiritualitats com ara el cristianisme, l’islam i d’altres. I la veritat és que me la crec, no penso que sigui un recurs de màrqueting per captar audiències.

El màrqueting el fa d’altres maneres. En el deliri d’apuntar-se al carro d’aquest mainstream rosalinià, fins i tot el Culinàrium (una botiga d’estris de cuina) ha enviat als seus clients la recepta del pa de pessic que la cantant va exhibir a La Revuelta i del qual van poder gaudir tots els espectadors. M’asseguren que és la recepta que ella va fer servir. Em sembla que li havia donat la iaia.

No parlaré del disc perquè no tinc coneixements musicals suficients com per valorar-lo i, a més, la seva música no m’agrada gaire, tot i que algun fragment de Berghain és per posar la pell de gallina. Tot i això, em doblego davant del seu talent perquè reconec el talent dels que la valoren. La presentació de Lux a la sala Oval del MNAC es veu que va ser apoteòsica. Hi havia alcaldes, ministres, actors i actrius, esportistes, periodistes, promotors musicals, fins i tot la Belén Esteban! Sembla que van quedar impactats. També el director artístic del Liceu li ha dit que té les portes obertes del teatre per a un muntatge futur sobre Hildegarda von Bingen, una religiosa en la qual s’ha inspirat Rosalía per a les seves lletres. En fi, tot això per dir que quan un fa bé la seva feina i la fa amb ganes, s’emporta una gran satisfacció i un gran reconeixement.

Ja sé que comparar la feina d’una cantant com Rosalía amb la d’un repartidor a domicili, una dependenta, un soldador o un paleta és bastant demagògic. Simplement la cantant m’ha servit d’exemple com a persona molt treballadora. El que vull dir és que sigui quin sigui el treball que fem, l’hem de fer dignament i creient que és important per al conjunt de la societat. Pensar tot el dia en com ens podem escaquejar de la feina, com podem fer veure que treballem si no ho fem, com exigim drets laborals si no complim amb els nostres deures, em sembla una actitud cívica deplorable. Reconec que no seria una bona sindicalista, potser és que tinc el cervell girat, però des de la meva poltrona de jubilada animo a la gent que encara està en actiu a treballar de valent, amb il·lusió i amb ganes, i pensant que per petit que sigui el seu granet de sorra, la platja no en pot prescindir.