laplujanomespanta

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...