laplujanomespanta

 UN HOMBRE MEJOR / HALF MAN Entre les múltiples produccions televisives que ens bombardegen des de totes les plataformes n’hi ha dues que m’han cridat l’atenció per la seva singularitat. En realitat són tres, però la més antiga ja no la recordo gaire, tot i que se’n va parlar molt precisament perquè trencava esquemes. Dues són del mateix creador, Richard Gadd. Es tracta de Mi reno de peluche (2024) i Half man (2026). La primera està basada en el seu espectacle unipersonal i en la seva experiència real. Parla de l’assetjament a què és sotmès un còmic per part d’una dona de físic més aviat desagradable. Allà ja es veia que Gadd capgirava els esquemes. La segona és Half Man , acabada d’estrenar a Movistar o HBOMax. Es tracta d’una producció britànica per a la BBC, i està ambientada a Escòcia. L’altra que vull comentar és Un hombre mejor , una producció noruega creada per Gjyljeta Berisha i Thomas Torjussen el 2025. Es pot veure a Filmin.es. Per què m’interessen especialment Hal...

                                      Si algú dels que em llegeix està esperant que em mulli amb temes d’actualitat com ara tots els processos judicials contra membres del PSOE (Zapatero, Leire, Begoña, hermanísimo , etc.), o del PP (Fernández Díaz, Villarejo...), que deixi d’esperar perquè no ho veurà en aquesta pàgina. Ni tan sols em pronunciaré sobre el pobre Isak Andic, que des de l’Inframon es deu estar rosegant els punys: si el van empènyer daltabaix, perquè amb els advocats que té el seu fill i la falta de proves concloents, el nen potser se n’acabarà sortint. I si va ser un accident, perquè la pena de telediario ja l’ha marcat de per vida i l’estigma de possible assassí del seu pare no se’l traurà de sobre mai més. Cada dia hi ha pistes noves, indicis surrealistes (fins i tot la terapeuta hi estaria complicada) i ja veurem com acaba. Però jo, muts! Em queden tres telenotícies abans d’...

  Jo, al més pur estil Mercedes Milà, avui he decidit ficar-me en un jardí. També podria dir que em declaro tertuliana o, subsidiàriament, cunyada. No vull dir que la periodista no sàpiga de què parla, en absolut. Només vull dir que igual que ella no té por de complicar-se la vida amb les seves entrevistes, jo no tinc por de complicar-me la vida amb la meva ignorància. I és que avui he triat el tema de l’Economia per amenitzar-vos el diumenge. No hi entenc un borrall, però abans de saber que el tema que tractaré aixecaria tanta polseguera a mi ja m’havia cridat l’atenció un dels que després ha resultat ser l’apartat més polèmic: el paper de la immigració en l’economia de Catalunya. Sí, estic parlant de l’INFORME FÈNIX , elaborat per quatre economistes de prestigi, assessorats per tres més de tant o més prestigi. No conec les afiliacions ideològiques o polítiques de cap d’ells, excepte de Guillem López Casasnovas, que fa anys que segueixo perquè és menorquí i m’agraden les seves e...

  Pretendre que pel sol fet de ser europeus estem per sobre de la resta de la Humanitat és pretensiós, supremacista i poca-solta. Però alguna cosa devem tenir quan fins i tot Xi Jinping s’ha de referir a la simbologia grecollatina per tractar amb l’indocumentat del Trump. La Trampa de Tucídides (aquell historiador que als llibres de text feia parella amb Xenofont, abans Jenofonte) és un concepte que jo no coneixia, tot i que sí que ens havien explicat la rivalitat entre dues potencies enfrontades, Atenes i Esparta, que destacaven cadascuna per valors diferents. Quan una potència emergent desafia a una de dominant, tot pot acabar molt malament. Així van acabar d’arruïnades, primer Atenes i finalment tota la civilització grega després de les guerres del Peloponès, amb el traspàs de poder cap a Mecedònia. Les meves simpaties sempre van estar amb Atenes, no només pel seu tarannà democràtic sinó, sobretot, per les seves aportacions artístiques. En canvi, d’Esparta l’únic que ens cridava...

  De vegades ens plantegem prendre una decisió que sabem que ens pot portar problemes. És el que expressa la locució vol i dol , tan il·lustrativa de la idea dual del positiu i el negatiu. Volem una cosa que ens pot causar satisfacció, però al mateix temps sabem que també ens pot causar dolor. A mi em passa sovint i gairebé sempre opto per prendre la decisió de fer-ho. Pot ser un error, però si no ho faig m’estaré preguntant tota la vida què hauria passat si ho hagués fet. M’acaba de passar amb una cosa tan banal com decidir si em compro (i llegeixo) un llibre o ho deixo córrer. No és un llibre innocu, és un llibre que sé que em trasbalsarà, en puc estar segura. I no tinc tan clar que al mateix temps em proporcioni satisfacció o plaer. Per què me’l compro doncs? Perquè no puc evitar la crida de l’abisme. És com tenir davant teu el precipici i tirar-t’hi de cap. Mentre vas caient passa com en aquella pel·lícula francesa, La Haine , en què un jove va caient des d’un immoble altíssi...

  Quan la meva àvia Laieta va néixer, l’any 1892, a Barcelona no hi havia automòbils i els tramvies eren estirats per cavalls.   Les cases particulars no tenien telèfon, molts llums eren de carbur, la nevera era de gel i la roba es rentava al safareig. La tuberculosi matava, el càncer no es curava, l’atenció sanitària no era universal. Quan va morir, el 1974, les seves netes tenien cotxe, ella tenia tele, la rentadora era automàtica, ja no havia d’anar a la bodega a buscar gel per a la nevera i escoltava el serial amb un transistor que s’enduia amunt i avall. També tenia una pòlissa d’una mútua que cobria les seves necessitats sanitàries. Havia guanyat en comoditat i eficàcia, però revolució, revolució, no n’hi havia hagut cap. Ara tinc gairebé la mateixa edat que tenia la meva àvia quan va morir i si miro els canvis que s’han produït des que vaig néixer he de sentir-me per força afortunada. Parlo especialment dels avenços científics i tecnològics. L’aparició de la televisió ...