En aquestes alçades de la pel·lícula el que jo ara digui sobre l’accident de l’AVE no serà ni original ni desconegut. Segur que tothom està informadíssim sobre el tema. Però jo em puc permetre parlar-ne amb tota la indignació del món i amb el vocabulari que em doni la gana perquè no depenc de ningú i no m’hi jugo res. I també dic una cosa: la meva indignació és tan gran i el meu afartament tan infinit que em dono de termini fins a les eleccions del 29N. Vagin com vagin, aniran malament. Com que m’estimo la meva salut mental m’estic plantejant tancar el blog. No tinc cap compromís de mantenir-lo que no sigui amb mi mateixa. L’esforç que em significa cada setmana trobar un tema que pugui tenir interès ve augmentat amb l’esforç de pensar com el redacto, a partir de què m’informo, quin to li dono... i de vegades em sorprenc anant en bus, mirant al buit per la finestra i redactant mentalment una entrada sobre un tema que se m’ha acudit. Això no sé si és sa o malaltís, però és esgotado...
Quan als anys seixanta els grisos entraven a la Universitat corríem amunt i avall per no rebre. Els que tenien el campus a la Diagonal sovint havien d’escapar-se dels cavalls i dels policies que repartien llenya des d’unes alçades superiors i havien de vigilar per no caure sota les potes d’aquelles bèsties. Una mica més tard, les circumstàncies em van portar a París a la primavera del 68 i vaig poder veure de prop les mobilitzacions dels estudiants i la resposta de la policia, els temuts CRS. A París, una mica més enragés que a Barcelona, arrencaven llambordes ( sous les pavés c’est la plage !) i aixecaven barricades amb els cotxes i altres objectes que es trobessin al carrer. Durant un mes ben llarg que va arribar fins al juny. Estomacades i gasos lacrimògens a dojo. A darrere d’aquests mobilitzacions, com també a les de Barcelona i de la resta de les universitats espanyoles, hi havia unes reivindicacions que en el nostre cas anaven sobre la llibertat d’expressió i de reunió, i...