laplujanomespanta

  El dia de Sant Jordi la premsa ens va obsequiar amb una notícia insòlita: la Generalitat posarà en marxa una prova pilot consistent en enviar mossos d’esquadra de paisà a tretze instituts de Catalunya d’alta complexitat. Les meves neurones van experimentar un sotrac important. Un cop vaig aconseguir que tornessin totes al seu lloc, em vaig preguntar: ho he entès bé? La resposta a les reivindicacions de mestres i professors per atendre la diversitat és enviar mossos d’esquadra? La Consellera d’Educació, que ha estat dos mesos de baixa per malaltia, es deu haver passat tot aquest temps veient sèries de policies i ha trobat que era una bona idea. El passat mes de març hi va haver una mobilització important de mestres i professors per una millora de les condicions de treball, entre les quals hi havia l’exigència d’augmentar els recursos per atendre la diversitat de manera satisfactòria. La diversitat, si no es tracta adequadament, genera conflicte. I l’últim recurs que s’ha d’utilitz...

  Ja fa temps que tant el cinema català com el teatre estan al capdavant de les propostes més interessants de les cartelleres. Fins i tot produccions en part catalanes arriben als Oscar, i equips tècnics catalans obtenen premis per tot arreu. Avui, però, em ve de gust parlar de dues actrius catalanes molt joves (o, almenys, ho semblen) a qui he vist en pel·lícules espanyoles i que m’han impactat per la seva qualitat interpretativa. Es tracta de Carla Quílez i Júlia Mascort. De la primera he pogut trobar la data de naixement: febrer del 2008. De la segona, res de res. Només la indicació que a la pel·lícula que me l’ha descobert ( Yo no moriré de amor , Marta Matute, 2026) figura que té 18 anys. Al començament, perquè l’acció s’allarga durant sis anys, els que tarda la seva mare a la ficció a morir després d’un procés de deteriorament cognitiu irreversible i dolorós. Totes dues actrius m’han impactat per dues raons. La primera, i potser és una mica absurd que ho digui, és la seva cap...

  Segur que la setmana passada us vau quedar intrigadíssims per saber què havia anat a fer a Granollers amb la RENFE. No us vull fer patir més, ara mateix us ho explico. Resulta que hi vaig anar a passar una de les tardes més ben aprofitades d’aquests últims temps. La Guillermina, una companya del Taller d’Escriptura, presentava el seu llibre L’AULA D’ACOLLIDA: UN PONT CAP AL FUTUR a l’Escola Ferrer i Guàrdia. Com a companya del Taller i com a docent que he estat la major part de la meva vida laboral, el tema m‘interessava i el resultat final, encara més. No vaig sortir decebuda. Us explico una mica en què va consistir. Els/les que heu treballat en l’àmbit de l’Educació ja sabeu què és una aula d’acollida, però ho explico una mica. A partir del moment en què els nens i nenes nouvinguts començaven a ser bastant nombrosos, el Departament d’Ensenyament va posar en funcionament les Aules d’Acollida per tal de facilitar la integració d’uns infants que arribaven absolutament mancats d’...

  El 20 de març passat, aquell dia que, segons Serrat, duia la primavera a la bandolera, hi havia convocada a Barcelona una gran manifestació d’ensenyants per exigir al Departament d’Ensenyament una negociació seriosa sobre les seves condicions de treball i els seus sous. Jo havia de ser a Granollers a les 17:15 i vaig decidir anar-hi en tren. Comença l’aventura! Uns dies abans havia consultat la pàgina web de RENFE i m’havia donat les següents informacions: un tren a les 15:55 que arribava a Granollers a les16:27 i un altre a les 16:06 que arribava a les 16:36. Fins al lloc on havia d’anar hi tenia uns quinze minuts. Vaig decidir que agafaria el de les 16:06. El que jo no sabia, tot i que en tenia informacions diverses per la premsa i algunes amigues que solen agafar la RENFE aquests últims mesos, és que el que digui la pàgina web i la realitat són dues coses ben diferents. Tot i això, penso que és millor anar-hi en tren que agafar el cotxe, de manera que cap a quarts de quatre ...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

  Quan allà pels anys setanta militava en allò que en dèiem “front de barris” sabia que al nord de Barcelona hi havia un conjunt de poblacions que després se’n va dir 9 Barris i del qual formaven part Torre Baró, Ciutat Meridiana i Vallbona, entre d’altres. Si bé la meva militància havia arribat bastant enllà, s’havia limitat a Trinitat Nova primer,   al Guinardó després i, finalment, al Clot-Camp de l’Arpa. Fins aquells tres barris del nord no hi havia posat mai els peus, ni tan sols per anar-hi a tirar octavetes o a fer pintades. Molts anys després, quan els ajuntaments democràtics ja havien complert la seva primera funció que era fer d’aquells barris un lloc habitable, Torré Baró es va convertir en un destí freqüent de passejades urbanes i Vallbona era barri de pas de la ruta a peu Barcelona-Montcada seguint el recorregut del Rec Comtal. Ciutat Meridiana no era un barri atractiu, però després de la pandèmia, confinats dies i dies, a mi em va semblar que arribar-me a l’alt...