laplujanomespanta

  Jo, al més pur estil Mercedes Milà, avui he decidit ficar-me en un jardí. També podria dir que em declaro tertuliana o, subsidiàriament, cunyada. No vull dir que la periodista no sàpiga de què parla, en absolut. Només vull dir que igual que ella no té por de complicar-se la vida amb les seves entrevistes, jo no tinc por de complicar-me la vida amb la meva ignorància. I és que avui he triat el tema de l’Economia per amenitzar-vos el diumenge. No hi entenc un borrall, però abans de saber que el tema que tractaré aixecaria tanta polseguera a mi ja m’havia cridat l’atenció un dels que després ha resultat ser l’apartat més polèmic: el paper de la immigració en l’economia de Catalunya. Sí, estic parlant de l’INFORME FÈNIX , elaborat per quatre economistes de prestigi, assessorats per tres més de tant o més prestigi. No conec les afiliacions ideològiques o polítiques de cap d’ells, excepte de Guillem López Casasnovas, que fa anys que segueixo perquè és menorquí i m’agraden les seves e...

  Pretendre que pel sol fet de ser europeus estem per sobre de la resta de la Humanitat és pretensiós, supremacista i poca-solta. Però alguna cosa devem tenir quan fins i tot Xi Jinping s’ha de referir a la simbologia grecollatina per tractar amb l’indocumentat del Trump. La Trampa de Tucídides (aquell historiador que als llibres de text feia parella amb Xenofont, abans Jenofonte) és un concepte que jo no coneixia, tot i que sí que ens havien explicat la rivalitat entre dues potencies enfrontades, Atenes i Esparta, que destacaven cadascuna per valors diferents. Quan una potència emergent desafia a una de dominant, tot pot acabar molt malament. Així van acabar d’arruïnades, primer Atenes i finalment tota la civilització grega després de les guerres del Peloponès, amb el traspàs de poder cap a Mecedònia. Les meves simpaties sempre van estar amb Atenes, no només pel seu tarannà democràtic sinó, sobretot, per les seves aportacions artístiques. En canvi, d’Esparta l’únic que ens cridava...

  De vegades ens plantegem prendre una decisió que sabem que ens pot portar problemes. És el que expressa la locució vol i dol , tan il·lustrativa de la idea dual del positiu i el negatiu. Volem una cosa que ens pot causar satisfacció, però al mateix temps sabem que també ens pot causar dolor. A mi em passa sovint i gairebé sempre opto per prendre la decisió de fer-ho. Pot ser un error, però si no ho faig m’estaré preguntant tota la vida què hauria passat si ho hagués fet. M’acaba de passar amb una cosa tan banal com decidir si em compro (i llegeixo) un llibre o ho deixo córrer. No és un llibre innocu, és un llibre que sé que em trasbalsarà, en puc estar segura. I no tinc tan clar que al mateix temps em proporcioni satisfacció o plaer. Per què me’l compro doncs? Perquè no puc evitar la crida de l’abisme. És com tenir davant teu el precipici i tirar-t’hi de cap. Mentre vas caient passa com en aquella pel·lícula francesa, La Haine , en què un jove va caient des d’un immoble altíssi...

  Quan la meva àvia Laieta va néixer, l’any 1892, a Barcelona no hi havia automòbils i els tramvies eren estirats per cavalls.   Les cases particulars no tenien telèfon, molts llums eren de carbur, la nevera era de gel i la roba es rentava al safareig. La tuberculosi matava, el càncer no es curava, l’atenció sanitària no era universal. Quan va morir, el 1974, les seves netes tenien cotxe, ella tenia tele, la rentadora era automàtica, ja no havia d’anar a la bodega a buscar gel per a la nevera i escoltava el serial amb un transistor que s’enduia amunt i avall. També tenia una pòlissa d’una mútua que cobria les seves necessitats sanitàries. Havia guanyat en comoditat i eficàcia, però revolució, revolució, no n’hi havia hagut cap. Ara tinc gairebé la mateixa edat que tenia la meva àvia quan va morir i si miro els canvis que s’han produït des que vaig néixer he de sentir-me per força afortunada. Parlo especialment dels avenços científics i tecnològics. L’aparició de la televisió ...

                                               La meva Barcelona segurament no és tan diferent de la vostra, de la seva o de la d’aquell de més enllà perquè els problemes actuals els vivim tots i ens preocupen a tots. No acostumo a agafar el telèfon fix quan sona. La major part de vegades em volen col·locar algun producte enganyós. Ni m’aixeco de la butaca. Però fa poc va coincidir que passava per davant de l’aparell quan va sonar. Vaig mirar la pantalla i vaig veure un número que començava per 93 i que semblava “normal”. Vaig despenjar i va resultar ser una enquesta de l’Ajuntament per saber la meva percepció sobre els canvis esdevinguts a la ciutat en els últims anys, al meu barri, etc. Una de les últimes preguntes em deia: en un barem de l’1 al 10, en quina mesura sent la ciutat com a seva (o alguna cosa semblant)? 11, vaig contestar. Perquè aquesta és la intensit...

  El dia de Sant Jordi la premsa ens va obsequiar amb una notícia insòlita: la Generalitat posarà en marxa una prova pilot consistent en enviar mossos d’esquadra de paisà a tretze instituts de Catalunya d’alta complexitat. Les meves neurones van experimentar un sotrac important. Un cop vaig aconseguir que tornessin totes al seu lloc, em vaig preguntar: ho he entès bé? La resposta a les reivindicacions de mestres i professors per atendre la diversitat és enviar mossos d’esquadra? La Consellera d’Educació, que ha estat dos mesos de baixa per malaltia, es deu haver passat tot aquest temps veient sèries de policies i ha trobat que era una bona idea. El passat mes de març hi va haver una mobilització important de mestres i professors per una millora de les condicions de treball, entre les quals hi havia l’exigència d’augmentar els recursos per atendre la diversitat de manera satisfactòria. La diversitat, si no es tracta adequadament, genera conflicte. I l’últim recurs que s’ha d’utilitz...