Alger la nuit Ja vaig dir la setmana passada que Algèria és un país per descobrir. Tan a prop i tan desconegut! Com que no tenen la més mínima intenció de fomentar el turisme (tot i que tenen un ministeri amb aquest nom), no veiem enlloc anuncis que ens incitin a anar-hi. Tenen ressorts a la costa que acostumen a freqüentar turistes procedents del món àrab o turc, però d’europeus, ben pocs. Si hi aneu, no espereu trobar infraestructures com les d’altres països (Marroc, Tunísia) perquè no n’hi ha. Sí que hi ha hotels, de cadenes internacionals (Marriott, Accor, etc.) i d’empreses autòctones, tant a les ciutats mediterrànies com al desert. Per a la resta, et mous com si fossis un més del país: restaurants populars, cuina típica, ni vi ni cervesa pràcticament enlloc (una pena!!!) i una sensació que passen de tu completament. No vull dir que no t’atenguin bé, al contrari, simplement que allà el turista no és el rei del mambo. Tot i això, pel que ens va explicar el guia, que hi va sov...
Quan fa molts anys sentia aquests crits en boca de manifestants francesos, en reportatges o documentals a la tele o al cine, em semblava que tots els que els proferien eren francesos de dretes, o d’extrema dreta, imperialistes, feixistes i altres istes pejoratius. Amb el temps vaig anar moderant les meves opinions i comprenent els diferents matisos que hi havia entre els que volien mantenir Algèria com a part indiscutible de França. No tots tenien la mateixa actitud colonitzadora. Recordo una pel·lícula en què la guerra d’Algèria era un tema col·lateral però que causava un dolor indescriptible als joves a qui afectava. Es tracta de Les roseaux sauvages (André Téchiné, 1994). Els protagonistes són joves estudiants d’últim any de secundària en una ciutat petita de la regió d’Occitània. Un d’ells és un pied-noir , un noi que ha abandonat Algèria amb la seva família, empès pel perill que corren els colons. És hostil a la independència i viu el retorn com un trauma insuperable. Un a...