De vegades ens plantegem prendre una decisió que sabem que ens pot portar problemes. És el que expressa la locució vol i dol , tan il·lustrativa de la idea dual del positiu i el negatiu. Volem una cosa que ens pot causar satisfacció, però al mateix temps sabem que també ens pot causar dolor. A mi em passa sovint i gairebé sempre opto per prendre la decisió de fer-ho. Pot ser un error, però si no ho faig m’estaré preguntant tota la vida què hauria passat si ho hagués fet. M’acaba de passar amb una cosa tan banal com decidir si em compro (i llegeixo) un llibre o ho deixo córrer. No és un llibre innocu, és un llibre que sé que em trasbalsarà, en puc estar segura. I no tinc tan clar que al mateix temps em proporcioni satisfacció o plaer. Per què me’l compro doncs? Perquè no puc evitar la crida de l’abisme. És com tenir davant teu el precipici i tirar-t’hi de cap. Mentre vas caient passa com en aquella pel·lícula francesa, La Haine , en què un jove va caient des d’un immoble altíssi...
Quan la meva àvia Laieta va néixer, l’any 1892, a Barcelona no hi havia automòbils i els tramvies eren estirats per cavalls. Les cases particulars no tenien telèfon, molts llums eren de carbur, la nevera era de gel i la roba es rentava al safareig. La tuberculosi matava, el càncer no es curava, l’atenció sanitària no era universal. Quan va morir, el 1974, les seves netes tenien cotxe, ella tenia tele, la rentadora era automàtica, ja no havia d’anar a la bodega a buscar gel per a la nevera i escoltava el serial amb un transistor que s’enduia amunt i avall. També tenia una pòlissa d’una mútua que cobria les seves necessitats sanitàries. Havia guanyat en comoditat i eficàcia, però revolució, revolució, no n’hi havia hagut cap. Ara tinc gairebé la mateixa edat que tenia la meva àvia quan va morir i si miro els canvis que s’han produït des que vaig néixer he de sentir-me per força afortunada. Parlo especialment dels avenços científics i tecnològics. L’aparició de la televisió ...