El 20 de març passat, aquell dia que, segons Serrat, duia la primavera a la bandolera, hi havia convocada a Barcelona una gran manifestació d’ensenyants per exigir al Departament d’Ensenyament una negociació seriosa sobre les seves condicions de treball i els seus sous. Jo havia de ser a Granollers a les 17:15 i vaig decidir anar-hi en tren. Comença l’aventura! Uns dies abans havia consultat la pàgina web de RENFE i m’havia donat les següents informacions: un tren a les 15:55 que arribava a Granollers a les16:27 i un altre a les 16:06 que arribava a les 16:36. Fins al lloc on havia d’anar hi tenia uns quinze minuts. Vaig decidir que agafaria el de les 16:06. El que jo no sabia, tot i que en tenia informacions diverses per la premsa i algunes amigues que solen agafar la RENFE aquests últims mesos, és que el que digui la pàgina web i la realitat són dues coses ben diferents. Tot i això, penso que és millor anar-hi en tren que agafar el cotxe, de manera que cap a quarts de quatre ...
No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...