El dia de Sant Jordi la premsa ens va obsequiar amb una notícia insòlita: la Generalitat posarà en marxa una prova pilot consistent en enviar mossos d’esquadra de paisà a tretze instituts de Catalunya d’alta complexitat. Les meves neurones van experimentar un sotrac important. Un cop vaig aconseguir que tornessin totes al seu lloc, em vaig preguntar: ho he entès bé? La resposta a les reivindicacions de mestres i professors per atendre la diversitat és enviar mossos d’esquadra? La Consellera d’Educació, que ha estat dos mesos de baixa per malaltia, es deu haver passat tot aquest temps veient sèries de policies i ha trobat que era una bona idea. El passat mes de març hi va haver una mobilització important de mestres i professors per una millora de les condicions de treball, entre les quals hi havia l’exigència d’augmentar els recursos per atendre la diversitat de manera satisfactòria. La diversitat, si no es tracta adequadament, genera conflicte. I l’últim recurs que s’ha d’utilitz...
Ja fa temps que tant el cinema català com el teatre estan al capdavant de les propostes més interessants de les cartelleres. Fins i tot produccions en part catalanes arriben als Oscar, i equips tècnics catalans obtenen premis per tot arreu. Avui, però, em ve de gust parlar de dues actrius catalanes molt joves (o, almenys, ho semblen) a qui he vist en pel·lícules espanyoles i que m’han impactat per la seva qualitat interpretativa. Es tracta de Carla Quílez i Júlia Mascort. De la primera he pogut trobar la data de naixement: febrer del 2008. De la segona, res de res. Només la indicació que a la pel·lícula que me l’ha descobert ( Yo no moriré de amor , Marta Matute, 2026) figura que té 18 anys. Al començament, perquè l’acció s’allarga durant sis anys, els que tarda la seva mare a la ficció a morir després d’un procés de deteriorament cognitiu irreversible i dolorós. Totes dues actrius m’han impactat per dues raons. La primera, i potser és una mica absurd que ho digui, és la seva cap...