Passa al contingut principal

Entrades

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...
Entrades recents

VINT SEGONS

  “ Todo empezó por un número equivocado, el teléfono sonó tres veces en mitad de la noche y la voz al otro lado preguntó por alguien que no era él. Mucho más tarde, cuando pudo pensar en las cosas que le sucedieron, llegaría a la conclusión de que nada era real excepto el azar .”                                                                                      Paul Au ster, Ciudad de cristal Molts dels temes que he tractat en aquest blog han estat inspirats per la casualitat. Fets que per separat no haurien cridat la meva atenció s’han donat al mateix temps i això m’ha fet reflexionar. I n’he fet un article. Amb més encert o menys, però és el que en aquell moment se m’acudia. La casualitat o l’atzar, per a mi, eren més forts que la importància del tema, i convert...

BELA TARR versus GODARD

  Aquests últims dies s’han donat dos fets importants que són l’expressió de dues maneres completament diferents d’enfocar l’activitat cinematogràfica, i perquè són tan extremadament oposats m’ha vingut de gust comentar-los. Per una banda, la defunció, als 70 anys, de Bela Tarr, un cineasta hongarès que va decidir abandonar la realització quan encara estava en plena forma. Per l’altra, l’estrena de la darrera pel·lícula de Richard Linklater, Nouvelle vague , homenatge al grup de cineastes que s’agrupen sota aquesta denominació i, especialment, al Godard d’ À bout de souffle . Quan van concedir el premi Nobel de literatura a László Krasznahorkai em va encantar comprovar que aquesta vegada sabia de qui parlaven. No havia llegit res seu, però havia vist un parell de pel·lícules de Bela Tarr el guionista de les quals era Krasnahorkai: El caballo de Turín (2011) i Sátántangó (1994). Aquesta darrera està basada en la novel·la del mateix nom i que ha estat traduïda al català com Tango ...

EPIFANIA

  Quan era petita la paraula epifania em semblava que volia dir “dia de Reis”. No va ser fins molts anys més tard que vaig saber que tenia el sentit de revelació , manifestació ... (d’una divinitat o d’una idea). Jo vaig tenir una mena de revelació la nit de Cap d’Any. Havia deixat escrit i penjat l’article del blog de la setmana passada, en clau irònica, pensant que havia estat molt graciosa dient les tonteries que deia. Que el diumenge la gent, quan el llegís, riuria i diria que tinc molt sentit de l’humor. Tot i que la meva intenció era que fos com de broma, en el fons hi havia reflexions preocupants sobre el decurs previsible del 2026. Però la nit de Cap d’Any no estava per reflexions polítiques apocalíptiques. Es tractava de celebrar entre amics l’arribada d’un any nou que tots volíem que fos millor que l’anterior. I quan va ser el moment d’aixecar-se i brindar, passejant-nos pel menjador fent-nos dos petons i desitjant-nos felicitat, vaig tenir com una revelació, vaig ser ...

ANY NOU, PRINCIPIS NOUS

  Jo, com tothom, cada començament d’any faig uns propòsits de millora com ara deixar de fumar, començar la dieta, fer més exercici, deixar de beure bourbon, no capficar-me amb la política i bla, bla, bla. Tots són propòsits antics, perquè cada any són els mateixos. Però aquest any he decidit que el meu propòsit serà un de sol: canviar de principis. Com a bona marxista que soc des de fa temps, m’he aplicat aquella famosa frase de Groucho que diu: Tinc uns principis, però si no us agraden, en tinc uns altres . Tal com està el món crec que és convenient canviar de principis, si no volem acabar al frenopàtic. Per exemple, el problema de la immigració l’hem d’abordar d’una altra manera. Ja ens ho diu la Unió Europea, que és el reservori occidental dels principis més humanitaris. Prou de veure aquests migrants sense papers i sense feina, arrossegant-se pels carrers, dormint al ras, que donen una mala imatge terrible. Construïm uns camps de refugiats en països “amics” on traslladarem...

L'ESPERIT NADALENC DE GARCÍA ALBIOL

  La meva primera acció política conscient va tenir lloc el 1963, quan tenia setze anys, i em vaig dedicar a fer còpies a mà en paper carbó (no existien les fotocopiadores ni les ciclostils, o jo no hi tenia accés) de l’article que l’Abad Escarré havia publicat a Le Monde . Duia per títol “ Le régime espagnol se dit chrétien mais il n’obéit pas aux principes de base du christianisme ”. Va causar un rebombori espectacular, perquè atacava el règim franquista on més li dolia: la base cristiana de la seva ideologia. Perquè, el que diuen els evangelis i la carta de Drets Humans, amb dos mil anys de diferència, és exactament el mateix: el respecte a la integritat física i moral de les persones és un dret inalienable. Jo, de petita, estudiava el catecisme com un lloro. Per això em sé de memòria, i en castellà, les obres de misericòrdia: dar de comer al hambriento, dar de beber al sediento, vestir al desnudo, dar posada al peregrino ... Si volies ser un bon cristià havies de tenir en com...

EL DOBLE CRIM DE PEDRALBES

  Mentre jo m’esforçava per dur al món la meva primera filla, un dissabte de maig de 1974, la policia, el forense, el jutge i potser algun periodista es miraven horroritzats l’escenari d’un dels crims més sonats de Barcelona: el doble assassinat del matrimoni Juan Roig i Maria Rosa Recolons, a la seva habitació del xalet on vivien, al número 5 del carrer Juan de Alòs, a Pedralbes. Efectivament, aquell 4 de maig, mentre l’Anaís maldava per abandonar el claustre matern, la policia es preguntava qui era el sàdic que havia perpetrat aquell crim contra un matrimoni benestant de mitjana edat i, aparentment, sense motiu: no hi havia senyals de robatori ni s’havia remogut l’habitatge cercant alguna cosa especialment valuosa. Recordo aquell crim perquè, a part d’aparèixer a tots els diaris, el cognom de la dona m’era familiar. Després explicaré per què. Tot i això, mai més en vaig sentir a parlar. No vaig seguir el cas, no sabia com havia acabat ni si havien detingut els culpables. O, alm...

EL MEU PRIMER SENGLAR

  A la vida de qualsevol persona sempre hi ha un primer “alguna cosa”: un primer amor, un primer sou, un primer viatge a l’estranger, un primer desengany... A la meva vida hi ha... un primer senglar. O va ser un primer llop? No, era un senglar! Ho vaig explicar en una de les històries del llibre Calidoscopi . Es deia El ganivet de matar llops, i narrava una excursió a Montserrat d’un pare i les seves dues filles petites. Aquell pare (que era el meu) tenia una fantasia desbordant i unes ganes de fer teatre que es moria, de manera que, com diu el conte, no li va costar gaire escenificar una escena en la qual ell, valent, estava a punt d’enfrontar-se a un llop, amb el ganivet ad hoc a la mà, davant la mirada aterrida de les seves filletes. Les tals filletes van veure el llop sense dubtar-ne, perquè mai no es dubta de la paraula del teu progenitor, només que uns quants anys més tard van saber que aquell llop era probablement un senglar, animal molt més habitual de trobar pels camin...