Pretendre que pel sol fet de ser europeus estem per sobre de la resta de la Humanitat és pretensiós, supremacista i poca-solta. Però alguna cosa devem tenir quan fins i tot Xi Jinping s’ha de referir a la simbologia grecollatina per tractar amb l’indocumentat del Trump. La Trampa de Tucídides (aquell historiador que als llibres de text feia parella amb Xenofont, abans Jenofonte) és un concepte que jo no coneixia, tot i que sí que ens havien explicat la rivalitat entre dues potencies enfrontades, Atenes i Esparta, que destacaven cadascuna per valors diferents. Quan una potència emergent desafia a una de dominant, tot pot acabar molt malament. Així van acabar d’arruïnades, primer Atenes i finalment tota la civilització grega després de les guerres del Peloponès, amb el traspàs de poder cap a Mecedònia. Les meves simpaties sempre van estar amb Atenes, no només pel seu tarannà democràtic sinó, sobretot, per les seves aportacions artístiques. En canvi, d’Esparta l’únic que ens cridava...
De vegades ens plantegem prendre una decisió que sabem que ens pot portar problemes. És el que expressa la locució vol i dol , tan il·lustrativa de la idea dual del positiu i el negatiu. Volem una cosa que ens pot causar satisfacció, però al mateix temps sabem que també ens pot causar dolor. A mi em passa sovint i gairebé sempre opto per prendre la decisió de fer-ho. Pot ser un error, però si no ho faig m’estaré preguntant tota la vida què hauria passat si ho hagués fet. M’acaba de passar amb una cosa tan banal com decidir si em compro (i llegeixo) un llibre o ho deixo córrer. No és un llibre innocu, és un llibre que sé que em trasbalsarà, en puc estar segura. I no tinc tan clar que al mateix temps em proporcioni satisfacció o plaer. Per què me’l compro doncs? Perquè no puc evitar la crida de l’abisme. És com tenir davant teu el precipici i tirar-t’hi de cap. Mentre vas caient passa com en aquella pel·lícula francesa, La Haine , en què un jove va caient des d’un immoble altíssi...