laplujanomespanta

  Aquest any 2026 ha començat molt malament i, pel que sembla, encara pot anar pitjor. Per això és important trobar llocs on ens sentim segurs, confortables i feliços. No és fàcil trobar aquests llocs, però n’hi ha un que no falla mai. Són uns espais on s’acosten petits i grans; hi passen una estona o simplement hi recullen bocins de fantasia que s’enduran a casa i, un cop allà, els ajudaran a suportar la realitat i a portar la imaginació tan lluny com es proposin. Són espais tan antics que fins i tot figuren com a centres de coneixement de l’Antiguitat i, precisament perquè simbolitzen el coneixement, sempre hi ha hagut algú disposat a destruir-los. Són les biblioteques. Biblioteca d'Alexandria Pel que jo sé, la més antiga és la Biblioteca d’Alexandria que, com tothom sap, va acabar destruïda, arrasada, incendiada. Va ser creada a principis del segle III aC per Ptolomeu I i va arribar a albergar fins a 900.000 llibres en època de Marc Antoni, s. I aC. Es tractava de volums manuscr...

  Que les últimes polèmiques que circulen per les xarxes darrerament, i per la premsa convencional, estiguin basades en els llibres (i no dic la literatura, que alguns no ho són) i no en els últims exabruptes de Trump o de l’Ayuso em té realment fascinada. Darrere de les crítiques i/o els elogis que s’estan emportant tres títols recents (un dels quals tot just acaba de veure la llum) hi ha un sac de fílies, fòbies, enveges, prejudicis i altres raons que no tenen res a veure amb la literatura. Tot va començar amb el lliurament del Premi Planeta 2025 a Juan del Val per la seva novel·la Vera, u na història de amor . Amb el títol ja pagava, però com que no he llegit el llibre ni sabia qui era l’autor ni tampoc la seva dona, inclinar-me per si li havien donat el premi per la qualitat literària del text o per la qualitat mediàtica de l’autor i la seva parella era una decisió que no podia prendre. I no en vaig fer més cas. Simplement he anat rebent aquestes mininotícies que arriben al ...

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...

  “ Todo empezó por un número equivocado, el teléfono sonó tres veces en mitad de la noche y la voz al otro lado preguntó por alguien que no era él. Mucho más tarde, cuando pudo pensar en las cosas que le sucedieron, llegaría a la conclusión de que nada era real excepto el azar .”                                                                                      Paul Au ster, Ciudad de cristal Molts dels temes que he tractat en aquest blog han estat inspirats per la casualitat. Fets que per separat no haurien cridat la meva atenció s’han donat al mateix temps i això m’ha fet reflexionar. I n’he fet un article. Amb més encert o menys, però és el que en aquell moment se m’acudia. La casualitat o l’atzar, per a mi, eren més forts que la importància del tema, i convert...

  Aquests últims dies s’han donat dos fets importants que són l’expressió de dues maneres completament diferents d’enfocar l’activitat cinematogràfica, i perquè són tan extremadament oposats m’ha vingut de gust comentar-los. Per una banda, la defunció, als 70 anys, de Bela Tarr, un cineasta hongarès que va decidir abandonar la realització quan encara estava en plena forma. Per l’altra, l’estrena de la darrera pel·lícula de Richard Linklater, Nouvelle vague , homenatge al grup de cineastes que s’agrupen sota aquesta denominació i, especialment, al Godard d’ À bout de souffle . Quan van concedir el premi Nobel de literatura a László Krasznahorkai em va encantar comprovar que aquesta vegada sabia de qui parlaven. No havia llegit res seu, però havia vist un parell de pel·lícules de Bela Tarr el guionista de les quals era Krasnahorkai: El caballo de Turín (2011) i Sátántangó (1994). Aquesta darrera està basada en la novel·la del mateix nom i que ha estat traduïda al català com Tango ...