Dissabte, 4 de maig de 1974. Em desperto amb una mica de mal de panxa. No és habitual en aquella hora, però vaig al lavabo i llestos. Al cap d’una estona, tornem-hi. Que estrany! No en faig cas, ja em passarà. I em passa. Però una mica més tard, torna. Això ja em comença a escamar, alguna cosa no va bé. Quan ja porto una bona estona amb aquest mal anant i venint se m’acut que potser és allò que anomenen dolors de part. Sense trencar aigües? Com que és la primera vegada no tinc experiència. Em sembla que hauríem d’anar tirant cap a la Corachán , que dic jo. Vols dir que no ens precipitem ? Diu el Marçal, sempre amb la por de fer el ridícul. M’és igual si és una falsa alarma, anem ! Cinquanta anys han passat des d’aquell dia i jo soc cinquanta anys més vella. Per què aquest aniversari m’impressiona més que els anteriors? Tal com estan les coses gairebé podríem dir que és la meitat d’una vida, perquè cada vegada són més les persones que arriben als cent. I jo, fins on arribaré? Una
Avui tocaria parlar de la Revolució dels clavells per celebrar-ne el seu cinquantè aniversari, amb alegria i satisfacció. O bé parlar de la decisió de Pedro Sánchez de replantejar-se si continua al cap del Govern. Però estic en estat de xoc; tant si és una decisió sentida com una postura victimista, em trasbalsa. No em vull ni imaginar les conseqüències d’una dimissió. De manera que opto per deixar aquests dos temes, molt més importants que el que tenia preparat, i tirar per la via poc compromesa de la reflexió sobre l’hàbitat urbà i les seves formes. Comencem. Qui no s’ha plantejat, alguna vegada a la vida, abandonar la ciutat i anar-se’n a viure al “camp”? Jo no, per descomptat, però la idea antiga de la caseta i l’hortet, modernitzada i adaptada a la casa adossada, amb jardí i, si pot ser, piscina, ha estat el somni de molts catalans. I de la resta d’espanyols, també. L’hortet ha quedat aparcat, ha passat de moda, només els reo-rurals posteriors al maig del 68 han optat per una