Salta al contingut principal

Entrades

AL-GÉ-RIE FRANÇAISE, AL-GÉ-RIE FRANÇAISE!!!

  Quan fa molts anys sentia aquests crits en boca de manifestants francesos, en reportatges o documentals a la tele o al cine, em semblava que tots els que els proferien eren francesos de dretes, o d’extrema dreta, imperialistes, feixistes i altres istes pejoratius. Amb el temps vaig anar moderant les meves opinions i comprenent els diferents matisos que hi havia entre els que volien mantenir Algèria com a part indiscutible de França. No tots tenien la mateixa actitud colonitzadora. Recordo una pel·lícula en què la guerra d’Algèria era un tema col·lateral però que causava un dolor indescriptible als joves a qui afectava. Es tracta de Les roseaux sauvages (André Téchiné, 1994). Els protagonistes són joves estudiants d’últim any de secundària en una ciutat petita de la regió d’Occitània. Un d’ells és un pied-noir , un noi que ha abandonat Algèria amb la seva família, empès pel perill que corren els colons. És hostil a la independència i viu el retorn com un trauma insuperable. Un a...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació
Entrades recents

SORPRENDE Y NO SORPRENDE

  Ja em perdonareu els que no freqüenteu l’illa de Menorca perquè no podreu apreciar al 100% aquest fantàstic article de final de temporada, ja que el títol, probablement, no us dirà res. Però per a la resta, acostumats com estem a gaudir de la secció més entranyable d’Es Diari, titulada precisament Sorprende y no Sorprende , el format us serà familiar, tot i que les meves no-sorpreses potser seran una mica més llargues que les del Diari de Menorca (i potser menys poca-soltes). Avui tanco la temporada i espero que al setembre em vinguin ganes de continuar. Segur que temes per parlar n’hi haurà, només faltarà que a mi em vingui de gust comentar-los. Avui, però, porto un sac de temes que sorprenden y no sorprenden . De manera que... som-hi SORPRENDE Y NO SORPRENDE             —QUE la psicoanàlisi (de la qual soc fan absoluta perquè serveix per explicar-ho tot sense que es pugui demostrar res) hagi passat a formar part de la d...
1 comentari
Més informació

PARLANT DE MASCULINITATS

 UN HOMBRE MEJOR / HALF MAN Entre les múltiples produccions televisives que ens bombardegen des de totes les plataformes n’hi ha dues que m’han cridat l’atenció per la seva singularitat. En realitat són tres, però la més antiga ja no la recordo gaire, tot i que se’n va parlar molt precisament perquè trencava esquemes. Dues són del mateix creador, Richard Gadd. Es tracta de Mi reno de peluche (2024) i Half man (2026). La primera està basada en el seu espectacle unipersonal i en la seva experiència real. Parla de l’assetjament a què és sotmès un còmic per part d’una dona de físic més aviat desagradable. Allà ja es veia que Gadd capgirava els esquemes. La segona és Half Man , acabada d’estrenar a Movistar o HBOMax. Es tracta d’una producció britànica per a la BBC, i està ambientada a Escòcia. L’altra que vull comentar és Un hombre mejor , una producció noruega creada per Gjyljeta Berisha i Thomas Torjussen el 2025. Es pot veure a Filmin.es. Per què m’interessen especialment Hal...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

LA CASITA DE BAD BUNNY

                                      Si algú dels que em llegeix està esperant que em mulli amb temes d’actualitat com ara tots els processos judicials contra membres del PSOE (Zapatero, Leire, Begoña, hermanísimo , etc.), o del PP (Fernández Díaz, Villarejo...), que deixi d’esperar perquè no ho veurà en aquesta pàgina. Ni tan sols em pronunciaré sobre el pobre Isak Andic, que des de l’Inframon es deu estar rosegant els punys: si el van empènyer daltabaix, perquè amb els advocats que té el seu fill i la falta de proves concloents, el nen potser se n’acabarà sortint. I si va ser un accident, perquè la pena de telediario ja l’ha marcat de per vida i l’estigma de possible assassí del seu pare no se’l traurà de sobre mai més. Cada dia hi ha pistes noves, indicis surrealistes (fins i tot la terapeuta hi estaria complicada) i ja veurem com acaba. Però jo, muts! Em queden tres telenotícies abans d’...
1 comentari
Més informació

FICAR-SE EN UN JARDÍ

  Jo, al més pur estil Mercedes Milà, avui he decidit ficar-me en un jardí. També podria dir que em declaro tertuliana o, subsidiàriament, cunyada. No vull dir que la periodista no sàpiga de què parla, en absolut. Només vull dir que igual que ella no té por de complicar-se la vida amb les seves entrevistes, jo no tinc por de complicar-me la vida amb la meva ignorància. I és que avui he triat el tema de l’Economia per amenitzar-vos el diumenge. No hi entenc un borrall, però abans de saber que el tema que tractaré aixecaria tanta polseguera a mi ja m’havia cridat l’atenció un dels que després ha resultat ser l’apartat més polèmic: el paper de la immigració en l’economia de Catalunya. Sí, estic parlant de l’INFORME FÈNIX , elaborat per quatre economistes de prestigi, assessorats per tres més de tant o més prestigi. No conec les afiliacions ideològiques o polítiques de cap d’ells, excepte de Guillem López Casasnovas, que fa anys que segueixo perquè és menorquí i m’agraden les seves e...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

LA VICTÒRIA D'OBÉLIX

  Pretendre que pel sol fet de ser europeus estem per sobre de la resta de la Humanitat és pretensiós, supremacista i poca-solta. Però alguna cosa devem tenir quan fins i tot Xi Jinping s’ha de referir a la simbologia grecollatina per tractar amb l’indocumentat del Trump. La Trampa de Tucídides (aquell historiador que als llibres de text feia parella amb Xenofont, abans Jenofonte) és un concepte que jo no coneixia, tot i que sí que ens havien explicat la rivalitat entre dues potencies enfrontades, Atenes i Esparta, que destacaven cadascuna per valors diferents. Quan una potència emergent desafia a una de dominant, tot pot acabar molt malament. Així van acabar d’arruïnades, primer Atenes i finalment tota la civilització grega després de les guerres del Peloponès, amb el traspàs de poder cap a Mecedònia. Les meves simpaties sempre van estar amb Atenes, no només pel seu tarannà democràtic sinó, sobretot, per les seves aportacions artístiques. En canvi, d’Esparta l’únic que ens cridava...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

LES DECISIONS QUE PRENEM

  De vegades ens plantegem prendre una decisió que sabem que ens pot portar problemes. És el que expressa la locució vol i dol , tan il·lustrativa de la idea dual del positiu i el negatiu. Volem una cosa que ens pot causar satisfacció, però al mateix temps sabem que també ens pot causar dolor. A mi em passa sovint i gairebé sempre opto per prendre la decisió de fer-ho. Pot ser un error, però si no ho faig m’estaré preguntant tota la vida què hauria passat si ho hagués fet. M’acaba de passar amb una cosa tan banal com decidir si em compro (i llegeixo) un llibre o ho deixo córrer. No és un llibre innocu, és un llibre que sé que em trasbalsarà, en puc estar segura. I no tinc tan clar que al mateix temps em proporcioni satisfacció o plaer. Per què me’l compro doncs? Perquè no puc evitar la crida de l’abisme. És com tenir davant teu el precipici i tirar-t’hi de cap. Mentre vas caient passa com en aquella pel·lícula francesa, La Haine , en què un jove va caient des d’un immoble altíssi...
2 comentaris
Més informació