Passa al contingut principal

Entrades

UN ANIVERSARI ESPECIALMENT EMOCIONANT

  Dissabte, 4 de maig de 1974. Em desperto amb una mica de mal de panxa. No és habitual en aquella hora, però vaig al lavabo i llestos. Al cap d’una estona, tornem-hi. Que estrany! No en faig cas, ja em passarà. I em passa. Però una mica més tard, torna. Això ja em comença a escamar, alguna cosa no va bé. Quan ja porto una bona estona amb aquest mal anant i venint se m’acut que potser és allò que anomenen dolors de part. Sense trencar aigües? Com que és la primera vegada no tinc experiència. Em sembla que hauríem d’anar tirant cap a la Corachán , que dic jo. Vols dir que no ens precipitem ? Diu el Marçal, sempre amb la por de fer el ridícul. M’és igual si és una falsa alarma, anem ! Cinquanta anys han passat des d’aquell dia i jo soc cinquanta anys més vella. Per què aquest aniversari m’impressiona més que els anteriors? Tal com estan les coses gairebé podríem dir que és la meitat d’una vida, perquè cada vegada són més les persones que arriben als cent. I jo, fins on arribaré? Una
Entrades recents

SUBÚRBIA versus URBS

  Avui tocaria parlar de la Revolució dels clavells per celebrar-ne el seu cinquantè aniversari, amb alegria i satisfacció. O bé parlar de la decisió de Pedro Sánchez de replantejar-se si continua al cap del Govern. Però estic en estat de xoc; tant si és una decisió sentida com una postura victimista, em trasbalsa. No em vull ni imaginar les conseqüències d’una dimissió. De manera que opto per deixar aquests dos temes, molt més importants que el que tenia preparat, i tirar per la via poc compromesa de la reflexió sobre l’hàbitat urbà i les seves formes. Comencem. Qui no s’ha plantejat, alguna vegada a la vida, abandonar la ciutat i anar-se’n a viure al “camp”? Jo no, per descomptat, però la idea antiga de la caseta i l’hortet, modernitzada i adaptada a la casa adossada, amb jardí i, si pot ser, piscina, ha estat el somni de molts catalans. I de la resta d’espanyols, també. L’hortet ha quedat aparcat, ha passat de moda, només els reo-rurals posteriors al maig del 68 han optat per una

L'ESPERPENT MADRILENY

  Quan el diumenge, 7 d’abril, i el dilluns següent, vaig començar a rebre fragments filmats de la festa posterior a “la boda del siglo”, vaig pensar que l’alcalde de Madrid tenia uns amics molt cruels. Creia que només algú que hagués assistit al casament podia haver filmat aquell horror i difondre’l l’endemà. Després vaig saber que TeleMadrid havia retransmès la cerimònia ja que, com és evident, era d’interès per a tota la comunitat madrilenya. Aleshores vaig entendre que els “enemics” d’Almeida haguessin pogut difondre aquells vídeos. No eren a la festa, s’estaven morint d’enveja mirant-la per la tele, des de les seves butaques,   enrabiats per no haver estat convidats i havent perdut l’ocasió de passar a la Història, no a la de Menéndez Pelayo, sinó a la de Valle Inclán. Vam fer molta broma, a través dels diferents xats que comparteixo amb amics que tenen bon gust, especialment al voltant de dues coses: la indumentària i l’art de la dansa. No és que semblessin de La Cubana, eren L

QUAN CREUS QUE JA S'ACABA TORNA A COMENÇAR

  Que trist és constatar que la cançó de Raimon encara és vigent, tot i que no faci referència exactament a la mateixa realitat! Ell parla de la llarga nit franquista, quan et podies trobar que a la matinada et vinguessin a buscar, i no precisament per anar d’excursió... Jo parlo d’una situació política que creia que podíem deixar enrere, gràcies als indults i a l’amnistia. Però m’equivocava. No n’hi ha hagut prou amb més de deu anys de paràlisi en el govern de Catalunya; ara, gràcies a aquest pacte d’investidura que havia de servir per pacificar i començar una etapa en què s’estigués atent a les necessitats reals del país (educació, sanitat, presons, sequera, renovables, finançament, infraestructures...) hem de tornar a començar amb el raca-raca messiànic de Puigdemont. Algú recorda els acudits de Peridis sobre el País Basc a El País, els primers anys de la transició?   Crec que ja governaven els socialistes, i els bascos demanaven que els transferissin competències. Els ninots er

"UN VALLADAR INEXPUGNABLE"

  No hi ha com un grup d’amics incondicionals per celebrar la litúrgia del Divendres Sant. El nostre passat judeo-cristià no ens ha impedit deixar de banda les processons per fer la nostra celebració particular. Ja fa anys que vam decidir promiscuar, com els liberals parisencs del segle XIX, o sigui, fer tot el contrari del que fan els fidels catòlics, sense ni el més mínim propòsit d’ofendre’ls, però sí de marcar el nostre distanciament amb el dogma. A l’abril de 2020, en ple confinament, ja vaig penjar un article sobre el mateix tema. Em sembla que es deia Enyor de Menorca en Divendres Sant . Busqueu-lo si voleu saber de què van aquests Divendres Sants a Menorca amb els amics. En aquell confinament, cadascú de nosaltres a casa seva de Barcelona, no vam poder celebrar la trobada habitual. Però aquest any ja hem deixat la pandèmia molt enrere i ni ens en recordem. Malgrat la quantitat de temes transcendents que hi hauria per parlar durant el dinar, nosaltres en vam trobar un d’actual s

MATAR EL PARE

  No pretenc, amb aquest títol, encetar una història de crims, al contrari. El títol és potent perquè pretenc cridar l’atenció, com a filla, sobre el paper dels pares, dels pares homes. De què m’ha vingut aquesta idea i per què tinc pressa per desenvolupar-la? Tot ve d’un llibre que es va presentar a la llibreria Ona dilluns 11 de març. T’estimo com la sal . Quin títol més estrany! I què vol dir? No ho penso explicar perquè vull que almenys totes les dones que seguiu el blog l’aneu a comprar i el llegiu. I tinc pressa perquè no vull que se me’n vagin del cap totes les emocions, records, vivències, sentiments que m’hi van passar mentre sentia les explicacions de la presentadora i de les quinze altres escriptores que són les autores del llibre i que també van parlar a la presentació. En plenes vacances de Setmana Santa jo seré fora de Barcelona, però vull deixar el blog servit amb les meves ocurrències durant els dies que estigui absent, de manera que ho preparo amb temps. Aquest artic

AL FINAL DE L'ESCAPADA

  A tots els que tingueu una edat semblant a la meva aquest títol us porta indefectiblement a Jean-Luc Godard i a la seva pel·lícula A bout de souffle , que traduït voldria dir més o menys Esbufegant o Sense alè . És el títol que el fotògraf Jordi Socías, gran amic meu, ha triat per presentar la seva exposició al Centro Cultural Canal de Isabel II, a Madrid. Per a molts dels que llegiu el blog aquest article no us aportarà res de nou perquè ja éreu a Madrid el passat mes de febrer, inaugurant l’Exposició, celebrant amb el Jordi i la Rosa aquest esdeveniment fantàstic i que esperàvem des de feia mesos. Concretament, jo el tenia a l’agenda diria que des de l’estiu. Fa més de cinquanta anys que conec el Jordi, i quan dic que és un gran amic sé el que em dic. Quan vaig entrar a la sala del Canal per visitar l’exposició vaig començar per llegir en una de les parets la seva ressenya biogràfica, i no s’havien oblidat de posar que havia participat en l’organització de cine-fòrums, als prim

JO TAMBÉ VULL PERCEBES

  Décidément , que diuen els francesos quan expressen una conclusió incontrovertible, a Barcelona, per més esforços que fem, mai no arribarem a posar-nos al nivell de Madrid. Ara mateix a mi m’està agafant una ràbia terrible perquè veig que, efectivament, som uns provincians. No ens sabem manegar en ambients distingits i acabem fent sempre les coses com uns aficionats. Això és perquè no llegim prou novel·les de John Le Carré i anem amb aquesta suficiència que ens pensem que els catalans som collonuts (ho deia el meu pare i el seu amic Albert Closas) i després passa el que passa, que a Madrid ens passen la mà per la cara alegrement! A veure si no tinc raó. Quan a Barcelona es tractava d’espiar i conspirar per lluitar contra el moviment independentista i contra tot el que fes olor de catalanisme, els agents secrets catalans es van reunir en un restaurant d’allò més modest al carrer d’Aribau, La Camarga, en un reservat que hi podria haver anat jo amb els meus nets el dia del meu anivers