laplujanomespanta

  Des de fa un temps, bastant, parlar de política no em ve de gust. Tot és tan lamentable i tan poc glamurós que el que jo pugui dir aquí tindrà zero interès i zero gràcia. Però de tant en tant penso en uns temps, molt llunyans, és cert, en què em mirava la política d’una altra manera. Eren els temps en què veia al meu voltant a una sèrie de persones amb les que havia militat en la clandestinitat ocupar càrrecs públics, des de ministres fins a càrrecs municipals, alcaldes o diputats, que s’esforçaven a trobar la manera de servir a la ciutadania sense personalismes ni afany de notorietat. Eren els temps en què s’estava en política no “ para forrarse ”, com deia Zaplana, sinó per trobar solucions i fer avançar el país. Allò m’agradava i em pensava que duraria sempre. Em vaig creure la transició perquè vaig entendre que tots renunciàvem a alguna cosa per tal que la democràcia i la llibertat arribessin a tots els racons del país. Amb la mateixa ingenuïtat em mirava altres fenòmens intern

  No hi ha com els partits d’esquerres per embolicar-se en propostes que tenen difícil solució, però que els donen pàtina de “sensibles als problemes dels més febles”. M’agradaria   que els partits de dretes també fossin sensibles a determinats problemes, evidentment, però com que jo no els voto, si no ho fan bé és el seu problema. A les properes eleccions els enviaran a casa. Esperar sensibilitat cap als problemes socials per part dels partits de dretes és com demanar peres a l’om. En canvi, em sap greu quan veig els partits d’esquerres presentar propostes que sembla que no s’hagin aturat a pensar-les. La regulació de la prostitució n’és una. Jo en dic regulació, d’altres en diuen legalització i d’altres, prohibició o abolició. És un tema altament sensible perquè s’hi barregen molts aspectes: drets humans, drets laborals, llibertat sexual, higiene i salut, moralisme, caritat cristiana i un llarg etcètera.   És difícil pronunciar-se en un o altre sentit sense que immediatament et d

  No deixis que la realitat t’espatlli un bon reportatge...   A diferència de la setmana passada, aquesta setmana estic superdeprimida. Ja fa temps que em costa de trobar un tema per parlar, tant és així que quasi m’he plantejat tancar la barraca. Quan tinc un tema em sembla que ni té interès ni el sé tractar; a vegades em passa que estic ocupada amb altres coses i no tinc temps d’investigar o de pensar més a fons per no dir vaguetats o ximpleries. Així estem. Aquesta setmana, però, anava molt ben encaminada, perquè havia trobat un tema a partir d’una notícia que em va deixar perplexa. Quan la vaig veure al telenotícies em vaig adonar del suc que li podia treure i ràpidament ho vaig gravar per tenir-la disponible a l’hora d’escriure. La notícia era de per sí impactant, però el que més em va sorprendre tenia a veure amb la fisiologia masculina, i com que no tinc cap home a mà per poder consultar-li-ho, vaig pensar que ho exposaria en aquestes pàgines i que els meus lectors homes m

  Quan les meves filles eren petites els deia que les havia tingut perquè el que realment m’interessava era tenir nets. Era una broma, naturalment, però així com una no en va fer ni cas, l’altra s’ho va prendre al peu de la lletra, i no li va fer gaire gràcia. El més curiós és que jo no tenia un concepte gaire positiu de la relació avis-nets i no sé per què feia aquella broma, en realitat bastant absurda. Els meus avis masculins van morir abans que jo tingués dos anys i no els recordo. L’àvia materna vivia en una altra casa, la freqüentava poc, la recordo com una senyora vestida de negre que parlava poc i que em va regalar la medalla de la Primera Comunió. Va morir abans de veure com l’estrenava. Amb l’altra àvia, en canvi, hi vaig conviure fins que vaig marxar de casa. Era una bona persona amb una vida duríssima per haver perdut el marit, una filla embarassada i una neta. Quasi res. Tot i així, feia el que podia. Portava ella la casa perquè la meva mare treballava tot el dia. Ens ta