laplujanomespanta

Hem arribat a la setena setmana   de confinament i cada vegada estic més contenta. Al començament m’omplia el cap de cabòries sobre l’aïllament, la comunicació, el no poder gaudir dels plaers que proporciona la llibertat, com ara anar al cine, sortir amb els amics, veure els néts... Però de mica en mica he anat assaborint també els plaers de la solitud: faig el que vull, no dono explicacions a ningú, ningú me’n demana, per altra banda. Si vull, menjo, i si no, no. El que cuino no té cap interès, més igual mig cru que mig cuit. He acabat per no comprar més que llaunes,   i la verdura, la carn i el peix, congelats. L’única cosa que se’m resisteix és la fruita. No m’agrada el préssec amb almívar, i no conec cap altra fruita que vagi en llauna, perquè la pinya americana, com en dèiem abans, em fa acidesa. De manera que compro bananes i pomes, que no m’agraden gens però que duren molt. Els kiwis també, si els tries ben durs. Si a mig matí o a mitja tarda m’agafa una mica de gana, tinc une

Diuen que allà dalt, sobre els estels, Sant Pere estava assegut a la seva butaca, rumiant amb què podria omplir el dia, quan de sobte va sentir que trucaven a la porta. Es va sorprendre una mica perquè no esperava visita, però va anar a obrir i quina no seria la seva sorpresa quan va veure una cua de gent de totes les edats i condicions que, separats entre ells per un o dos metres, feien cara de demanar ajuda. Espantat, els va fer passar i els va demanar què hi feien a la porta. Tots van contestar el mateix, que volien entrar perquè els havien dit que allà podrien gaudir de la vida eterna. -           Però per gaudir de la vida eterna cal haver fet mèrits! -           Nosaltres ja n’hem fet de mèrits, però ja no podíem més! Sant Pere els va demanar que s’expliquessin i un a un van anar referint el seu cas particular. El primer era un cambrer d’un restaurant a peu de platja que, després de molts mesos a l’atur, havia trobat feina. Tot just acabava de signar el contracte per

Ahir era Sant Jordi i, com cada any, hi ha concursos literaris en l’àmbit juvenil. Em van demanar de formar part d’un jurat i hi vaig accedir. De tots els textos que vaig rebre n’hi va haver un que em va cridar especialment l’atenció. El reprodueixo a continuació. Una vegada hi havia una família a Barcelona, cap allà als ans cinquanta, formada per un pare, una mare i dues filles. Vivien en un pis extraordinàriament gran, amb moltes habitacions i molts balcons. Amb aquesta família compartien l’habitatge una àvia, una tia àvia, una minyona i una cuidadora de la tia àvia, que per culpa d’un atac de feridura d’aquesta última, sobrevingut un 3 de gener, en tenia cura i es feia càrrec de la seva higiene, la seva alimentació i el seu benestar personal, si és que en podia tenir algun. En aquella època els nens, i les nenes,  no eren el rei de la casa precisament. Se’n tenia cura pel que fa a la salut i l’alimentació corporal, perquè de l'emocional no se’n tenia coneixement que exi

Avui és Sant Jordi, i és un Sant Jordi ben diferent dels altres. Per més que s’hagin esforçat a difondre idees brillants perquè el puguem celebrar virtualment, res no és comparable al dia més emocionant de l’any, celebrat al carrer, amb les parades de llibres i de roses, amb la gent passejant, amb les empentes de la Rambla de Catalunya, amb la copeta de cava amb els amics Jordis que tots tenim. No recordo gaire com celebràvem aquest dia a l’escola, i com que les meves companyes d’aleshores tampoc no ho recorden, hem arribat a la conclusió que no celebràvem res; com   a molt, la mort de Cervantes. Després, no sabria dir a partir de quin moment, es van començar a instal·lar parades al carrer. Recordo especialment un any en què l’editorial Labor va posar una paradeta al costat del Publi, suposo que en col·laboració amb la llibreria del Drugstore, i m’hi van enviar a mi i a una altra noia perquè érem bufonetes i quedàvem bé. Només promocionaven la Nueva colección Labor , perquè el di

Hi ha dies que et lleves sense estar gaire inspirada y penses que voldries escriure i no saps sobre què. Avui era un d’aquests dies fins que de sobte he sentit el que els francesos en diuen el “ déclic ”, o sigui, que algú o alguna cosa ha desencadenat la inspiració. De cop i volta he associat un reportatge de Millás/Socías a El País amb una experiència meva de fa 10 anys i he decidit explicar-la. Soc fan de Millás des de temps immemorial, quan li llegia la columna dels divendres a El País, o quan l’escoltava a la SER parlant de narracions curtes, d’escriptura, etc. I del Jordi què en puc dir? És el meu fotògraf de capçalera des que per allà els anys 80, o potser finals dels 70, em va treure despullada a Triunfo (ei! d’esquena!) en un reportatge sobre platges nudistes. Aquella amistat ha durat fins avui! Com alguns de vosaltres ja sabeu, al País semanal d’avui hi ha un reportatge de Juanjo Millás i Jordi Socías sobre Benidorm: Último invierno en Benidorm . Vaig tenir ocasió de

Fa uns quants anys, bastants bastants, quan el meu pare vivia al mas El Solanot, el Marçal i jo, amb les nenes i la Beatriu, solíem anar-hi de tant en tant a passar-hi el diumenge. Ell cuinava els seus plats, nosaltres portàvem postres de pastisseria i passàvem un dia agradable. Jo aprofitava per fer-li preguntes sobre les òperes de la temporada del Liceu, quines em recomanava, quines no valien tant la pena, etc. I ell em feia preguntes sobre algun dubte que tingués de la llengua francesa, fos perquè estava traduint algun llibre, fos perquè volgués escriure un article en francès... Recordo especialment un dia on la conversa ens va portar a discutir sobre la manera com s’havia d’abordar la traducció de la poesia. Ell tenia entre mans un poema relacionat amb Carné i una traducció al castellà. I defensava que quan tradueixes un poema has de mantenir a la traducció tots els elements formals encara que hagis de forçar una mica el contingut del text. I jo, que era bastant més ignorant

Mateu 7, 16 Un dia més el comportament dels humans durant aquesta pandèmia em dóna motius per reflexionar i sembla que hagi d’anar a buscar els símils al fons de la meva formació cristiana de la qual ja sabeu què en penso. Però no ho puc evitar, és el primer que em ve al cap. Volia deixar el tema d’avui per a més endavant, per no atabalar la gent que em segueix i donar una mica de marge als lectors. Però altre cop la premsa del dia   m’ataca amb aquest titular: “ D’herois a malvats: l’assetjament de sanitaris ”. Ahir ja em vaig quedar horroritzada quan vaig saber que a una ginecòloga de Barcelona casada amb un xinès li havien pintat el cotxe amb aquest missatge: RATA CONTAGIOSA. A més, li havien punxat dues rodes. Es pot ser més salvatge? I em pregunto: fins on pot arribar la misèria humana per veure en una metgessa un enemic per a la comunitat? Un altre cas sentit a la tele: una caixera o dependenta d’un súper que comparteix pis   i la fan fora perquè podria contagiar els altres

Màgia f. Ciència oculta que pretén produir efectes amb l’ajut d’éssers sobrenaturals o de forces secretes de la naturalesa. Diccionari de la Llengua Catalana, IEC . Magie n.f .   Art de produire, par des procédés occultes, des phénomènes inexplicables ou qui semblent tels. Le nouveau Petit Robert 2008. Entrem en el segon més de confinament i ja qualsevol cosa que puguem explicar no ens semblarà estranya. Hem vist de tot, i no tot bo. Però avui no som aquí per parlar de coses tristes sinó per parlar de la màgia, que també n’hi ha hagut durant aquest mes. Si mirem la definició del diccionari de l’IEC, parla de ciència (oculta, però ciència al cap i a la fi), que pretén (però no sabem si ho aconsegueix) produir efectes d’una manera misteriosa. Si mirem la definició del Petit Robert, diu que podria ser que els fenòmens inexplicables només ho semblessin (tot plegat una mica més racionalista, com correspon a la idiosincràsia francesa). Actualment la màgia està molt de moda p

Fa un mes, quan en un diari miraves la secció “PANTALLES” hi trobaves tota la informació sobre el que podies veure en una pantalla a casa teva, des del televisor al telèfon, des de la tablet fins a la pantalla del home cinema . Però ara això ha canviat, perquè la secció “CARTELLERA” ha desaparegut de la premsa i la gran pantalla ja no existeix. Mentre duri aquesta situació tan perversa, ens hem d’acontentar amb el que les diferents plataformes i canals ens ofereixen. Avui en voldria ressaltar dues. FOODIE LOVE Una sèrie d’Isabel Coixet sobre dues persones joves que comencen una relació a través de la gastronomia. Com fan moltes parelles actuals, es coneixen gràcies a un programa de cites per internet i no saben què en podran treure d’un primer contacte per prendre cafè. Mentre es preparen sentim els pensaments de l’un i de l’altra. Ell, un argentí ben situat econòmicament, una mica fantasma, està neguitós i insegur per la por de no estar a l’altura i tornar a esguerrar-la com

Avui, Diumenge de Pasqua, vull donar la paraula als meus néts que fa dies que no poden sortir de casa, però que ho estan suportant amb bastant èxit! “Des del dia 13 de març estem confinats a casa i des d’aquell moment ens va canviar la vida; de tots aquells extraescolars que fèiem era com si ens haguéssim desapuntat de tots i mica en mica ens vem anar quedant a casa fins que hem arribat a la quarta setmana de confinament. Ens sentim bastant cansats i avorrits però de mica en mica ens vem començar a acostumar i a alegrar perquè tampoc és tan dolent perquè passes més temps amb la família. Això sí que és veritat que no ens veiem amb els amics però ens truquem per teleconferència igual que amb la família. També estem de sort perquè no hem tingut cap familiar afectat i això ens alegra molt. Així anem passant el temps.  Ah! També fem moltes manualitats que si us he de dir la veritat abans en fèiem molt menys perquè cada cap de setmana baixàvem al parc i com que ara no podem

Avui és divendres sant i la meva agenda continua dient que sóc a Menorca. Però no, sóc a Barcelona, a la Travessera. Des que tinc ús de raó és el primer divendres sant que passo a Barcelona. Recordo els paisatges de les Guilleries, de la Vall d’Aran, de Tossa, de Begur, on vaig passar algunes vacances pasquals de la meva infantesa. I també ciutats com Alexandria, Praga, Istanbul o Nova York, on ja de gran havia decidit passar aquells dies. Però darrerament el divendres sant el passava a Menorca, compartint amb els amics una activitat que trobareu blasfema, però que tot seguit entendreu i us mirareu amb benvolença. Els meus amics i jo tenim una edat (alguns són més joves, però s’adapten) que explica que a la nostra joventut ens eduquessin per una banda, en la religió catòlica, i per l’altra, en la cultura francesa. Aquests dos principis, aparentment antagònics per allò de la laïcitat de l’esperit del 1789, nosaltres els hem integrat en la nostra vida amb tota naturalitat. Sabe