laplujanomespanta

  Si davant la representació d’una pipa Magritte podia dir “Això no és una pipa”, jo, davant d’un comiat puc dir “això no és un comiat”. Però ho és i no ho és alhora. No és un adéu per sempre, és sols adéu per un instant...que durarà almenys fins al setembre. Estic cansada. Fa més de dos anys que busco temes variats per tractar al blog. Ara fa just un any vaig decidir penjar articles només un dia a la setmana, sempre en diumenge, sempre a les 9 del matí. Ho vaig fer amb la pretensió de no perdre lectors, per si frisaven per llegir els meus escrits (aquí hi hauria d’anar una emoticona que indiqui “me’n foto de mi mateixa”). Els trobarien amb regularitat, i els han trobat durant un any. Però aquests últims temps, en part per l’aparició del meu primer llibre i en part per altres coses que he estat escrivint, m’ha semblat que el blog era més una obligació que una devoció, i que la qualitat i l’interès dels articles se’n ressentien. Crec que tinc un compromís amb la gent que m’ha seguit

  Gosa poder veure pel·lícules per a joves i no morir en l’intent. Què pots fer quan sents una necessitat imperiosa de tirar-te a l’abisme sabent que el cop serà mortal? Resistir a la temptació i apartar-te del marge o deixar-t’hi arrossegar i tirar-t’hi de cap? Aquest dilema és el que he hagut de superar i ja us podeu imaginar que m’hi he tirat de cap! De cap al cine per veure TODO A LA VEZ EN TODAS PARTES (Daniel Kwan i Daniel Scheinert, 2022), una pel·lícula surrealista, absurda i hilarant, adequada per a la gent jove que en els propers anys aprofundirà en el tema del metavers, dels múltiples metaversos, i potser el que planteja la pel·lícula ho viuran de debò. Si m’he decidit a veure aquesta producció és perquè vaig sentir un parell de comentaris a la ràdio que deien que no s’havia fet mai en cine una cosa com aquesta i que no te la podies perdre. I que, per descomptat, s’havia de veure a les sales, no a les pantalles domèstiques. Vagi per endavant que la pel·lícula dura d

  No he parlat gaire d’art en aquestes pàgines perquè no soc una entesa i podria dir algun disbarat, però quan una exposició m’ha cridat l’atenció o m’ha semblat interessant, he volgut compartir-ho i recomanar-ho per tal que d’altres persones en puguin gaudir com n’he gaudit jo. Ponte delle Torri Soc fan de William Turner (1775-1851) des del moment que el vaig descobrir a la Tate Gallery de Londres (ara n’hi diuen Tate Britain) fan uns quants anys, cap als anys 90. No recordo si aleshores n’havia sentit parlar, tot i que coneixia els noms i l’obra d’alguns dels seus contemporanis. Van ser aquells paisatges marins de naufragis i tempestes el que em va atrapar, com si fos un focus que t’enlluerna. A partir d’aquell moment, cada vegada que hi ha hagut alguna exposició o alguna exhibició de la seva obra he procurat anar-hi. És el cas de la que ara ofereix el MNAC: TURNER, la llum és color . Claude Lorrain, Port amb l'embarcament ... Turner va ser un pintor d’èxit des de la seva adole

  Quan una pel·lícula té molt èxit, el productor està temptat de fer-ne una seqüela, per veure si pot reproduir l’èxit de la primera, i a vegades en fan una tercera i una quarta. Que jo sàpiga, Cukor no va fer cap seqüela de les seves Riques i famoses , però nosaltres, les riques i famoses virtelianes, sí. Un any després del nostre viatge a l’Empordanet hem repetit la trobada i hem gosat anar una mica més lluny, a Menorca! No us penseu que és fàcil arrossegar tota la colla uns quants dies fora de casa! Qui més qui menys ha de deixar la intendència ben assegurada, estar pendent que a casa seva tot giri rodó i tenir el telèfon a mà per si a algun marit se li ha encallat el calaix del pa, o s’ha deixat les claus, o no troba els calçotets... Bromes a part, comença el primer dia a Menorca amb pronòstic negríssim! Núvols a l’horitzó, aiguat fortíssim uns minuts abans que aterri l’avió, però al final, falsa alarma! Els núvols es mantenen ara sí, ara no, i el sol va traient el cap per il·lum