laplujanomespanta

  Racó per tractar la depressió   Ja us dic per endavant que no en tinc ni idea. Suposo que el primer que cal fer és identificar les causes que l’han provocat i després mirar de solucionar-les. Hi ha causes que no es poden solucionar, perquè són irreversibles. Si sis anys després que es produeixi una causa encara penses que no l’has solucionat, és que no vas bé. O potser que has après a conviure amb la causa, i fas el que pots.  Quan arriba l’estiu, en general, la gent s’omple d’energia disposada a fer un munt de coses que no es poden fer a l’hivern, o bé perquè treballen, o bé perquè les circumstàncies no s’hi presten. Però a l’estiu tota cuca viu, i els projectes s’acumulen un darrere l’altre, des de fer viatges fins a llegir llibres. L’estiu passat, com tothom sap, va ser un estiu diferent i vam acceptar les limitacions amb bon humor i disposats, l’estiu següent, a recuperar les hores perdudes organitzant les trobades i les activitats que no havíem pogut fer

  Aprendre a parlar amb les plantes és el títol d’una novel·la de Marta Orriols que vaig llegir l’any passat, quan buscava fórmules màgiques per suportar un dol que no m’abandonava. No cal que digui que no em va servir per a res, o millor dit, per a res del que buscava, però sí per a una altra cosa que en aquests moments m’està resultant molt útil. El llibre va d’una noia a qui la seva parella, un bon dia, en un cafè, li diu que l’abandona perquè s’ha enamorat d’una altra. Quan surt del cafè l’atropella un cotxe i mor, de manera que ella ha de passar dos dols, per l’abandó i per la mort del seu estimat. En arribar a casa s’adona que la té plena de plantes que cuidava ell, perquè a ella el tema plantes li importa ben poc. Aleshores decideix tenir amb elles el mateix tracte que hi tenia ell, i comença a parlar-hi i a intentar refer la seva vida amb el doble dol. Fins aquí sembla una novel·la normal, i ho és. I ja no explico res més perquè el tema no és l’argument de la novel·la sinó la

  Ja fa dies que ha arribat l’estiu i amb ell es comencen a programar les vacances. Tot anava meravellosament bé fins que un grapat d’inconscients (joves, no tan joves, agències de viatges, etc...) van voler llançar la casa per la finestra i es van lliurar a celebracions descontrolades. I ara ho estem pagant, tornant a restriccions que semblaven acomiadades per sempre. No obstant això, els que tenim una edat i vam anar a revetlles controlades i poc concorregudes ens hem lliurat de confinaments i contagis. Per això podem anar de vacances ja, no cal que ens esperem més, podem abandonar la ciutat i instal·lar-nos on més ens plagui. A mi, com tothom sap, em plau instal·lar-me a Menorca. He arribat fins avui amb una disminució progressiva del ritme frenètic que he portat aquests mesos passats des que vaig crear el blog. La causa principal deu ser que tots anem tornant a la normalitat, jo que escric i vosaltres que em llegiu. Tinc poc interès en les coses que m’envolten com per fer-hi re

  La meva família, que és molt empàtica, quan va veure que estava una mica deprimida, en lloc de regalar-me pel meu aniversari un pack 3x1 per al psicòleg va decidir regalar-me una altra cosa, esperant acabar amb mi i amb els meus problemes per la via del pànic. Era un regal enverinat, perquè ells feien veure que em volien fer feliç però en realitat esperaven que la por em fes tirar-me pel balcó, i així problema resolt! Però no els ha sortit bé, perquè malgrat estar absolutament espantada, he resistit com una heroïna fins al moment fatídic d’executar el regal. Sabeu de quin regal parlo? Una experiència voladora al túnel del vent! Feia dies que no les tenia totes, perquè a mi m’agraden les emocions fortes, però ja no tinc vint anys i no sabia si el cos, el cap, l’estómac reaccionarien bé o malament. És veritat que l’estiu passat em vaig tirar pel kamikaze, tobogan gairebé vertical que et porta a l’aigua mig a cegues, però això de volar... I si s’apaga el motor i caus esclafat contra la

Durant els meus anys de vida laboral he dedicat el 90 per cent de les hores a batallar amb adolescents i n’he vist de tots els colors. Sempre m’ha semblat que les seves raons per comportar-se com ho feien mereixien ser escoltades, i que moltes vegades, moltes, eren els adults els que els havien malcriat, mimat, sobreprotegit i molt poc responsabilitzat. Amb els anys la relació dels adolescents amb l’entorn ha canviat radicalment. Els pares ja no són els únics referents, ara tenen infinitat de models a les plataformes, a les xarxes, amb influencers i models més aviat lamentables. És cert que han hagut de suportar un confinament llarg i feixuc, que molts han sucumbit al desànim i han caigut en estats mentals delicats, però cap d’aquests motius justifica el que ha passat a Mallorca i a Menorca, així com a Tenerife, l’última setmana de juny. Els fets són coneguts de tothom i no cal tornar-los a explicar. Només afegiré que per sant Joan jo era a Menorca i abans que es produís el desastr