laplujanomespanta

Estic desconcertada. Jo tinc les meves pròpies opinions, però si algú me les discuteix amb arguments sòlids, les puc canviar. Com deia Groucho Marx, jo tinc uns principis, però si no agraden, en tinc uns altres ... Bé, això és una broma, les meves opinions són més sòlides perquè s’han anat formant al llarg de molts anys, és a dir, tenen solera, com els bons vins. Però esclar, una de les opinions més sòlides que tinc és aquella que en grec es deia panta rei , que vol dir que tot flueix, per tant, que tot canvia i que no ens podem banyar dos cops al mateix riu. Per als que no vagin forts de filosofia que posin Heràclit al google i que s’informin. Com que, efectivament, tot flueix i tot canvia, quan apareixen noves formacions polítiques que plantegen noves maneres d’enfocar els problemes, en principi m’interessen. Estic desconcertada perquè es veu que ara la lluita de classes ja no existeix i em deixa mancada d’arguments per anar contra el capitalisme. Però estic disposada a acceptar qu

  Quan diem la paraula art generalment pensem en obres belles o almenys que ens produeixin un efecte agradable. Tant se val que pensem en edificis de la Grècia clàssica com en ponts de l’enginyeria moderna; en escultures de Praxíteles com en les de Henry Moore; en les pintures de Botticelli o en les de Monet, hi pensem en qualitat d’objectes que ens agraden i que ens produeixen aquesta emoció estètica que volem alimentar quan anem a exposicions o fem viatges per contemplar-ne d’altres que no es mouen de lloc. Però com ha nascut en nosaltres aquesta sensibilitat i qui l’ha orientat en un sentit o en un altre? La primera diapositiva que recordo haver vist a classe d’Història de l’Art és la de la Venus de Willendorf. ¿Es pot dir que el concepte venus, en el sentit de bellesa màxima femenina, es pugui aplicar a aquella bola de carn que tenia uns sacsons descomunals, uns pits hiperdesenvolupats, una vulva marcadíssima i un cap ple de rínxols? Aquest era l’ideal de bellesa femenina 22.000

  Una altra vegada Proust? Que pesada! A veure quan acabarà de donar-nos la murga amb aquest senyor ! Això és el que deveu haver pensat en veure el títol, però no patiu que no tornaré a donar voltes sobre el mateix tema. Només una miqueta, per parlar de les olors. Si vau llegir l’article titulat Encore du Proust recordareu que jo vaig tenir una experiència proustiana avant la lettre , als 17 anys, ensumant una maleta que havia sortit de París un mes abans portant a dintre totes les olors de la meva experiència amorosa i vital. Aquell retrocés en el temps al moment de sentir la flaire del meu armari parisenc transportat a Barcelona potser va ser el primer avís del poder de les sensacions sobre la memòria, però no l’últim. Crec que he tingut el nas molt fi tota la vida i puc afirmar que les olors m’han causat veritables plaers, i no només els d’una flor o d’un perfum. Faig un esforç per retornar molts anys enrere i amb els ulls tancats ensumo l’olor de l’aqua velva que es posaven e

  La gent està cada dia més sonada, o potser soc jo que no m’adapto. Faig esforços per entendre què passa al món, em llegeixo dos o tres diaris cada dia, miro una mica les notícies, parlo amb els amics i intercanviem opinions, especialment sobre Barcelona, qui t’ha vist i qui et veu. També m’informo de coses rares a través de twitter, que em faig un fart de rebre twits de gent que no sé qui són sobre temes que desconec, però de vegades em fan gràcia i segueixo el fil. Quasi sempre ho deixo córrer perquè en general tots acaben insultant-se o dient-se coses desagradables, i això no m’interessa. Al Congrés dels Diputats estan entretinguts, i no sense raó, amb l’aprovació de la llei trans, de la llei de protecció dels animals, de la revisió de la del només sí és sí, i no sé encara què més. No entraré en aquests temes, que estan molt vistos. També discuteixen sobre el preu dels aliments i de quina manera s’ha d’actuar per evitar que continuïn pujant, un tema de gran interès perquè la