UN RECORD

 

Avui aquest article serà una mica diferent. Ja som en època d’advent, i com el seu nom indica, estem esperant amb alegria i il·lusió l’adveniment del Messies i toca estar de bon humor. Al·leluia!

He decidit fer un esforç i abandonar per uns dies els temes depriments i mirar de trobar altres coses de què parlar, sense ferir sensibilitats, o sigui que si la broma del Messies ha molestat algú, que sàpiga que ho he dit de “bon rotllo”. De fet, tinc entrades per anar-lo a sentir a l’Auditori, de manera que la part cultural del cristianisme la comparteixo amb els meus amics amb gran satisfacció.

Avui, doncs, he decidit compartir amb vosaltres un exercici que m’han posat de deures al taller d’escriptura autobiogràfica que freqüento des de fa uns anys. Es tractava de trobar un objecte que ens porti un record i parlar-ne. Aquí el teniu. Si bé els fets, tot i que parteixen de la realitat, no són ben bé exactes, els sentiments són absolutament autèntics. Les co-protagonistes ho podran corroborar.

 

UN RECORD

Estava dormint tranquil·lament quan em va despertar un gran terrabastall. Em vaig espantar, però la mandra de llevar-me em va portar a fer un raonament pràctic: si és un lladre, farà més soroll i ja veurem si em llevo; i si no sento més soroll, ja miraré demà què ha passat. Al cap de dos segons ja tornava a dormir.

Al matí no recordava res d’aquell soroll i no va ser fins que vaig entrar a l’habitació petita que vaig veure què havia passat. S’havia trencat la lleixa on tinc els vinils de l’any de la picor, tots aquells discos d’una època que ja quasi no recordo però que constitueixen un testimoni d’un passat que no vull oblidar. Discos de 33 r.p.m., una bona col·lecció, i discos de 45 r.p.m., pocs exemplars, però no per això menys apreciats. Van ser els meus primers discos. Per casualitats del destí, aquell escampall que hi havia per terra estava disposat de tal manera que el disc que havia quedat damunt de tot era el primer disc que vaig tenir d’adolescent, el primer disc meu. Tous les garçons et les filles, de la Françoise Hardy. Me l’havien regalat el maig del 63 les meves companyes del Virtèlia, les nenes de 6è de batxillerat, l’últim any que passaríem juntes a l’escola. Feia anys que no posava els discos de vinil al tocadiscos, ni tan sols escolto CDs. Ja tot va per l’Spotify i l’aparell de música està mort de fàstic en un racó. Al veure el disc petit allà al damunt, amb tots els altres per terra, em va semblar que era un avís diví i el vaig voler escoltar. La cançó l’he sentit recentment perquè la Françoise Hardy es va morir no fa gaire, però escoltar el disc que les meves amigues m’havien regalat era una altra cosa. De sobte em trobava a la classe de 6è. Érem deu, sis de lletres, quatre de ciències. El curs següent ens hauríem dispersat; algunes a l’institut a fer el Preu. D’altres, a fer altres coses. En aquell moment no podíem preveure per on ens durien les nostres passes, si ens tornaríem a veure mai més o si aquell mes de maig seria gairebé l’últim de la nostra relació.

A casa hi havia una ràdio gramola que ningú no feia servir. La ràdio, sí, la meva àvia. Però la gramola, no. Jo no tenia cap disc i no tenia res per fer sonar. Aquell primer disc de 45 va ser com la meva entrada en un món adolescent que les altres ja coneixien. Totes eren més grans que jo; moltes tenien germans que ja les havien introduït en ambients juvenils de festetes i discoteques casolanes. Jo no tenia res d’això. Una vida grisa a casa i unes ànsies enormes de ser com les altres. La Françoise Hardy m’hi va ajudar.

Mirant la portada del disc i escoltant les paraules de la cantant em vaig adonar del gran simbolisme que tenia aquell regal. Un mes de desembre, cinquanta-tres anys després d’aquella data, les virtelianes ens vam tornar a reunir gràcies a la iniciativa de dues que són veïnes i que van pensar que seria una bona idea retrobar-nos. Vam repassar les nostres vides, algunes farcides d’anècdotes; d’altres, tranquil·les i convencionals, però totes elles interessants. I malgrat els anys que havien passat des d’aquell últim curs de batxillerat, ens vam adonar que persistia una amistat i una estimació que cap de nosaltres havia imaginat. Ens vam comprometre a mantenir el contacte, com així ha estat. Una de nosaltres ja no hi és, però la resta estem en perfecte estat. Tres ja tenen vuitanta anys, però com si res. Hem viatjat juntes, hem navegat, hem fet escapades a la muntanya, hem anat al teatre... Pel camí hem anat perdent marits, sembla que és llei de vida. Ja només en queden cinc. Qui m’havia de dir que aquell disc de l’any 63 que encara conservo em portaria tots aquests records!

Però tornem a la realitat. He dit que és un avís diví veure el disc petit a primera fila, però el que de debò és un avís és la lleixa trencada. ¿No seria hora que anés pensant en desfer-me dels vinils i deixar espai per a llibres o, simplement, esponjar l’habitació petita de tanta antigalla? Quant temps em queda? Hi penso sovint, sense recança ni “mal rotllo”, però sé que quan jo ja no hi sigui, les meves filles portaran al contenidor la major part de trastos que jo guardo gairebé inconscientment però dels quals no soc capaç de desprendre’m. O potser l’avís m’està dient el contrari? Que no llenci res perquè en qualsevol moment una altra lleixa caiguda em pot desvetllar un record que ara tinc ocult i que recuperar-lo em donarà el plaer de constatar que la meva vida ha estat plena de moments feliços, com el d’aquell dia que em van regalar, per primera vegada, un disc que seria meu.