laplujanomespanta

  Sabia, quan vaig encarregar el llibre V13 a la llibreria, que la seva lectura m’atraparia. En aquell moment només havia vist la traducció al català a les taules de les llibreries i vaig decidir buscar l’edició francesa per no perdre’m ni un matís de l’escriptura d’Emmanuel Carrère. En català es diu D13, Crònica judicial (Anagrama). De què va V13 ? Vendredi, 13 novembre 2015 , dia terrible per als francesos, dia en què es van produir els atemptats a l’exterior de l’Stade de France , a diverses terrasses dels districtes X i XI   i a la sala de concerts Bataclan, en total 130 morts. V13 és la crònica del judici que va durar nou mesos feta per un periodista escriptor amb la voluntat de comprendre. Es pot arribar a comprendre un fet tan terrible com el terrorisme islàmic? I per què volem comprendre? Per justificar? Per perdonar? Emmanuel Carrère té al seu haver dos llibres que anticipen el tractament que donarà a la crònica judicial del procés V13: L’adversaire (2000) i Limonov (201

  Què és Can Carreras? Una masia del segle XVII situada al Parc central de Nou Barris, al costat de la qual hi ha el centre ocupacional del mateix nom. I és precisament d’aquest centre ocupacional per a persones amb discapacitat intel·lectual que vull parlar avui. Un centre que acull persones que havent acabat el període formatiu no es poden incorporar, per raons diverses, al món laboral. Segons consta als criteris de funcionament del Centre, és la seva intenció que aquestes persones siguin considerades com a subjectes titulars de drets i en aquest sentit es posa l’èmfasi en el respecte a la dignitat, l’autonomia individual, la participació i la inclusió a la societat. A través de les activitats que els ofereixen treballen diferents aspectes entre els quals hi ha l’educació i la formació. I és en aquesta àrea que m’hi he vist involucrada mig per casualitat. La cosa va anar de la següent manera: Un dia, la Glòria Martí, una companya dels Amics del Sol, mentre e smorzàvem abans de s

  Reflexionar és gratis i dir disbarats, també. Així que m’hi poso. I per començar trio un títol provocador. Barcelona tornarà a ser una rosa de foc? Per culpa dels resultats de les eleccions municipals? NO, per culpa dels resultats que tindrem el 23 de juliol, que si no recordo malament, és la data de la fundació del PSUC, allà pel 1936, com a resposta a l’aixecament militar de Franco i els seus amics. No n’espero res de bo d’aquestes eleccions i tant de bo m’equivoqui, però si extrapolem els resultats del 28 de maig   al 23 de juliol, el panorama no pot ser més decebedor. I la veritat, tenint en compte que a Catalunya els motius que van dur a molts ciutadans a fer-se independentistes no han desaparegut, auguro una tardor i les successives estacions més que calenta, ardent! Després del fracàs de l’aventura del Procés, amb tot el dolor que va comportar, amb el deteriorament de les relacions entre els dos “bàndols”, amb l’estancament o fins i tot retrocés de l’economia, semblava que

  Em considero afortunada,   com a barcelonina, per haver tingut l’oportunitat de rebre les visites de cantants o grups musicals il·lustres, i no estic parlant de la Filharmònica de Berlín. Aquesta també és il·lustríssima, però de bones orquestres en venen de tant en tant, al Palau, al Liceu, a l’Auditori, i no causen el rebombori que han causat darrerament Bruc Springsteen, Elton John o Coldplay. Soc feliç de poder escriure sobre música amb tan poc temps de diferència. Fa cinc setmanes, sobre la Dharma; avui, sobre Coldplay. Però no puc fer una crònica dels quatre concerts que tenia programats a Barcelona perquè no hi vaig anar. El tema és un altre. El tema són les emocions despertades al voltant del fenomen dels recitals de “música moderna”, són els records que es desvetllen i el somriure que provoquen. He escrit ”música moderna” perquè quan jo era adolescent hi havia la música clàssica, la música moderna i el jazz (i els boleros, però a mi no m’agradaven). Dins de música moderna