laplujanomespanta

  Ja fa temps que tant el cinema català com el teatre estan al capdavant de les propostes més interessants de les cartelleres. Fins i tot produccions en part catalanes arriben als Oscar, i equips tècnics catalans obtenen premis per tot arreu. Avui, però, em ve de gust parlar de dues actrius catalanes molt joves (o, almenys, ho semblen) a qui he vist en pel·lícules espanyoles i que m’han impactat per la seva qualitat interpretativa. Es tracta de Carla Quílez i Júlia Mascort. De la primera he pogut trobar la data de naixement: febrer del 2008. De la segona, res de res. Només la indicació que a la pel·lícula que me l’ha descobert ( Yo no moriré de amor , Marta Matute, 2026) figura que té 18 anys. Al començament, perquè l’acció s’allarga durant sis anys, els que tarda la seva mare a la ficció a morir després d’un procés de deteriorament cognitiu irreversible i dolorós. Totes dues actrius m’han impactat per dues raons. La primera, i potser és una mica absurd que ho digui, és la seva cap...

  Segur que la setmana passada us vau quedar intrigadíssims per saber què havia anat a fer a Granollers amb la RENFE. No us vull fer patir més, ara mateix us ho explico. Resulta que hi vaig anar a passar una de les tardes més ben aprofitades d’aquests últims temps. La Guillermina, una companya del Taller d’Escriptura, presentava el seu llibre L’AULA D’ACOLLIDA: UN PONT CAP AL FUTUR a l’Escola Ferrer i Guàrdia. Com a companya del Taller i com a docent que he estat la major part de la meva vida laboral, el tema m‘interessava i el resultat final, encara més. No vaig sortir decebuda. Us explico una mica en què va consistir. Els/les que heu treballat en l’àmbit de l’Educació ja sabeu què és una aula d’acollida, però ho explico una mica. A partir del moment en què els nens i nenes nouvinguts començaven a ser bastant nombrosos, el Departament d’Ensenyament va posar en funcionament les Aules d’Acollida per tal de facilitar la integració d’uns infants que arribaven absolutament mancats d’...

  El 20 de març passat, aquell dia que, segons Serrat, duia la primavera a la bandolera, hi havia convocada a Barcelona una gran manifestació d’ensenyants per exigir al Departament d’Ensenyament una negociació seriosa sobre les seves condicions de treball i els seus sous. Jo havia de ser a Granollers a les 17:15 i vaig decidir anar-hi en tren. Comença l’aventura! Uns dies abans havia consultat la pàgina web de RENFE i m’havia donat les següents informacions: un tren a les 15:55 que arribava a Granollers a les16:27 i un altre a les 16:06 que arribava a les 16:36. Fins al lloc on havia d’anar hi tenia uns quinze minuts. Vaig decidir que agafaria el de les 16:06. El que jo no sabia, tot i que en tenia informacions diverses per la premsa i algunes amigues que solen agafar la RENFE aquests últims mesos, és que el que digui la pàgina web i la realitat són dues coses ben diferents. Tot i això, penso que és millor anar-hi en tren que agafar el cotxe, de manera que cap a quarts de quatre ...