laplujanomespanta

  Estimat Peter Bogdanovich, Permet-me que manllevi el títol de la teva millor pel·lícula per mostrar el desconsol davant d’un fenomen que tu ja vas anunciar fa més de cinquanta anys. Anem perdent les sales de cine una darrere l’altra. Ara li ha tocat a la meva ciutat perdre l’última que quedava al Passeig de Gràcia: el cine Comèdia. Ja sé que jo no estaré a la teva altura a l’hora d’exposar les misèries d’una comunitat petita que perd la seva sala per culpa de la irrupció de la televisió. Barcelona no és un poblet del Texas dels anys cinquanta, ni les vides dels seus habitants són tan sòrdides o desesperançades com les d’Anarene. Però una part important de la meva vida s’ha desenvolupat a les sales de cinema, el Comèdia entre d’altres. Per això ho comparo amb la teva pel·lícula. Començarem per la primera sala. KURSAAL – Rambla de Catalunya. Tenia pocs anys i el pare em va dur a veure Els contes de Hoffmann . No era habitual que em portessin al cine, més aviat era una festa grossa

  Aquest passat 2023 vam celebrar aniversaris a dojo, Miró, Picasso, Callas, Carrero Blanco... Fins i tot vam celebrar que s’acabava de morir Henry Kissinger, de bon rotllo... Però a mi el que m’ha agradat celebrar de debò és el que no vaig poder celebrar quan es va produir el fet: el 22 de desembre de 1973. M’explico, amb el permís dels seus protagonistes. Corria per allà el mes de desembre de 1973 quan al govern espanyol li va semblat bé posar en marxa un judici contra els membres més destacats de Comissions Obreres, l’anomenat procés 1001. Camacho, Sartorius, Saborido, García Salve i uns quants més havien de ser jutjats pel Tribunal d’Ordre Públic acusats d’associació il·lícita. Els joves progressistes de l’època no podíem tolerar un acte repressiu com aquell i a través de les nostres organitzacions polítiques vam sortir a distribuir octavetes pels barris obrers cridant a rebutjar el procés i a defensar CCOO. A mi, que estava embarassada de 5 mesos, em va tocar anar al metro de La

  Mai un informe sobre la situació de l’Educació al país havia causat un rebombori tan gran com l’últim informe PISA corresponent al 2022. La veritat és que no n’hi ha per menys. Catalunya a la cua del nivell educatiu espanyol. Catalunya, que havia estat capdavantera en innovació educativa, que compta amb institucions tan solvents com Rosa Sensat i que podia presumir d’una xarxa d’ensenyament públic i concertat de qualitat. Sembla ser que això ja no és així, i l’endemà de publicar-se els resultats de l’informe els mitjans ja n’anaven plens i publicaven les opinions d’infinitat d’experts que coincidien en què aquest daltabaix ja es veia venir. Fa onze anys que no trepitjo una aula i per tant no puc avaluar la degradació del sistema educatiu a secundària d’aquests últims temps. Vaig acabar la meva trajectòria d’ensenyant en un institut que funcionava bé, amb bona disposició per part del professorat i amb una conflictivitat gestionable. Me’n vaig endur un bon record dels alumnes i crec

  Aquestes Festes nadalenques que ja s’han acabat no van començar gaire bé. Malgrat el meu esforç per trobar temes alegres que no portessin a reflexions pessimistes, el que de veritat sentia era una pena immensa per la mort prematura de dos amics, tots dos més joves que jo. Una mort injusta, perquè abans de caure malalts tenien encara corda vital per estona. Fins i tot vaig estar a punt de parlar-ne aquí, especialment sobre el que significa preparar el treu propi funeral. Al final vaig deixar-ho córrer perquè m’estava entristint encara més. Un record per a vosaltres, Rafael i Cesc, sigueu on sigueu. Aquí a baix continuarem sentint-vos molt a prop.                                       Ara passem al tema del dia, molt frívol i poca-solta, però que m’ha fet primer indignar-me i després, petar-me de riure. Jo soc com Bond, James Bond. Em presento de la mateixa manera. I a partir d’ara, quan vagi a fer encàrrecs, ho hauré de fer així. Resulta que durant molts anys, al mercat, jo era la sen