laplujanomespanta

  Reservo el dia de Nadal, en què tothom està molt ocupat, per explicar aquesta història que estic escrivint el dissabte, 3 de desembre, després d’haver-me resistit a dos impulsos incontrolables: 1) picar-me el cap contra la paret, o 2) emborratxar-me fins a oblidar la meva estupidesa. Què m’ha passat per voler-me obrir el cap o emborratxar-me fins a oblidar aquesta evidència? Resumint molt ràpidament diré que intentant aconseguir que Vueling em digui per què m’ha anul·lat el reemborsament en crèdit de vol d’un bitllet cancel·lat, es veu que he anat a parar a un telèfon fraudulent que apareixia com a telèfon de reclamacions de Vueling. Després d’intentar que em fessin la devolució i no aconseguint que Caixabank els donés accés a les meves targetes, he tallat la conversa i he desistit. Fins aquí cap problema, però després, i gràcies a la intervenció de la meva filla, que ha vingut a casa per casualitat, m’he adonat que el telèfon era una enganyifa i que m’estaven intentant cobrar en l

  “ La vida veritable, la vida finalment descoberta i aclarida, l’única vida per tant realment viscuda, és la literatura .” Marcel Proust Tinc un amic lector d’aquest blog que de vegades em recrimina que demani excuses quan parlo d’un tema en el qual no soc experta. Però és que jo em curo en salut i no vull fer el ridícul si el que jo dic pot ser qüestionat pels que hi entenen més que jo. Per això avui començo demanant excuses, per dos motius: un, per si el tema no interessa gaire; i dos, per si les meves opinions s’allunyen d’interpretacions més solvents de l’obra de Proust. En un cas i un altre m´és una mica igual perquè penso que em serà perdonat l’atreviment: si bé potser no hi poso ciència, hi poso molta passió, i amb això ja em quedo satisfeta. Per què torno a insistir amb el tema de Proust? La professora d’un taller d’escriptura on participo em va dir que havia de trobar la causa de la meva addicció a aquest escriptor, havia de saber per què em tenia tan atrapada. La veritat

  Després de fer-me la sàvia en els articles anteriors (si Molière aixequés el cap, m’inclouria entre les femmes savantes ? Espero que no!), avui decideixo parlar de frivolitats tals com les converses sentides aquí i allà i que m’han fet gràcia. Feia molt temps que no agafava un avió entre setmana jo sola per anar a un lloc que no fos Menorca, i mentre m’esperava al Prat per embarcar cap a París em vaig adonar que la majoria de passatgers tenien aspecte d’anar-hi per feina. Davant meu una parella d’home i dona -que no eren parella sinó companys de feina- discutien sobre l’empresa i la seva política d’expansió. Parlant d’un tal Arnaud, ella deia que el seu objectiu era augmentar les vendes mentre que l’altre deia que li semblava que amb augmentar la facturació ja en tenia prou. Però esclar, la facturació havia augmentat i les vendes no, perquè els costos havien pujat i per tant els beneficis s’havien reduït. Apassionant, a les 8 del matí sentir una conversa com aquesta! Després va res

  No em referiré a l’exposició del Louvre “ Les choses. Une histoire de la nature morte ” sense abans anar-me’n més de cinquanta anys enrere a rescatar el llibre de Georges Perec precisament anomenat Les choses . Havia guanyat el premi Ranaudot el 1965, però encara no s’havia fet tan famós com ho va ser més tard, i tan “objecte de culte”. El llibre de Perec es titula exactament Les choses. Une histoire des années soixante . Jo el deuria llegir el 69 o el 70, quan ja vivia en parella però encara no havíem acabat la carrera i ens manteníem de manera precària, desitjant moltes més coses de les que podíem comprar. La parella protagonista em recordava la nostra situació, petitburgesos d’esquerres en situació precària, intentant tirar endavant, però amb una diferència molt gran: nosaltres estàvem compromesos políticament, teníem un projecte de vida, arriscàvem la nostra seguretat militant en una organització clandestina i els objectes que desitjàvem no anaven més enllà de llibres, discos,