laplujanomespanta

  Aquest títol se’m va acudir fa uns dies abans de posar-me a escriure, i ara em pregunto si és encertat. Quan vaig pensar sobre què escriuria ho era; ara potser no tant. Començaré a explicar el meu estat d’ànim i potser de sobte, cap al final, hi haurà un gir de guió, com a les novel·les policíaques. O potser no. Vaig pensar que m’estava fent vella quan vaig rebre la invitació d’un amic per anar al concert de la DHARMA que celebrava els seus cinquanta anys sobre els escenaris. 50 anys!!! La DHARMA, aquella colla de xitxarel·los que van començar a animar festes de barri amb la tenora, el saxo, la bateria i vinga soroll! Vaig pensar que m’estava fent vella perquè no sabia si estaria a l’alçada ni si aguantaria tot el concert. Per si no ho sabeu (alguns ja ho sabeu) els germans Fortuny, creadors de la Companyia Elèctrica   Dharma, són els meus cosins. El seu avi (Esteve) i el meu (Jaume) eren germans. Quan van començar a destacar no només me’n vaig fer fan absoluta per la seva música

  Deia la setmana passada que els d’esquerres som idiotes. Crec que hauria de rectificar i dir que els d’esquerres són idiotes. Jo ja no sé si soc d’esquerres o m’he tornat tan poc lluitadora que ja em puc considerar com dels apàtics, els apolítics, els conformistes o els cínics, que són els que més m’irriten de tot l’espectre ciutadà. Podria, si tingués bona memòria, fer una llista de totes les manifestacions on he participat, des de les enquadrades de l’època franquista fins a les legals i multitudinàries, com per exemple, contra la guerra d’Irak. Entremig, les reivindicatives laborals, autonòmiques, socials, culturals o ideològiques, que de totes n’hi ha hagut. Ara, però, no em sento interpel·lada per CAP motiu, de manera que em quedo a casa mirant com els altres es manifesten. Que em quedi a casa no vol dir que no tingui opinió sobre el que passa o que no trobi just que es manifestin. Tampoc m’he fet tan conservadora com per censurar els moviments de masses. És més, de vegades

  Explica Sergi Pàmies a La Vanguardia del 22 de març que la SER va proposar a Juanjo Millàs un experiment que consistia a passar-se una setmana sense rebre cap estímul informatiu, desconnectat de titulars, notícies, tertúlies i qualsevol altre derivat de la indústria del present . La conclusió de Millàs és que els titulars tenen un efecte ansiolític. I li dono tota la raó. Jo mateixa, sense anar més lluny, acabo de descobrir (fa poquets dies) que els titulars també tenen per a mi un efecte ansiolític. M’he adonat que tinc un tic consistent en anar a buscar els titulars que rebo al telèfon cada vegada que tanco el whatsapp. Rebo un clinc del wp, el miro; miro els altres que tinc silenciats i si s’escau, els contesto. Però cada vegada, indefectiblement, quan acabo vaig als titulars que rebo sense que els hagi demanat. La major part m’importen un rave, perquè en rebo de Regió 7 igual que de Múrcia o de La Corunya, i no sé per què. Però l’impuls d’anar a buscar titulars per si hagués pa

  Un dia, quan era adolescent, passejant per les Drassanes amb els meus pares, vam anar a petar als jardins del Baluard de Santa Madrona. No sé què hi fèiem allà, potser havíem anat al Museu a veure barcos. Si que sé, en canvi, què passava pel meu cap mentre des de dalt de la muralla mirava l’horitzó (marítim) imaginant-me que un príncep em venia a salvar de l’avorriment que m’esperava aquella tarda que, com totes les de diumenge, la passaria escoltant el Carrusel Deportivo. Jo m’imaginava vestida de princesa a la manera dels dibuixos del Ferrándiz, aquell que dibuixava contes retallats i estampes de la Primera Comunió. Concretament, m’imaginava com les princeses de Barbazul. Princeses medievals cofades amb vels vaporosos que acabaven totes tancades en aquella habitació per tafaneres fins que, efectivament, un príncep (en aquest cas el germà d’una d’elles, si no recordo malament) les venia a salvar. Crec que és la primera i última vegada que m’he imaginat com a princesa, però deuria

  Aquest matí m’he llevat amb la idea d’anar a fer una caminada per la costa nord de Menorca. A les 10 plovia. A les 11 ha arribat un amic amb qui havia quedat i hem pogut observar com els núvols s’obrien i anava apareixent un cel blau que prometia un dia radiant. Efectivament, al cap d’una estona anàvem camí de Cavalleria per agafar el camí de cavalls fins a l’embarcador de Santa Teresa i anar una mica més enllà. Com que el mar estava molt enfurismat, hem anat fins al Cap per veure com trencaven les onades a l’illa dels Porros i no perdre’ns un espectacle que era just el contrari del que havia pogut contemplar el dia anterior al sud, on tot era calma i tranquil·litat. Després de passejar decidim anar a dinar a La Palma, a Fornells, i mentre sostenia a la mà una copa de verdejo veig passar per davant meu un senyor elegant i ben plantat, d’uns setanta anys, amb pinta d’estranger, vestit de manera informal, sol, i em dic: Ostres, l’Ole Thorson, però no és possible, hauria de ser més ve

  Per res del món m’hauria atrevit a encetar aquest tema si no hagués llegit a La Vanguardia un article de Xavier Melero, advocat de qui tinc bona opinió, titulat Calúmnies (7/2/2023). Anava precisament d’això, de la presumpció d’innocència denegada a unes persones que van ser calumniades i a les quals, quan la justícia ja les va exonerar del tot, ningú no els va retornar la dignitat perduda. Cal reconèixer que és un tema delicat. De cada cent acusacions d’abús o d’agressió sexual, quantes n’hi ha de falses? Segurament poques. Però només que n’hi hagi una de cada cent, l’acusat d’aquesta una té tot el dret de ser considerat innocent fins que no es demostri el contrari. Atrevir-se a dir això és arriscat, i més si ho defensa un home, per més advocat que sigui, encara que no precisament de la caverna. Com és que ara un advocat com Melero treu un article reclamant el dret a la presumpció d’innocència? Es basa en tres acusacions que han resultat falses, una d’elles amb conseqüències pe