EL DOBLE CRIM DE PEDRALBES

 

Mentre jo m’esforçava per dur al món la meva primera filla, un dissabte de maig de 1974, la policia, el forense, el jutge i potser algun periodista es miraven horroritzats l’escenari d’un dels crims més sonats de Barcelona: el doble assassinat del matrimoni Juan Roig i Maria Rosa Recolons, a la seva habitació del xalet on vivien, al número 5 del carrer Juan de Alòs, a Pedralbes.

Efectivament, aquell 4 de maig, mentre l’Anaís maldava per abandonar el claustre matern, la policia es preguntava qui era el sàdic que havia perpetrat aquell crim contra un matrimoni benestant de mitjana edat i, aparentment, sense motiu: no hi havia senyals de robatori ni s’havia remogut l’habitatge cercant alguna cosa especialment valuosa.

Recordo aquell crim perquè, a part d’aparèixer a tots els diaris, el cognom de la dona m’era familiar. Després explicaré per què. Tot i això, mai més en vaig sentir a parlar. No vaig seguir el cas, no sabia com havia acabat ni si havien detingut els culpables. O, almenys, no n’era conscient. Fins que fa pocs dies, per una d’aquelles coincidències que em tenen atrapada cada vegada que es produeixen, m’arriben informacions del cas per dos conductes. L’Anaís, la que va néixer aquell dia, em diu: vaig a escoltar un podcast d’un crim que va tenir lloc el dia que vaig néixer jo. Ah, doncs molt bé, vaig pensar. I allà es va acabar el meu interès. Però pocs dies més tard, no sé si per casualitat o si hi ha una relació entre els dos fets, a la Betevé programen la pel·lícula de Gonzalo Herralde sobre el doble crim de Pedralbes, El asesino de Pedralbes. I decideixo mirar-me-la. La presenten com una pel·lícula de gran valor documental perquè era la primera pel·lícula espanyola on es veien les càmeres entrant a la presó i interviuant l’assassí confés a l’estil del llibre A sang freda, de Truman Capote. Donant la paraula al condemnat, indagant sobre les seves motivacions i sobre els detalls dels fets, els antecedents i les emocions posteriors. Un documental d’allò més insòlit tractant-se dels primers temps de la transició, 1978.

El podcast, de la sèrie Crims, conduïda per Carles Porta, es basa, en part, en la pel·lícula d’Herralde, pel que fa a les confessions i explicacions de José Luis Cerveto, l’assassí, de les quals en reprodueix fragments. Però amplia la informació més enllà de la data de la pel·lícula i acabem sabent més coses de l’assassí després de sortir de la presó i de tornar-hi a entrar per altres delictes. En acabar el visionat de la pel·lícula i l’escolta del podcast em va quedar clar que era un tema digne de tractar al blog. Per dos motius: el primer, per les característiques psicològiques del personatge i alguns aspectes de la seva vida; el segon, per la relació directa que alguns dels personatges tenien amb la meva vida. Em va fer un ai el cor quan vaig veure a la pantalla la cara d’un senyor que coneixia des de petita. Vaig dir: però si és el marit de la senyora Maria del xófer! Més endavant us ho explico.

La pel·lícula la podeu trobar a Movistar+ i el podcast, a Youtube. Crec que el cas és prou interessant com per entretenir-m’hi una estona. No tant pels fets en si sinó per la personalitat de l’assassí i per les coincidències amb la meva vida.

José Luis Cerveto va néixer el 8 de setembre de 1939 a Alacant, al si d’una família molt humil. El pare, tuberculós, ja va tenir una crisi tísica la nit de noces. Va morir quatre anys més tard, havent fet tres fills dels quals José Luis era el gran. Vivien en una mena de quadra i la mare, com que no es podia fer càrrec dels tres nens, va enviar el gran a l’hospici. Les monges el van tractar amb violència i menyspreu, amb vexacions i tortures, fins que un dia va donar un cop de puny a una monja i la va tirar pel balcó. Es va escapar de l’orfenat i abans que el detinguessin ja va descarregar el seu malestar contra un gatet que se li va acostar. El va escanyar fins a matar-lo. En la fugida va aprofitar per robar-li la recaptació a un firaire i el van portar a la Protecció de menors, on els monitors ja es van encarregar de mostrar-li les diferents versions de l’abús sexual. Aquestes pràctiques, que ell va reproduir en menors que reclutava per les atraccions Apolo i altres llocs de mala nota, el van dur a la presó. Posteriorment es va allistar voluntàriament al servei militar i després de fer diferents feines en les quals no va destacar, va aconseguir el càrrec de majordom i xofer del matrimoni Roig-Recolons.

Juan Roig era un empresari químic acomodat, 50 anys, casat amb Maria Rosa Recolons, 44 anys. No tenien fills. Ella era filla de Mariano Recolons, un exponent de la burgesia industrial catalana del primer terç del segle XX, especialment vinculat a la industria tèxtil del cotó. També a l’energia hidràulica (Ribes de Fresser) i al patrimoni arquitectònic (Colònia i xalet Can Recolons, al mateix municipi). A més, era propietari d’edificis d’habitatges a Barcelona, com per exemple el de Méndez Núñez, 1, i altres immobles a Ronda de Sant Pere/Méndez Núñez/ Girona. Retingueu les dades.

El matrimoni Roig-Recolons eren gent de missa i d’obres de caritat. Van acollir amablement Cerveto com a majordom i com a xofer, tot i que ja en tenien un altre des de feia temps, Francisco Mas. Cerveto se sentia ben tractat fins que les coses es van torçar. El matrimoni va demanar-li que es tragués el passaport per tal d’acompanyar-los en unes vacances a la Costa Blava. Ell va dir que ho faria però no ho va fer. Francisco ho sabia. Com també sabia que quan el matrimoni no hi era, Cerveto, el dia 1 i 15 de cada mes, agafava el cotxe sense permís per anar a signar la llibertat condicional de la qual gaudia  sense coneixement dels seus patrons. Francisco, dolgut o gelós, va denunciar Cerveto davant dels amos i el van acomiadar. Era el 17 d’abril de 1974. Se’n va a viure a una pensió de la Travessera de Gràcia. Pocs dies més tard, després d’haver-se donat el gust de fer-se masturbar per un parell de noiets de 9 i 11 anys, se’n va anar als Encants i es va comprar roba negra, un passamuntanyes negre i un matxet de 18 cm. També unes sabates de feltre que no fessin soroll una talla més petita que la seva per tal de despistar si deixava empremtes. Amb aquesta indumentària es va presentar al xalet de Pedralbes i sense despertar la minyona ni espantar el gos, va perpetrar el seu crim contra el matrimoni. Múltiples punyalades per tot arreu i a la senyora, la cara especialment destrossada. Els va tapar amb una flassada perquè conservessin la temperatura força estona mentre ell fugia cap a Tarragona i es deixava veure en gasolineres, peatges i bars per tenir coartada.

No van tardar ni dos dies a detenir-lo perquè havia deixat empremtes digitals per tot arreu i, si bé al començament ho va negar, va tardar poc a acceptar tots els càrrecs i a demanar que se li imposés ja la pena de mort i se l’executés.

El judici va tardar dos anys. Ja érem al 1976, en plena transició, i les coses estaven canviant. Se li van imposar dues penes de mort que van ser commutades pel Rei Juan Carlos per penes de 30 anys. Va anar a parar al penal d’Osca i a Carabanchel, on li van fer un estudi psiquiàtric per avaluar si estava en possessió de les seves facultats. La resposta era que sí. A la presó protagonitza diversos intents de suïcidi que el deixen minvat de salut. S’autolesiona fins al límit, però s’interpreta que són ganes de cridar l’atenció, tot i que ell reivindica que se li apliqui la pena de mort per garrot.

El codi penal que se li va aplicar encara no considerava els trastorns mentals com a eximents o atenuants; això no va arribar fins al 1992. En tot cas, quedava clar que ell sabia el que feia, que ho havia premeditat, que sabia que estava mal fet i que no obstant això, ho havia tirat endavant. I és en aquest punt on val la pena aturar-se: com valora ell el que ha fet. A la pel·lícula d’Herralde se li dona veu amb tota llibertat i la manera com s’expressa posa els pèls de punta. Amb un llenguatge segur i precís, una expressió fluida i correcta, va explicant amb tota mena de detalls com havia apunyalat el matrimoni de la mateixa manera que nosaltres explicaríem com es munta un moble d’Ikea. Cap sentiment, cap passió, cap empatia. Al llarg de tota la pel·lícula només es mostra indignat amb la gent que l’envolta (metges, advocats, zeladors, periodistes) perquè diu que només miren per ells, que no els importen els sentiments del propi Cerveto i que la societat maltracta els presidiaris. Té una visió absolutament esbiaixada de la justícia i de la culpabilitat.

A la presó coincideix amb Xirinacs, que s’hi apropa amb l’ànim de donar-li consol i ajudar-lo a passar el tràngol de la condemna. És l’únic amic que farà en la vida. El 1986 surt en llibertat, després de tretze anys de captiveri. Se’n va a viure a Vallecas. Uns anys després és detingut per abusos a nens i torna a la presó. Escriu una carta a Xirinacs en català (un llenguatge correctíssim i un vocabulari sorprenent; la seva llengua materna era el valencià) on li manifesta que no té cap esperança i que vol morir. Dona la culpa a la resta de la Humanitat del que li passa i no té la més mínima noció de culpa. Li explica com de sol es troba i com d’amargat està. Xirinacs escriu en un article que Cerveto no és ni un monstre ni un malalt mental; és un marginat social que no ha trobat el seu lloc en la societat.  Afirma que hi ha més problemes per aconseguir el canvi d’una societat que produeix cervetos que per produir el canvi d’un cerveto que produeix assassinats.

Fins aquí més o menys la trajectòria de José Luis Cerveto, que continua viu tot i que no sé on para ni si ha tornat a la presó. Però el podcast de Carles Porta acaba amb un epíleg que no puc deixar de mencionar. El xalet del crim encara existeix? Doncs no. El van tirar a terra i al seu lloc s’hi ha construït un edifici espatarrant. Es tracta de la Wave House, obra de l’estudi A-Cero (Joaquin Torres/Rafael Llamazares). Per què em va cridar l’atenció aquest edifici? Doncs perquè el mes de gener passat, quan vaig agafar el bus 113 per anar al barri de La Mercè, a Pedralbes, vaig passar pel carrer Joan d’Alòs, 5, i vaig veure el que des del carrer es pot intuir: un edifici blanc, de línies futuristes, envoltat de vegetació i protegit de les mirades de curiosos. Però si el busques al Google, els resultats són espectaculars. Realment és un edifici magnífic. No està situat al barri de la Mercè, però s’hi passa per anar-hi. En vaig parlar al blog del 16 de febrer. Naturalment, aquell dia no sabia que em trobava davant del terreny on hi havia hagut el xalet dels Roig-Recolons. I ara tornem  enrere, fins i tot més enrere que l’any del crim. Tornem als anys cinquanta.

Carrer Joan d'Alòs, 5

Mariano Recolons, pare de la dona assassinada, tenia, com ja he dit, nombrosos immobles a l’Eixample, entre ells, a Girona/Rda Sant Pere. I una mica més avall, a la continuació del carrer Girona, de nom Méndez Núñez, n’hi tenia un al número 1. Allà vivia jo. Al segon segona. Era un immoble del segle XIX que havia tingut entrada per a carruatges de cavalls, i que tenia, a la planta baixa i al principal, indústries tèxtils (magatzems i confecció de camises). A la quarta planta hi havia uns pisos petits ocupats un, per la portera, i l’altre, una mica més gran, per la senyora Maria del xófer (així l’anomenàvem), el seu marit, i el seu fill Josep. El marit, que treballava de xofer per al senyor Recolons, no el vèiem gaire, però de la cara me’n recordo perfectament. Es deia Franciscu (sic) Mas i és el que surt a la pel·lícula de l’Herralde com a testimoni del que va passar. El marit de la enyora Maria! El senyor Recolons va morir el 1967. La seva filla devia heretar el xofer, ja que el 1974 ja feia temps que treballava per a ells.

 La vida ens depara unes sorpreses ben estranyes! ¿Com em podia pensar que el xofer que vivia al quart del carrer de Méndez Núñez seria testimoni d’uns fets esfereïdors que tindrien lloc el dia que la nena del segon segona, ja una mica crescudeta, donaria a llum a una altra nena que amb el temps es declararia aficionada als podcasts del Carles Porta que un dia explicarien el crim del dia del seu naixement i que la seva mare, sense saber-ho, s’aturaria molts anys després davant de l’edifici del carrer Joan d’Alòs número 5 per admirar-lo tot i que el xalet del crim ja no existia?

                                      

La Wave House pertany a Mark Weingard, un multimilionari filantrop que es va salvar de l’atemptat a les Torres bessones per arribar tard a una reunió, i del tsunami de Phuket el 2004 perquè es va enfilar a la teulada. Actualment viu a Malta.

Com veieu, la vida està plena de casualitats i jo les entomo totes!