laplujanomespanta

  Darrerament s’està parlant bastant d’algunes iniciatives del Departament d’Ensenyament que modificarien aspectes importants del currículum dels estudiants de Secundària, com també la manera d’avaluar-los. Els canvis sempre han estat discutits perquè mai no es fan a gust de tothom. Sobretot a Secundària, on encara prima la idea que cada maestrillo tiene su librillo , i els especialistes volen mantenir les seves parcel·les de manera eterna, independentment de si els temps canvien o es queden igual. Afortunadament això està canviant i la necessitat de treballar de manera interdisciplinar i col·laborativa, tant per part dels professors com dels alumnes, és una idea que es va imposant. No obstant això, el professorat accedeix al sistema, públic o privat, a través d’una matèria: matemàtiques, català, socials, filosofia, dibuix, etc... Si després el centre s’organitza en àrea científico-tècnica i àrea humanística o continua amb assignatures específiques individualitzades és una qüestió del

  Aviat farà dos anys que vaig començar aquests blog i si ho recordeu, vaig fer una declaració de principis: prou parlar de la mort, busquem l’alegria de la vida. Un altre dels meus principis, no explicitats però presents al meu cap, és no tractar el mateix tema una setmana i la següent. Doncs bé, avui, sentint-ho molt repeteixo tema: la mort i el paper de les paraules, en la mort però també en la vida. Quan penjo un  article al blog, els diumenges, immediatament em poso a pensar quin serà el següent tema. A vegades el dilluns ja l’he trobat i el vaig madurant durant tota la setmana. A vegades arriba el dissabte i estic in albis . Per avui buscava un tema diferent del de la setmana passada, però m’ha semblat que deixar perdre l’ocasió de parlar de la pel·lícula de Ryûsuke Hamaguchi Drive my car (Japó, 2021) seria una llàstima. Ja sé que no he de demanar perdó per repetir tema, però si començo a avorrir els lectors no caldrà que escrigui res més. La crítica ha parlat amb molts el

  Simone Signoret va escriure un llibre que es deia La nostalgie n’est plus ce qu’elle était ( La nostalgia ya no es lo que era , Argos-Vergara 1983). En realitat era una mena d’entrevista llarguíssima (356 pàgines) que li feia Maurice Pons, en la qual ella desgranava totes les seves vivències. I no és que la nostàlgia ja no sigui el que era, el que no és el que era són les coses, per això sentim nostàlgia. Si analitzés tots el articles que he penjat en aquet blog estic segura que la meitat tindrien un toc nostàlgic, o serien directament nostàlgics. Nostàlgia de temps passats, de moments viscuts, de situacions emocionants, de persones que ja no hi són i també, per què no dir-ho, d’una edat que ja no tinc. Jo reivindico la nostàlgia perquè crec que valorar els bons moments passats dona sentit a la vida que has viscut, i encara que saps que no tornaran, al menys la satisfacció d’haver tingut una vida plena et fa sentir afortunat. A vegades la nostàlgia t’assalta per sorpresa, i et t

  Cada dia que passa el meu estat d’ànim s’assembla més a una muntanya russa, i que consti que no soc bipolar! Quan me’n vaig a dormir analitzo com m’ha anat el dia i penso: bé, podria haver estat pitjor. M’adormo (a vegades no sense dificultats) i quan em desperto penso que m’espera un dia avorrit, sense emocions, que no valdrà la pena viure’l i que potser ja em podria quedar al llit. Però no, em llevo i em poso en marxa. I a mesura que avanço, accelero, i de mica en mica vaig trobant que el dia val la pena. Aleshores faig les activitats que tinc programades i quan s’acosta el migdia me’n vaig a la cuina, poso la tele i aquí comença l’hora vall. Les notícies no són les que m’agradaria sentir, tot i que de vegades (molt poques) informen d’alguna cosa que els polítics han fet bé. Com que miro Al rojo vivo m’empapo de política espanyola, i ara que l’Ayuso ya no està de moda, ens maregen amb les vaques de ramaderia intensiva i les opcions que uns i altres tenen a les elccions  de Castill