laplujanomespanta

  Crec que he après més sobre la Història en general a través de les pel·lícules que amb els llibres de text. És veritat que també se n’aprèn llegint el diari, però això ho fas quan ja est una mica més gran i t’interessa la política. Fins que no m’hi vaig començar a interessar de debò, cap allà els disset o divuit anys, m’havia fet una imatge dels Estats Units d’Amèrica a través dels westerns i de les comèdies de la Doris Day, sense oblidar West side story , que em va impactar de valent. Per res del món anava al cine amb esperit crític, hi anava a gaudir d‘unes coses meravelloses que passaven a la pantalla. Després, amb la guerra del Vietnam i altres atropellaments internacionals, la imatge dels Estats Units quedava una mica deteriorada. Tot i així, no podíem oblidar que ens havia donat un cop de mà als europeus en dues guerres que, altrament, haurien acabat molt malament. Era sobretot als westerns on quedava més clara la tergiversació de la Història, ja que els indis no eren mai u

  Dies irae, dies illa ... La primera vegada que vaig tenir coneixement del conflicte entre Palestina i Israel va ser veient la pel·lícula Exodus , d’Otto Preminger. No es pot considerar que sigui un document fiable, però jo no ho sabia. La següent vegada va ser allà pel 1964 a través del meu company sentimental del moment, que era madrileny i estudiava medicina. A la facultat de Medicina de Madrid hi havia molts estudiants que venien de la RAU (República Àrab Unida, nom d’Egipte fins al 1971) i distribuïen pamflets defensant el dret dels palestins al seu territori tot i que es declaraven explícitament no-antisemites. Recordo un dels pamflets que aquell noi em va enviar, en un intent d’il·lustrar-me en la meva ignorància política, que duia com a títol Antisemitismo, ¿practicado por quién ? Per ells no, naturalment. Eren publicacions de l’Ambaixada de la RAU, ho recordo com si ho tingués davant dels ulls, la mida, el gruix, el color del paper i de la tinta... aquells pamflets intentaven

  No hi ha res que em faci més ràbia que pensar-me que acabo de fer un descobriment i resulta que el meu interlocutor ja n’estava assabentat. Després del desengany (i de poder comentar la informació animadament i comprovar que havia estat molt interessant conèixer aquell fet) em reprogramo emocionalment i decideixo que encara que no us descobreixi res igualment en parlaré. Us poso en antecedents. Jo, de petita, fins als quatre o cinc anys, vaig passar els estius a Tossa de Mar. La meva mare hi tenia una casa, al carrer Nou, al centre, que compartíem amb Joan Oliver (Pere IV), la seva dona i la seva filla Sileta. Eren els anys cinquanta i Tossa s’havia fet famosa per haver-hi rodat Pandora y el holandés errante , amb Ava Gardner i Mario Cabré. Molts dels estiuejants que formaven part del grup d’amics dels meus pares eren gent de la cultura (pintors, escultors, poetes...) i malgrat els pocs anys que tenia en guardo un record bastant clar. El meu pare i Joan Oliver fins i tot van escriu

  Segur que al llarg de la vida un es pregunta més d’una vegada què hauria passat si en lloc de fer una cosa n’hagués fet una altra, si en lloc de prendre una decisió hagués pres la contrària. També un es pot preguntar per què era al lloc equivocat al moment inoportú, i aquella desubicació li ha costat que la seva vida se n’anés en orris. Però també pot passar el contrari, que per un atzar et trobis al lloc adequat, com em va passar a mi a la coberta del Ciudad de no sé on , tornant de Menorca un mes de maig, quan em vaig afegir a un grup del qual coneixia una persona i, xerrant xerrant, vaig dir: No sabeu d’alguna escola que necessiti una professora de francès? Doncs sí, nosaltres, em va dir un professor de l’Escola Orlandai. I així va ser com vaig començar la meva carrera de professora. Era el 1975. Si no hagués agafat aquell barco, si no m’hagués acostat al grup, si no m’hagués atrevit a fer la pregunta, què hauria estat la meva vida professional? Sempre m’ha intrigat la relació e

  Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, intel·lectual és aquella persona que té una certa capacitat de pensar la realitat social i cultural i d’influir críticament en l’opinió mitjançant l’assaig o la presència en els mitjans de comunicació . Segons aquesta definició, Antonio Muñoz Molina és un intel·lectual. A través de les seves novel·les ens delecta. A través dels seus assajos i articles periodístics, ens guia el pensament, ens influeix. És d’aquests dos aspectes que parlo quan dic que té dues cares, no en el sentit pejoratiu del que diu una cosa però actua segons una altra. No l’estic titllant d’hipòcrita, només vull posar de manifest com d’equivocat em sembla que està quan parla del seu posicionament davant del documental de Jordi Évole i Màrius Sánchez   No me llame Ternera , presentat al Festival de San Sebastián, i com es contraposa al plaer que em procuren les seves novel·les. Llegeixo a El País (23/9/2023) un article seu amb el títol Pestilencia del crimen