laplujanomespanta

  Avui aquest blog tindrà unes característiques una mica diferents. En part perquè són Festes i no estic per esprémer gaire el cervell, en part perquè de tant en tant toca fer una mica de broma, i en part per fer-me una mica de publicitat. Resulta que al Taller d’escriptura autobiogràfica on assisteixo ens van posar uns deures consistents en relatar “ Una vivència que va suposar un trencament en la meva manera d'entendre o de veure una qüestió, una persona, un lloc, una activitat, una relació...”   Jo no soc de pensaments profunds, de manera que vaig buscar a la meva vida una vivència que s’adeqüés a l’objectiu demanat i en vaig trobar una de molt adient. La vaig escriure i el dia que la vam llegir els companys del curs es petaven de riure. Comparat el text amb el d’altres companyes que aprofundien en el tema d’una manera molt més seriosa, el meu és d’una frivolitat manifesta. Així ho vaig dir, i em vaig excusar, però tothom va trobar el text molt divertit, de manera que he decid

  Porto tants anys en aquest món que qualsevol record llunyà es converteix en un record nostàlgic. Llegeixo al diari que el fill de Johnny Cash revisa en deu temes la carrera musical del seu pare i a mi em fa un salt el cor i me’n vaig a l’any 1971, o potser 72, quan en vaig sentir parlar per primera vegada. Vam anar al cine amb el Marçal a veure I walk the line ( Yo vigilo el camino , John Frankenheimer, 1970) i em vaig quedar atrapada per la música de Johnny Cash, a qui no coneixia. El record que ara m’ha vingut no és la nostàlgia del cine de Frankenheimer, ni del Gregory Peck ni de la música de Cash, és el que va passar sortint del cine i el significat que allò tenia en aquells moments, i que va durar fins molts més anys després. Eren els últims i sinistres anys del franquisme i els espais culturals tenien dificultats per obrir-se camí. Hi havia la llibreria ONA on podíem trobar llibres en català, i si estaves ben connectat també sabies on podies anar a buscar llibres prohibits pe

  Quan vaig saber que Kissinger acabava de morir, als 100 anys, vaig pensar: aquest fill de la gran ja sabeu què encara era viu? Feia anys que no en sentia parlar, i tampoc sé si estava bé del cap o repapiejava, si era dependent o es valia per ell mateix, si tenia família, fills, nets, besnets... M’era ben igual, perquè un personatge que vaig arribar a odiar tant m’havia resultat, amb els anys, completament indiferent. El meu Kissinger no és aquest polític i diplomàtic de qui tothom parla bé, per la seva intel·ligència, per la seva habilitat en les negociacions, per la seva amoralitat i el seu cinisme (es veu que això cotitza), pels seus èxits en el passat. El meu Kissinger és un senyor amb responsabilitats en la prolongació de la guerra del Vietnam, en els bombardejos de Cambodja, en el cop d’estat de Pinochet, en les diferents intervencions violentes  a Bangladesh, a Timor Oriental, a Laos, i un llarg etcètera. Ja sé que té al seu haver les negociacions de París , l’alto al foc a l

  Passa poques vegades que en un parell de dies conflueixin tres temes que em facin reflexionar, sense que cap d’ells sigui especialment important. Ha estat el fet de presentar-se al mateix temps el que m’ha fet decidir a parlar-ne. Com ja saben els habitants de Barcelona i part de l’estranger, el pessebre que cada any ofereix l’Ajuntament a la Plaça Sant Jaume és un termòmetre per valorar la temperatura de l’addicció de la ciutadania al Consistori. Els que són amics dels que governen el troben encertat, els contraris el troben horrible. El cert és que l’Ajuntament ja fa anys que ha deixat d’oferir pessebres convencionals i n’ha exhibit per a tots els gustos, des dels més conceptuals als més abstractes, gairebé sempre polèmics. Barcelona, ciutat capdavantera en arquitectura i disseny, no pot continuar oferint pessebres de pa sucat amb oli, s’ha de lluir, i a fe que ho intenta cada any. El d’aquest any és ben original, però dir que allò és un pessebre és una mica arriscat. D’entrada

  M’encanta manllevar els títols dels meus escrits a escriptors famosos i crear expectatives als lectors que després queden en no-res (això ja no m’agrada tant),   perquè no estic a la seva altura , però em serveixen per inspirar-me. Avui, per exemple, m’he llevat amb ganes de filosofar, però no conduiré la conversa cap a la instrucció eròtica de noietes de quinze anys, com va fer el Marquès de Sade, sinó cap a un tema al qual tothom ha aportat el seu granet de sorra alguna vegada a la vida. Ja sabeu que m’agrada el cine i que hi vaig sovint, tan sovint que de vegades en quinze dies m’he empassat tres o quatre cops el mateix tràiler. Això fa que em vinguin moltes ganes de veure determinades pel·lícules o, al contrari, que no suporti ni el tràiler ni la idea de veure-la sencera. Darrerament n’he vist un del qual he pescat la frase que després comentaré. He necessitat veure’l més d’una vegada per recordar-la i poder-ne parlar, perquè no era qüestió, al cine, de treure el mòbil i apuntar-