laplujanomespanta

  Avui estic inspiradíssima, he triat un tema que pot portar grans satisfaccions o grans sofriments, depenent d’en quin punt del triangle et trobis. No és que sigui una experta en vèrtexs triangulars, a més, les meves experiències pertanyen al secret del sumari, però un cop més, farta d’estar-me a casa per manca d’opcions esportivo-culturals, he trobat que parlar del triangle amorós podia tenir una certa gràcia. Ja dic per endavant que no penso frivolitzar amb aquest tema. No es tracta de teoritzar sobre la llibertat que tenim d’intimar amb qui ens doni la gana sinó més aviat de veure com pot ser de dolorós un triangle quan els tres components s’hi han vist abocats, per dir-ho d’alguna manera, de bona fe. Tots els motius de reflexió, com no podia ser d’altra manera, me’ls han donat el cine, la literatura i l’òpera. No m’interessa parlar d’aquells triangles en què el marit es lliga la secretària, el metge, la infermera o l’executiva madura i mare de família, el jovenet que acaba d’a

  Si una cosa tenia clara quan vaig decidir fer públiques les meves impressions a través d’aquest blog és que m’havia de guiar per la raó i no per les emocions. Això no vol dir que no pogués donar importància a les emocions, al contrari, sinó que abans de donar per bones les impressions que rebia a través de les emocions les havia de fer passar pel cervell i analitzar-les, estar segura que no em deixava emportar per rampells d’ira o de revolta contra determinades coses sense abans analitzar-ne les causes i les raons. Avui fa una setmana que es van celebrar les eleccions a Catalunya. Unes eleccions de les quals se n’esperava molt amb el convenciment que no servirien per a res. No cauré en el parany de voler interpretar uns resultats que els diaris i els politòlegs han comentat i analitzat a bastament. Uns resultats només tenen valor real en funció dels escons que ha tret cadascú, i tant li fa si en vots els resultats eren uns altres. I si no, que li expliquin a Pasqual Maragall quan el

  Un cop més, endreçant aquests papers i documents que ja he mencionat en altres ocasions, n’ha aparegut un que m’ha cridat l’atenció; és un article publicat a El País el 31 de gener del 2007 titulat “ 75è aniversari de l’Institut-Escola ”. És un article d’Oriol Bohigas, arquitecte, i president de l’Ateneu barcelonès del 2003 al 2011. No és la meva feina llegir els articles que em cauen a les mans, només arxivar-los en funció del seu contingut i seguint un criteri coherent. Sovint amb el títol en tinc prou. Però aquest article, precisament perquè el tema tocava la professió que he exercit durant més de trenta anys, m’ha cridat l’atenció i l’he llegit. Reivindicar l’Institut-Escola en l’actualitat pot semblar una mica fora de lloc, ja que se suposa que estem en plena democràcia i que la Generalitat té competències plenes en Educació. Per aquest motiu no ha de tenir problemes per aplicar uns principis que ja a l’any 31 del segle passat havia aplicat quan va crear aquella institució. M

  Como decíamos ayer … (perdó per la broma), l’altre tema diguem-ne filosòfic que m’ha donat per explorar (o més aviat als profes dels cursos online) és el de si podem tenir accés a la veritat o si només podem copsar una aparença de la realitat. ¿Podem tenir accés al coneixement o ens hem de quedar amb les creences, de les quals tenim una seguretat absoluta, per això són creences? Mai el tema de la dicotomia veritat/mentida no havia tingut un predicament tan alt com ara. Recordo les meves èpoques a la Facultat en què discutíem si els filòsofs del segle XVII estaven més encertats si creien que podien accedir al coneixement a través de l’experiència (empiristes) o a través de la raó (racionalistes). Sigui d’una manera o d’una altra, la veritat és que els avenços que s’han fet en el camp del coneixement i de la ciència   són innegables, des de les explicacions sobre l’origen de l’Univers fins a com curar la tuberculosi (per posar un exemple). Sobre el primer potser encara ens descobriran

Avui, per exigències del guió, entraré una mica en el terreny de la filosofia, que és un terreny que vaig abandonar a tercer de carrera perquè ja no era obligatòria i m’agradava més la literatura. De quin guió són les exigències? Doncs del guió de la meva vida, que des del 14 de març del 2020 no para de donar-me ordres o de prohibir-me coses. Sempre he pensat que quan era petita no vaig viure la vida sinó que la vida em va viure a mi. Fins que no vaig començar a prendre decisions pel meu compte (que generalment eren per portar la contrària als pares o als profes) no vaig tenir la sensació que vivia la vida amb llibertat. L’acte de rebel·lia conscient més antic que recordo va ser a la revàlida de 4t en què vaig decidir fer els exàmens amb la lletra que em donava la gana i no amb la cal·ligrafia amb què ens obligaven a l’escola. Vaig inclinar el paper en sentit contrari i també la lletra, cap a l’esquerra, que quedés clara l’afirmació de la meva voluntat de contradir. Amb els anys, p

  El mar ha estat sempre per a mi un element al qual no puc renunciar. Una part dels records que tinc probablement no són reals, sinó introduïts posteriorment a partir d’històries o fotos que m’han ensenyat. Però puc assegurar que des de molt petita relaciono el mar amb la felicitat i amb el plaer. No puc concebre un estiu sense mar, no imagino desgràcia més gran que no poder gaudir del mar durant llargues temporades, com m’ha passat en moments en què les circumstàncies m’han portat lluny de Barcelona o d’altres llocs de la costa. De petita només coneixia el mar de la Costa Brava; amb els anys vaig ampliar a altres punts del Mediterrani, fins a Grècia i Turquia, i fins i tot m’he banyat a l’Atlàntic i al Carib. Al Pacífic només hi he posat els peus... era al gener i l’aigua era gelada. Però no coneixia el mar de Barcelona, més enllà de les passejades amb les “Golondrines”, perquè la platja de la Barceloneta em feia fàstic i només hi veia frikis vells que es banyaven a l’hivern. Tot e

  Avui continuo una nova secció que ja vaig iniciar al març o a l’abril del 2020 amb un consultori a la senyora Elena Francis. En aquell moment era la meva nevera la que tenia un problema i la senyora Francis li va donar consells. Com que aquell post és un dels que més èxit ha tingut en aquest blog, he pensat crear una secció de consultori invers, és a dir, jo consulto els meus problemes i vosaltres em doneu la solució. Haig de dir, però, que una part de la meva consulta me la va resoldre un psicòleg que vaig sentir a la ràdio del cotxe mentre m’esperava en un embús (sí, en un d’aquests carrers que per pacificar-los se li han retirat alguns carrils i ara hi passen els mateixos cotxes però encallats). Jo em preguntava: què és el que em passa que estic de tan mal humor? I ell m’ho va dir: entre els múltiples trastorns mentals que ha causat la pandèmia el meu és l’ansietat. Ni depre, ni angoixa, ni por, ni paranoia, simplement ansietat. I no és la de Nat King Cole, la de tenerte en mis