laplujanomespanta

Avui, 30 de juny, és sant Marçal. Fa cinc anys que no tinc a qui felicitar, però me’n recordo cada any. Abans era una excusa per anar a sopar a un restaurant a la fresca, aprofitant el bon temps, la calor i que l’endemà jo no treballava. L’1 de juliol comença una nova etapa, perquè tothom veu que tenim les vacances a sobre, o si més no, un ritme de treball més relaxat. Jornades intensives, caps de setmana llargs, alguna escapadeta furtiva a algun lloc aprofitant un viatge de feina, són les contrapartides per als que encara treballen. Una servidora, encara que ja no treballi, també es prendrà vacances a partir de l’1 de juliol, o sigui, de demà. La meva vida canviarà i ja no tindré el temps lliure per pensar en temes transcendents que pugui comentar en aquest blog. Us haureu d’acostumar a viure sense les meves brillants aportacions a la història del pensament; em sap greu, serà duríssim, però ho superareu. Només cal que us aneu deshabituant poquet a poquet, sense, però, perdre l’hàbit

Fa gairebé quatre mesos que es va declarar l’estat d’alarma i amb ell el confinament. Van ser uns mesos molts durs que cadascú va passar com va poder, i m’estic referint a tots aquells que no hem hagut de lamentar malalts greus ni morts al nostre entorn. Aquests mereixerien un altre tipus de comentaris que, de moment, no m’atreveixo a fer, per respecte al seu dolor.   De mica en mica van començar les mesures de descompressió a les quals també ens hi hem adaptat amb més o menys fortuna. I finalment ha arribat el dia en què la mobilitat ha estat total i hem pogut abandonar casa nostra per anar a altres indrets.   La meva primera fuga ha estat, com no podia ser d’altra manera, cap a Menorca. Hi anava amb la il·lusió de recuperar les hores, els dies, que no hi he pogut passar aquesta primavera. Esperava que en posar el peu en terra menorquina tindria la mateixa sensació que els milers de vegades que hi he anat en circumstàncies normals. Però no va ser així.   Ja d’entrada, el viatg

Després d’haver parlat fa uns dies sobre les músiques que escoltava a l’Spotify mentre deambulava frenèticament   (ha, ha!) per la ciutat, vaig pensar que podria dedicar un article a un altre tipus de música, més seriosa. No en soc entesa i per res del món m’atreviria a fer un escrit sobre compositors, gèneres , cantants, èpoques o qualsevol altra cosa per l’estil. En canvi, no només m’atreveixo sinó que em produeix un gran plaer compartir amb els que em llegiu les meves emocions cinèfilo-operístiques. I és perquè són això, emocions que en un moment s’han ajuntat, cinema i òpera, perquè alguns directors han decidit fer entrar l’òpera en el guió de les seves pel·lícules. Els meus comentaris estan fets des de l’òptica de l’espectador en tant que aficionat, tant pel que fa a un art com a l’altre. No parlaré ni d’òpera filmada, ni de pel·lícules cantades, ni d’adaptacions més o menys reeixides. Només m’interessen alguns fragments que tenen un paper important en la pel·lícula, i adverte

Ha estat freqüent en aquestes pàgines que hagi parlat de coincidències, casualitats o màgia. Tot depèn amb quin grau de fantasia o d’il·lusió t’ho miris per atribuir-li una categoria o una altra. L’últim dia vaig parlar de la música que escoltava a l’Spotify quan caminava pel carrer intentant suplir amb aquestes llargues excursions urbanes tot l’exercici que no vaig poder fer durant els dos primers mesos de confinament. Aquella música era majoritàriament nostàlgica, fins i tot la més recent; nostàlgia d’un passat o d’uns moments que van tenir una significació per a mi i que per això vaig guardar les gravacions a la carpeta de “favoritos”. Però l’últim dia no vaig parlar d’una cançó relativament recent que, des del dia que la vaig sentir la vaig buscar al youtube, després a l’Spotify, i la vaig guardar també a la mateixa carpeta. És la cançó que apareix a la pel·lícula En cuerpo y alma , d’Ildikó Enyedi (Hongria, 2017). La canta Laura Marling, de la que no conec res més. I he de dir q

Al juny, la falç al puny! Comencem bé! Una mica de violència per no perdre el costum. Però no, no és violència contra les persones, es tracta de segar el blat madur i amb ell les males herbes. El juny és el mes de la sega, quan l’altamar d’espigues és a punt, la ginesta floreix i arreu el camp és vermell de roselles. La calor ja es comença a fer notar i deuria ser per això que els segadors van dir prou, allà pel 1640, justament al mes de juny. N’estaven tips! Aquell Corpus de sang va deixar un record inesborrable, ja se sap que als catalans ens agrada recordar les nostres desgràcies; però avui no va de màrtirs, avui va de celebrar totes les coses simbòliques que ens ofereix el mes de juny. Per començar, el mateix Corpus. És igual que siguis religiós o no, la festa del Corpus sempre ha anat lligada al bon temps, a les flors, a les cireres i a l’ou com balla. És una festa mòbil, pot celebrar-se al començament o a meitats de juny, sempre en dijous. A molts pobles o ciutats de Catalu

Per a aquells que dubten que la inspiració m’arriba de qualsevol manera, avui en tornaré a donar una mostra. Surto a caminar amb els auriculars que em van regalar pel meu aniversari i com que les ràdios eren superavorrides decideixo connectar-me a l’Spotify. Hi tinc diverses carpetes, classificades per temes com, per exemple, “clàssica”, “chanson”, “guateques”, “òperes”, “balls populars”, etc.... Però avui he anat a la que diu “favoritos”. En aquesta carpeta hi tinc cançons de tota mena que en algun moment m’han vingut ganes de sentir i les he posat en aquest calaix de sastre. La primera que ha sonat és Sheila , de Tommy Roe. Algú la coneix? Us sona?   Heu de tenir al menys 65 anys perquè representi alguna cosa en la vostra vida, la cançó és del 1962. Doncs bé, després de sentir-la i veient el que anava venint al darrere he pensat fer una entrada musical al blog. Triaré algunes de les cançons, buscaré a youtube el vídeo corresponent i us les aniré comentant. No penso ser pesada perqu

Ahir vaig penjar un article sobre la crispació política i la salut mental i un amic psicoanalista va fer un comentari que més tard vaig esborrar. El motiu era que sense voler-ho va quedar signat com si el comentari fos d’una institució i no d’un particular. Posteriorment, parlant per telèfon, em va donar la seva opinió, més desenvolupada que en el comentari, i vaig pensar que potser no havia quedat prou clara la meva posició sobre el tema que vaig tractar. Per tant, voldria puntualitzar algunes coses, amb l’esperança de no passar per una persona que atribueix als polítics la causa de tots els mals. El   comentari que vaig esborrar deia: ...en esta ocasión no me parece buena idea convertir los problemas políticos en problemas de salut mental . En relació a això voldria puntualitzar: 1.- Jo no crec que els problemes polítics causin malalties mentals. Estaríem tots sonats si fos així. Si vaig donar a entendre això és que no em vaig explicar bé. 2.- Crec que l’estrès posttraumàti

Un cop superada la fase més greu de la pandèmia van sortint els efectes secundaris que els sanitaris hauran d’abordar en els propers mesos, si no anys. Especialment els sanitaris que tenen cura de la salut mental, així com els psicòlegs, els educadors socials i altres professionals que hauran d’intentar revertir aquests efectes si no volem que el resultat de la crisi sigui que tenim una població trasbalsada, desorientada, desmotivada i bona per a res. Les crisis globals comporten efectes devastadors sobre la salut mental. Ja ho vam veure durant la crisi que va començar el 2008 quan van augmentar significativament els usuaris dels serveis de suport psicològic, tant per a adults com per a adolescents i infants. En aquelles circumstàncies, perdre la feina, perdre l’habitatge, no saber com omplir la nevera no eren problemes que es poguessin resoldre individualment. Eren problemes estructurals amb arrels globals, però que es podien abordar de maneres diferents, escanyant a la població o

Començo a escriure en diumenge i el primer que he de dir es que em sento absolutament ridícula. Avui tenia la intenció de compartir amb vosaltres un sentiment una mica ambigu d’alegria/tristesa pel fet d’anar avançant en el desconfinament. Dilluns entrem a la fase dos a Barcelona, que vol dir més llibertat de moviments i, per tant, més responsabilitat. Mentre prenia notes del que volia explicar a mesura que se m’ocorrien idees, anava fullejant el diari i de sobte em trobo amb un senyor que em diu que no hi ha pitjor pornografia que la dels sentiments. Es refereix a la quantitat de gent que s’ha posat a escriure sobre els seus sentiments de resultes del confinament; gent que no ho havia fet mai i que ara “ s’ha vist impulsada a agafar l’ordinador i explicar el que veia, el que li passava pel cap o per sota de la cintura ”. O sigui, això que m’ha passat a mi i que m’ha servit per viure aquests tres mesos no només amb tranquil·litat sinó fins i tot amb una certa eufòria, li ha passat a