laplujanomespanta

   Al olmo viejo, hendido por el rayo y en su mitad podrido, con las lluvias de abril y el sol de mayo algunas hojas verdes le han salido.   Avui m’he llevat amb l’esperit poètic i he decidit donar un to en consonància al meu article setmanal. També pot ser que en lloc de poètic acabi sent patètic, però com que rima, una mica de poesia sí que hi haurà. Tothom sap que hi ha dues habilitats que no tinc (entre d’altres que tampoc tinc) que són l’art de la cuina i la jardineria. Avui parlaré de la jardineria. I per començar em remuntaré tres anys enrere quan gràcies al confinament vaig passar moltes hores al balcó i vaig poder seguir l’evolució de les plantes que hi tinc exposades. Va coincidir que   va ser una primavera extraordinàriament lluminosa, amb bona temperatura, un gran sol i un silenci al carrer que valia tot l’or del món. Vaig poder seguir la floració de les amaril·lis, de les clívies i, molt especialment, de l’orquídia. Em preparava el vermut a la tauleta de fora con

  Finalment, després de tants dies de festes nadalenques he tingut un moment per asseure’m a pensar i fer balanç d’aquest any que hem deixat enrere. I la veritat, estic bastant satisfet. Fins i tot diria que el resultat ha superat àmpliament les expectatives. Si he de dir la veritat, he tingut poca feina. Soc bastant hàbil entrant en interiors mentals sense que se n’adonin; fa anys, per no dir segles, que ho practico. Entro per la porta del darrere, sigil·losament, i de mica en mica vaig ocupant tot l’espai. No em veuen, soc invisible, però em senten, em noten i s’animen, els dono força. Quan estic segur que tot l’espai em pertany, els poso a prova. Davant d’una petita provocació, d’un gest sospitós de la presa, d’una paraula mal interpretada, els faig saltar. No m’agrada anar a totes a la primera, prefereixo escalfar l’ambient fins al cop final. Haig de reconèixer, però, que quan la presa s’escapa i abandona l’espai comú, em sento una mica fracassat, però res no m’impedeix seguir-la i

  CATARINA E A BELEZA DE MATAR FASCISTAS Com tothom ja sap, soc una apassionada del cine i de la literatura, però tinc prou senderi per distingir la ficció de la realitat, i quan vaig a veure un espectacle, sigui cine, teatre o òpera, o quan llegeixo un llibre, per més emocionant que sigui no oblido qui soc ni què és el que estic veient. Sembla, però, que no tothom és igual, i de vegades hi ha gent que s’ha submergit en un espectacle com si estiguessin en una situació real. El Teatre Lliure va presentar fa uns dies la producció del Teatro Nacional D. Maria II, de Portugal,   Catarina e a beleza de matar fascistas , creada i dirigida per Tiago Rodrigues, actual director del Festival d’Avinyó. L’havien anunciat la temporada anterior i es va haver de suspendre per la pandèmia. Aquesta vegada sí que es va poder representar i l’escàndol que es va muntar al teatre va ser com no n’he vist mai cap altre. He de reconèixer que no em vaig informar abans sobre el muntatge. Sabia de què anava,

  Li manllevo el títol a Isabel Coixet perquè penso que s’adapta perfectament a allò sobre el que vull reflexionar. Les paraules tenen vida pròpia? Secreta o pública, les paraules tenen la vida que nosaltres els donem, i molt sovint no coincideix la que els dona una persona que parla amb la que els dona la persona que escolta. Ja no parlem de l’evolució semàntica, que és un terreny per als sociolingüistes, però sí de les diferents percepcions que pot tenir la gent sobre un mateix terme. No sé quants anys deu fer   (vint? trenta?) que va aparèixer el concepte de llenguatge políticament correcte que pretenia desterrar alguns termes i expressions del llenguatge habitual que poguessin ferir la sensibilitat de determinats col·lectius (negres, homosexuals, dones, discapacitats, etc...) i que en un principi a tothom li va semblar bé. Portar al límit el llenguatge políticament correcte ha creat absurds com el que destacava La Vanguardia el passat 13 de desembre: a un pastisser del Vallès, gu

  Ja em permetreu que inauguri l’any nou fent un petit homenatge al Marçal per una idea que ell va tenir ja fa molts anys i que finalment l’Ajuntament de Barcelona li ha “comprat”: la taxa aplicada a les mercaderies que es distribueixen a la ciutat comprades a través del comerç electrònic. Per què n’hi dic la Taxa Tarragó i no la Taxa Amazon? Quan estigui implantada no se n’hi dirà ni d’una manera ni de l’altra, serà la taxa de l’última milla batejada amb el nom que creguin convenient. N’hi dic la Taxa Tarragó perquè l’economista Enric LLarch, company del Marçal de lluites veïnals i també de professió, el gener del 2020 va treure un article a L’ECONÒMIC (12/1/2020) on reivindicava la idea del Marçal d’imposar una taxa a les mercaderies distribuïdes a domicili, per l’impacte causat sobre l’espai públic i per la contaminació causada. Segons l’Enric Llarch, la idea del Marçal era la de crear una taxa per “ posar fre, a través d’un mecanisme fiscal, a la competència deslleial que represe