LA TITA DE HITLER i EL 20 N

 

Huaco peruà

Confesso que estic una mica preocupada perquè des de l’estiu que em costa trobar temes per al blog. Les desgràcies polítiques cansen perquè es van fent més grosses cada dia i per higiene mental crec que és convenient deixar-les de banda. Estic cansada de parlar de desgràcies. Aleshores busco anècdotes o pel·lícules que em vingui de gust comentar. O viatges, però no vaig de viatge cada setmana. Total, que quan trobes una notícia sorprenent, per cutre que sigui, l’aprofites. I vet aquí que els diaris m’ho han posat “a huevo”, i mai més ben dit: Hitler només tenia un ou i la tita, curta.

Segons he pogut llegir a La Vanguardia  i a l’Ara, s’acaba d’estrenar un documental de la cadena britànica Channel 4 on es presenta un informe que assegura, a partir de proves del seu ADN, que Hitler patia una mutació en el gen PROK2, associada a la síndrome de Kallmann, que pot causar que no baixi un testicle, altrament anomenat ou. Sembla, doncs, que la cançó que els nens britànics cantaven “Hitler només tenia un ou...” es basava en suposicions més que probables. A més a més, aquesta síndrome també està associada a micropenis, o sigui,  tites curtes, i baixos nivells de testosterona. En una revisió mèdica que li van efectuar a la presó de Landsberg el 1923 ja van detectar que patia criptorquídia dreta. O sigui, que carregava a l’esquerra. Era una informació important per al sastre que li havia de fer els uniformes.

Naturalment, aquesta característica genètica aplicada al polític que més mal ha causat a la Humanitat no ens pot deixar indiferents. Tot el poder que exhibia era perquè tenia el complex de tita curta i un sol ou? Encara que jo hi faci broma i ho expliqui d’una manera frívola, els dos articles eren seriosos perquè al mateix temps que donaven aquesta informació, es plantejaven si la genètica pot determinar el caràcter i si el comportament monstruós de Hitler es podria deure als seus gens. La resposta és no. La genètica pot tenir una influència però és l’entorn i les circumstàncies el que determinen que una persona es comporti d’una manera o d’una altra. “L’ADN pot revelar predisposicions, no destins”, afirma el doctor Alex J. Kay (Empire of destruction). També s’afirma al documental que el seu ADN situa Hitler entre el 10% superior de la població amb predisposició al comportament antisocial i en l’1% superior en marcadors associats a l’autisme i l’esquizofrènia. Però també diu el documental que molta gent viu una vida normal amb aquestes característiques i que va ser el sistema polític i social que el va empènyer al poder el causant de la seva bogeria. També diu que si Hitler hagués conegut el seu mapa genètic s’hauria enviat a la cambra de gas.

Si totes les anomalies que haguessin trobat a Hitler a partir de l’anàlisi del seu ADN  s’haguessin referit a l’orella, el nas o el dit gros del peu, ni aquest article ni els de la premsa haurien existit. A part del taló d’Aquil·les i els cabells de Sanson, no conec cap altre part del cos que tingui el simbolisme dels genitals masculins. Potser els pits femenins, però a anys llum dels ous. El simbolisme dels genitals masculins el tenim per tot arreu, des d’escultures prehistòriques  fins a capitells romànics. Penis erectes que simbolitzen la fertilitat però també el domini i la força. M’he entretingut a recollir algunes expressions de la nostra cultura que s’han fet famoses per l’ús, puntual o habitual, que se’n fa, o se’n va fer.

Mènsula de Nª Sra del Endrinal (Cantàbria)

Comencem per l’època franquista. Després que el 1946 l’Assemblea General de l’ONU (UNO en anglès) rebutgés l’entrada d’Espanya dins l’Organització, van tenir lloc diverses manifestacions entre les quals la de la Plaza de Oriente, on es va poder veure una pancarta digna de La Codorniz (la revista más audaz para el lector más inteligente): SI ELLOS TIENEN UNO NOSOTROS TENEMOS DOS. Els mascles ibèrics que havien guanyat la guerra desafiaven les Nacions Unides amb fatxenderia, que és  el que els caracteritza. Val a dir que la pancarta tenia gràcia, si no fos per la ideologia que representa. 

L’any 1997, en una sessió parlamentària, Federico Trillo, President del Congrés, va deixar anar un “manda huevos” a micròfon obert (per error) que van poder sentir tots els presents. Després que s’anunciés “comienza la votación” ell va deixar anar aquella frase que es va convertir en famosa. El text a votar era: "Rúbrica de la disposición transitoria segunda. Se suprime la referencia a las tarifas de conexión para desarrollar el contenido resultante de la tramitación previa en el Congreso de los Diputados. Por último, también por razones de técnica legislativa, una disposición derogatoria que prevé expresamente la abrogación del Real Decreto Ley del que trajo origen este Decreto Ley". Val a dir que jo hauria dit el mateix, però amb l’equivalent català de Quins collons!

Tenim una gran quantitat d’expressions del mateix tenor: tenir els ous per corbata, estar-ne fins als ous, tocar-se els ous, m’hi jugo un ou, m’importa un ou/un colló, no tens collons, no em toquis els collons, tenir algú agafat pels collons, costa un ou i part de l’altre, por mis huevos, i d’altres que ara no em venen al cap. Hi havia un acudit sobre el torero Chamaco a qui un toro li havia rebentat un ou. Deien que el seu número de telèfon era 198. Si diem els números per separat és u-nou-vuit, que és el mateix que un-ou-buit. En aquella època feia molta gràcia. A ell potser no tanta. A la pel·lícula La cena, acabada d’estrenar amb gran èxit de crítica i públic, es fa al·lusió a Franco i al fet que també li faltava un ou. No sé si no li havia baixat, com a Hitler, o l’havia perdut a la batalla. Si podeu, aneu-la a veure. Passareu una bona estona.

A més del llenguatge verbal hi ha també un llenguatge gestual que acostumen a utilitzar els que són molt mascles. Es tracta de posar-se la mà al paquet i senyalar els seus atributs, en qualsevol lloc i circumstància, com, per exemple, davant de dames il·lustres tal com va fer Rubiales al costat de la reina Letizia. A ningú no va demanar perdó per la seva vulgaritat.

Per completar l'article, com que aquesta setmana teníem previst de celebrar el 20 N, jo volia fer una mica més de broma al voltant d’aquell dia en què em van despertar amb la bona notícia que estàvem esperant. Volia explicar que a la nostra filla d’un any i mig la vam obligar a tastar una copeta de xampany perquè no es perdés la celebració. I altres coses divertides que els testimonis d’aquella data han anat comentant a la premsa. Però el Tribunal Suprem, molt oportunament, va decidir aigualir-nos la festa amb la publicació de la sentència sobre el Fiscal General. Sense el redactat i a corre-cuita, perquè la ponent hi estava en contra, i escollint una data simbòlica, ha infligit una derrota a tots els demòcrates amb un veredicte indigne. El que pugui fer, que faci. I el Suprem ho ha fet. Es va parlar, durant el Procés, del mal que els independentistes havien causat a les institucions. Si comparem aquesta sentència amb la DUI, podem dir que aquella declaració va ser com una comèdia de Folch i Torres representada al Centre Parroquial del barri.

Ruïnes d'Empúries

Queden encara uns dies abans de poder llegir la redacció de la sentència i l’argumentació que dona el Suprem per justificar un veredicte com aquest. S’hauran d’aplicar molt per tal que no se’ls acusi de prevaricació. Ara bé, m’hi jugo un ou* que fins i tot els magistrats considerats progressistes trobaran excuses per justificar-lo. El corporativisme és transversal i, abans que criticar els del seu propi ram, trobaran deu mil raons per nedar i guardar la roba. Pretendre fer política a través del poder judicial és una subversió de la democràcia i de forçar als jutjats el que no s’ha guanyat a les urnes se’n diu feixisme.

 *Espero que s’entengui el sentit simbòlic de l’expressió. Sempre m’ha semblat d’un mal gust extraordinari fer servir el mot ovaris, entre d’altres coses perquè mai no ha representat res, més enllà del sentit estricte d’òrgan reproductor femení.