laplujanomespanta

Avui m’he llevat pensant que no escriuria res perquè la meva màxima preocupació en aquest moment és gestionar l’emmagatzematge del telèfon per tal de no quedar-me penjada. Quan vaig comprar l’aparell actual (perquè l’anterior me’l van robar al metro) no vaig pensar que necessités tanta capacitat. Les app, els vídeos, les fotos... tot plegat no ho arribaria a omplir mai. Però ara resulta que sí, i aquí estic barallant-me cada dia per abocar a l’ordinador aquells missatges que vull conservar. Doncs bé, aquest matí m’assec al sofà i començo a llegir el que m’ha arribat: un article superinteressant d’ Àngel Luis Lara a eldiario.es del 29 de març. L’acabo i el reboto als més propers i els dic: llegiu-lo, és interessant, sobre tot per aquells a qui encara els queden molts anys sobre la Terra. Després me’n vaig a un altre article de Yuval Noah Harari (sí! El de Sàpiens) aparegut al Financial Times (no m’hi poso per poc!) titulat El món després del coronavirus . Hi planteja dos dilemes:

Avui és el tercer diumenge de confinament, fa un dia esplèndid, bona temperatura. Hem dormit una hora menys (jo ja fa no sé quant temps que dormo una hora menys...). Com cada matí encaro el dia amb bon humor. Miro els wp que em desitgen bon dia, i a continuació em disposo a resoldre l’enigma que em neguiteja: què faig? escric un altre cop al blog o em reservo per més endavant, no sigui que de cop i volta se me’n vagi la imaginació i quedi clar que no serveixo per aquests menesters? Al final dic: m’ho aniré pensant durant el dia.. Com alguns ja sabeu, el diumenge és el meu dia per a les activitats domèstiques, gràcies a una tarifa que no em computa els kilowatts un dia a la setmana, i he triat el diumenge. De manera que rentadora, assecadora, rentaplats, forn, microones i thermomix aniran desbocades tot el dia. Però, ei!, no us penseu que gasto perquè sí! Simplement deixo per al diumenge el que en altres cases reparteixen al llarg de la setmana. Doncs bé, un cop enllestida la prim

Avui m’he despertat amb una sensació de vertigen. Després d’haver aconseguit crear aquest segon blog, enviar la referència als amics i rebre missatges d’encoratjament, em sentia com en Jack Torrance davant la màquina d’escriure: “ All work and no play makes Jack a dull boy ”, teclejat milers de vegades perquè la inspiració no li venia. Confinat, o aïllat, per la neu a l’hotel Overlook, passa els dies escrivint la mateixa frase. I jo he pensat: què passarà quan se m’acabi la imaginació i no sigui capaç d’escriure ni una ratlla? Però de moment, per sort o per desgràcia, la realitat ens ofereix no un, centenars de motius de reflexió. Aquí va el primer: Escoltant les notícies sents com de passada que hi ha un comitè ètic que és el que en última instància ha de decidir a qui es tracta i a qui es deixa morir. Quan aquest tema l’hem vist tractat a les pel·lícules de guerra a tots ens ha semblat la mar de bé que a algú que acabarà morint sí o sí no se li apliqui cap tractament. Algú reco

Una pel·lícula de Mikio Naruse Avui us vull recomanar una pel·lícula japonesa del 1967. La vaig veure fa uns anys en un curs de cinema de la Casa Elizalde i em va causar una gran impressió. Si us agrada el cinema japonès, ja sigui Kurosawa, Mizoguchi o Ozu, aquesta us agradarà. La podeu trobar gratuïtament a la plataforma Zoowoman. Nubes dispersas és l’última pel·lícula del seu director i es pot considerar el seu testament cinematogràfic. Tot l’argument gira al voltant d’una dona que perd el marit atropellat accidentalment per un conductor, i la relació que s’estableix posteriorment entre tots dos. És una història d’amor impossible, que flueix “ com un riu profund amb una superfície tranquil·la que dissimula un ràpid i turbulent corrent subterrani ”, en paraules de Kurosawa, que va ser ajudant de direcció de Naruse en algunes ocasions. El cinema de Naruse gira constantment al voltant de la dona, gairebé podríem considerar-lo un feminista avant la lettre pel que té de de

Escrit el 21 de març Ja fa una setmana que ha començat el confinament i qui més qui menys s’ha anat organitzant la vida. S’han disparat les vendes d’aliments per internet, les xarxes socials treuen fum, el teletreball és a l’ordre del dia, els pares s’inventen mil i una solucions per contenir l’energia dels seus fills i que no els explotin a casa... Els diaris, per altra banda, van plens de reflexions sobre el que significa aquesta pandèmia i com estan canviant les relacions laborals, familiars, entre els amics i entre els països.   Ja res no serà igual quan acabi l’epidèmia, hi haurà un abans i un després. Serà un punt de referència que abastarà molts aspectes, des del més evident de la necessitat de tenir un sistema sanitari que pugui fer front a una emergència d’aquesta magnitud, fins al de la conscienciació de la població davant l’exigència d’una resposta responsable per frenar l’extensió del virus. I aquest és el punt que em sembla interessant comentar: el confinament, la li

Escrit el 20 de març Aquest és el títol d’una novel·la de Niccolò Ammaniti que no té res a veure amb les pandèmies ni amb el confinament. Va d’uns nens que descobreixen un altre nen ocult en una casa, segrestat pels mafiosos del poble, tots ells parents dels primers. El final és tràgic, però podria ser pitjor. Si he posat aquest títol a la meva reflexió d’avui és perquè el tema de la por, que fins ahir no m’havia tret el son, però que avui me l’ha tret en el sentit més literal del terme. A mitja nit, cap a quarts de quatre, m’he despertat agitada amb la sensació que estava malalta. Sentia una opressió al pit, una mena de suor m’humitejava el cos, els braços, em destapava i tenia fred; em tapava i tenia calor. I he pensat: ja està, ja t’has encomanat. He començat a fer memòria de tots els llocs on havia estat els últims catorze dies i me’n sortien un munt. L’apartament dels Alps, els telecabines, els restaurants, els súpers... Impossible establir la traçabilitat de la meva malalti

Escrit el 19 de març Avui és dijous, el primer dijous de confinament i a més a més, és sant Josep. Això no tindria cap importància sinó fos que en una situació de confinament, qualsevol detall és motiu de reflexió. He començat per enviar missatges de felicitació a tots els grups de wp perquè de joseps, peres i ases, n’hi ha a totes les cases i, també, a tots els grups de wp. Després he llegit i esborrat els missatges que he trobat. Si no buides el telèfon cada 10 minuts, et trobes que en tens a la vora de 80 o 100 sense adonar-te’n. Aleshores no funciona l’emmagatzematge, ni la sincronització, ni res. I un confinament sense mòbil és com estar avorrit als llimbs! Abans que comencés aquesta pandèmia, per motius que ja han quedat clars en altres escrits ( Una decisió important ), havia decidit escriure sobre allò que em venia al cap sobre diversos temes, sense cap altre propòsit que no fos deslliurar-me d’angoixes i neures que s’esvaïen al moment en què era capaç de posar-les sobr

Escrit el 15 de març Avui és el primer diumenge de confinament per culpa d’aquest virus amb corona que ens ha espatllat la vida a tots. No ens pensàvem pas fa un mes que les coses arribarien fins aquest punt. I ens hi hem hagut d’anar adaptant   de mica en mica fins que l’estat d’alarma ha deixat les coses clares: poca mobilitat, la indispensable, res de visitar els amics ni la família, res de petonets i abraçades als néts, ni passejades, ni cinema, res de res. Però com sempre, un desastre porta una oportunitat, i mentre no estiguis malalt, és qüestió d’aprofitar-les, les oportunitats. De moment, la que se m’ha obert és la de llegir o rellegir alguns llibres que han resultat interessants pel seu contingut o per les circumstàncies en què van ser escrits. Gràcies a la gran quantitat de whatsapps que han circulat he pogut saber que Josep Pla va començar el seu quadern gris empès per l’obligació de quedar-se a casa per culpa de la grip espanyola del 1918. Feia anys que tenia aquest

Després de la declaració de principis que acabo de penjar, permeteu-me una recomanació de lectura que us farà passar unes hores (no gaires) delicioses. Es tracta del llibre d’Olivier Bourdeaut que dóna títol a l’entrada, i que existeix també en català i en castellà:  Esperant Míster Bojangles / Esperando a Míster Bojangles.  En l’edició de Folio/Gallimard només té 168 pàgines, es llegeix en un dia. Però el record de les pàgines llegides durarà molt més. No vull fer spòilers i, per tant, no us desvetllaré res del que heu d’anar descobrint si el llegiu. Reprodueixo el que hi ha a la contraportada: “ Davant del seu fill petit, ballen amb “Mr Bojangles” de Nina Simone. A casa seva només hi ha lloc per al plaer i la fantasia. La mare dirigeix el ball, foc follet imprevisible. Ella els arrossega en un remolí de poesia per tal que la festa continuï, costi el que costi. L’amor boig (amour fou) no ha portat mai tan bé el seu nom. ” Afegim un comentari de Bernard Pivot, el periodista que més

Escrit el 6 de març Avui he acabat de llegir el que crec que serà l’últim llibre que llegiré sobre la mort. Es diu No entres dócilmente en esta noche quieta . Me’l vaig comprar per continuar amb la dèria que em va agafar fa un parell d’anys de llegir llibres que parlessin de la pèrdua d’una persona estimada. I n’he llegit uns quants, sobre la pèrdua del pare, de la parella, mai de la mare ni d’un fill. De la mare, perquè no n’he tingut coneixement de cap; d’un fill, perquè no en seria capaç. He buscat aquests llibres amb la intenció de trobar-hi la fórmula màgica que et permeti sortir del dol, i no cal dir que no l’he trobat. Alguns es consolaven apel·lant a déu i a un més enllà on s’obtindrien recompenses (Un dol observat ). D’altres es rebotaven de tal manera contra un pare alcohòlic i maltractador que tampoc em servien ( La mort del pare ). Tampoc no vaig trobar la solució al llibre de ficció Aprendre a parlar amb les plantes , malgrat que el to més lleuger el feia menys prete

PRÒLEG Quan comuniqui als meus familiars i als meus amics que he iniciat un blog més d’un i més de dos es quedaran bocabadats, perquè saben de la meva discreció i hermetisme, de la meva dificultat per a la comunicació i del meu rebuig de les xarxes socials pel que tenen d’impúdiques. Però no està escrit enlloc que no puguem canviar de parer, i això és el que he fet. No ha estat aliè a aquesta decisió el fet d’estar confinada per culpa del coronavirus, però no és aquest l’únic motiu. Altres circumstàncies i reflexions anteriors ja m’havien dut a la necessitat d’expressar per escrit pensaments, idees, suggeriments… I ja ho havia començat a fer,  però es morien de fàstic en una carpeta de l’ordinador anomenada “PROJECTES”. Fins que gràcies al confinament, parlant amb un bon amic francès a qui vaig explicar-li que estava escrivint cosetes, em va dir: per què no fas un blog? La idea em va semblar estupenda al primer moment, però després vaig veure que els meus coneixement escassos de la

Amigues i Amics, sigueu benvinguts a aquest nou blog que he creat perquè el primer es penjava constantment. He triat un servidor diferent i conegut, que és el que utilitzen alguns dels bloguistes que segueixo, i que veig que sempre està actiu. Així que l'anterior torni a estar disponible intentaré passar aquí tots els textos d'allà, i si me'n surto, és que sóc doble crack! Encara no he après com posar-hi fotos, però segur que també acabaré sabent-ho fer.  Desitgeu-me sort!