laplujanomespanta

  Dos fets recents, un de tràgic i un altre podríem dir-ne de còmic, han portat la idea d’Europa a les pàgines dels diaris. El primer, com tothom sap, és la tragèdia de la guerra d’Ukraïna, i no només pels milers de morts i la destrucció que ha causat, sinó sobretot, perquè en un no-res s’ha carregat també la idea que Europa podria constituir una unitat cultural i política pacífica i pròspera. El segon, i perdó per la frivolitat, és el Festival d’Eurovisió. De les polèmiques que se n’han derivat, abans i després de la nit triomfal en què una catalana vestida de torero quedava en un honrós tercer lloc, he arribat a la conclusió que deu ser un fet important. A mi, que aquest Festival sempre m’havia semblat el comble de l’estupidesa, ara em fa pensar que potser m’equivoco. A veure si Eurovisió servirà per refer la unitat d’Europa, al menys de l’Occidental (tots els països menys Rússia i els seus satèl·lits actuals). Precisament sobre el tema de la unitat europea acabo de llegir un lli

  És bastant insòlit que, sent com soc una cinèfila empedreïda, hagi estat capaç de deixar passar dues setmanes abans d’anar a veure la pel·lícula estrella d’aquesta temporada, guanyadora de l’Ós d’Or al Festival de Berlín. I no ha sigut per falta de ganes, sinó perquè la meva agenda s’ha trobat col·lapsada per múltiples activitats i, a més, pel compromís d’anar-la   a veure amb els meus amics de la bombolla lúdica (una petita colla que hem desafiat els confinaments diversos sense saltar-nos mai la legalitat vigent). Finalment, arriba el gran dia i ens instal·lem al Verdi, esperant gaudir de la pel·lícula tal com ho havíem fet amb l’òpera prima de Carla Simón, Estiu de 1993 . Encara que jo parli sovint de cine, mai ho faig amb l’actitud del crític cinematogràfic, sinó només amb l’actitud del cinèfil que s’acosta a una obra artística desitjant ser seduït per ella, que és, de fet, el que fa Carla Simón amb Alcarràs. No explico l’argument perquè tothom ja el sap, i la quantitat de c

  Amb la perspectiva que donen els tres quarts de segle que fa que observo el món, ja puc assegurar que encara em queden moltes coses per veure, i que no totes han de ser forçosament negatives. Tots estem d’acord que la sostenibilitat ha de ser la guia que orienti el desenvolupament econòmic, a gran escala, però no sempre podem o sabem aplicar la sostenibilitat a la vida quotidiana. Les tres R, que són les consignes sagrades (Reduir, Reutilitzar, Reciclar), ens semblen estupendes, però després comprem el pernil dolç envasat en plàstics, les pomes de quatre en quatre en un paquetet, els bistecs en safatetes de porexpan, i així fins a l’infinit. Això pel que fa a l’alimentació, però també consumim un munt de productes superflus pel sol fet que ens fan il·lusió, sense pensar si amb aquesta adquisició contribuïm a la degradació del planeta, per tal com en algun moment es convertiran en residus i desfer-se’n suposarà un extra d’energia en el qual no hem pensat. La moda és una d’aquestes

  Fa quinze dies tremolava de pensar que les eleccions presidencials franceses podrien tenir un resultat diferent del que van tenir. Tothom deia que hi podien haver sorpreses. Les sorpreses ja hi van ser a la primera volta quan els socialistes i els republicans de tota la vida van fer el ridícul més espantós i van permetre per tercera vegada que l’opositor al partit diguem-ne demòcrata fos el Front Nacional, ara anomenat Reagrupament Nacional de Marine Le Pen. Asseguda al sofà i amorrada a la tele per estar informada des del primer moment del desenllaç, vaig respirar alleugerida, i al cap de cinc minuts de la confirmació vaig pensar: al senyor Macron se li ha girat feina! Em cau bé Emmanuel Macron, i això que cau malament a més de la meitat de francesos. Però un paio que en la quasi adolescència s’enamora de la professora vint-i-no-sé-quants anys més gran que ell i és capaç d’aconseguir el seu amor, i que duri, em sembla millor que qualsevol gesta política. I això no és una frivoli

  És ben veritat que la vida dona moltes voltes i que mai no pots llençar la tovallola. El que avui et sembla trist i difícil de superar, uns dies més tard ho has superat i una nova alegria o un nou repte et dona ànims per continuar. Això és el que m’ha passat aquest 23 d’abril. Sant Jordi és un dia extraordinari, ho ha estat sempre. De petita, de gran, de vella. He tingut la sort de poder-ho celebrar molts anys, de rebre la rosa corresponent sense que fallés mai, fins al dia en què els amics van haver de substituir el meu cavaller per tal que jo no em quedés sense. Amics i gendres, tot s’ha de dir! Després van venir dos anys de confinament i aquell esclat d’alegria que significava la diada de Sant Jordi ens el vam menjar amb patates! Fins aquest any. Ara sí que podem dir que hem tornat a la normalitat, i la prova era l’enorme gentada que circulava pels carrers des de bon matí, no sé si amb ànims de comprar llibres i roses, però al menys de dir: som aquí de nou, hem recuperat la no