laplujanomespanta

  Avui tocaria parlar de la Revolució dels clavells per celebrar-ne el seu cinquantè aniversari, amb alegria i satisfacció. O bé parlar de la decisió de Pedro Sánchez de replantejar-se si continua al cap del Govern. Però estic en estat de xoc; tant si és una decisió sentida com una postura victimista, em trasbalsa. No em vull ni imaginar les conseqüències d’una dimissió. De manera que opto per deixar aquests dos temes, molt més importants que el que tenia preparat, i tirar per la via poc compromesa de la reflexió sobre l’hàbitat urbà i les seves formes. Comencem. Qui no s’ha plantejat, alguna vegada a la vida, abandonar la ciutat i anar-se’n a viure al “camp”? Jo no, per descomptat, però la idea antiga de la caseta i l’hortet, modernitzada i adaptada a la casa adossada, amb jardí i, si pot ser, piscina, ha estat el somni de molts catalans. I de la resta d’espanyols, també. L’hortet ha quedat aparcat, ha passat de moda, només els reo-rurals posteriors al maig del 68 han optat per una

  Quan el diumenge, 7 d’abril, i el dilluns següent, vaig començar a rebre fragments filmats de la festa posterior a “la boda del siglo”, vaig pensar que l’alcalde de Madrid tenia uns amics molt cruels. Creia que només algú que hagués assistit al casament podia haver filmat aquell horror i difondre’l l’endemà. Després vaig saber que TeleMadrid havia retransmès la cerimònia ja que, com és evident, era d’interès per a tota la comunitat madrilenya. Aleshores vaig entendre que els “enemics” d’Almeida haguessin pogut difondre aquells vídeos. No eren a la festa, s’estaven morint d’enveja mirant-la per la tele, des de les seves butaques,   enrabiats per no haver estat convidats i havent perdut l’ocasió de passar a la Història, no a la de Menéndez Pelayo, sinó a la de Valle Inclán. Vam fer molta broma, a través dels diferents xats que comparteixo amb amics que tenen bon gust, especialment al voltant de dues coses: la indumentària i l’art de la dansa. No és que semblessin de La Cubana, eren L

  Que trist és constatar que la cançó de Raimon encara és vigent, tot i que no faci referència exactament a la mateixa realitat! Ell parla de la llarga nit franquista, quan et podies trobar que a la matinada et vinguessin a buscar, i no precisament per anar d’excursió... Jo parlo d’una situació política que creia que podíem deixar enrere, gràcies als indults i a l’amnistia. Però m’equivocava. No n’hi ha hagut prou amb més de deu anys de paràlisi en el govern de Catalunya; ara, gràcies a aquest pacte d’investidura que havia de servir per pacificar i començar una etapa en què s’estigués atent a les necessitats reals del país (educació, sanitat, presons, sequera, renovables, finançament, infraestructures...) hem de tornar a començar amb el raca-raca messiànic de Puigdemont. Algú recorda els acudits de Peridis sobre el País Basc a El País, els primers anys de la transició?   Crec que ja governaven els socialistes, i els bascos demanaven que els transferissin competències. Els ninots er

  No hi ha com un grup d’amics incondicionals per celebrar la litúrgia del Divendres Sant. El nostre passat judeo-cristià no ens ha impedit deixar de banda les processons per fer la nostra celebració particular. Ja fa anys que vam decidir promiscuar, com els liberals parisencs del segle XIX, o sigui, fer tot el contrari del que fan els fidels catòlics, sense ni el més mínim propòsit d’ofendre’ls, però sí de marcar el nostre distanciament amb el dogma. A l’abril de 2020, en ple confinament, ja vaig penjar un article sobre el mateix tema. Em sembla que es deia Enyor de Menorca en Divendres Sant . Busqueu-lo si voleu saber de què van aquests Divendres Sants a Menorca amb els amics. En aquell confinament, cadascú de nosaltres a casa seva de Barcelona, no vam poder celebrar la trobada habitual. Però aquest any ja hem deixat la pandèmia molt enrere i ni ens en recordem. Malgrat la quantitat de temes transcendents que hi hauria per parlar durant el dinar, nosaltres en vam trobar un d’actual s