laplujanomespanta

  Avui he tingut una idea que crec que pot ser interessant. És la creació d’un C.I.S. obert 24 hores sense interrupció, que no tanqui ni festius ni vacances ni Nadals, sempre obert, de dia i de nit, per a les urgències. No es tracta d’un Centre d’Investigacions Sociològiques; això, ara mateix, m’importa un rave. Es tracta d’un Centre d’Interpretació dels Somnis. Els Centres d’Interpretació són uns organismes que podem trobar als Parcs Naturals, als Jaciments Arqueològics, als Museus Etnològics, i a molts altres llocs. Serveixen bàsicament perquè puguem entendre el que veiem allà. Proposo la creació d’aquest C.I.S perquè avui m’he despertat amb el cap ple d’un somni recurrent, des de fa al menys 40 anys, que feia temps que no apareixia. No l’explicaré perquè pertany a l’àmbit privat, però per tranquil·litzar-vos diré que no era escabrós, però sí angoixant. Tenia relació amb el telèfon, i era un telèfon mòbil. Ja vaig dir una vegada que com que el somni era molt antic els primers anys el

  Vivim temps convulsos i no únicament per la pandèmia que estem sofrint. Són moltes les coses que s’han alterat al nostre entorn, i això en el millor dels casos, si no hem estat malalts ni nosaltres ni els nostres familiars o amics més propers. Però a Catalunya ja fa uns quants anys que patim convulsions, i encara que tenen alts i baixos, no acaben de remetre. Per acabar-ho d’arreglar, la papallona que bat les ales a Catalunya engendra un tsunami a Madrid, que s’escampa a tot el país en forma de veus airades que posen el crit al cel per un tema que consideren d’alta traïció: que s’intenti trobar una solució a l’encaix de Catalunya amb Espanya. Enmig d’aquestes circumstàncies a mi se m’acudeix parlar de la Maternitat d’Elna. La idea me la van donar uns amics amb qui vaig dinar diumenge i que havien visitat la Maternitat per primera vegada aquest estiu. Van quedar impressionats per la seva història, com també per la dels camps d’internament d’Argelers, lligada indissolublement a la de

  Avui també seré breu. Són dos quarts de deu del matí i ja estic davant l’ordinador. Què m’ha fet tenir aquesta urgència que no pot esperar ni al migdia? Doncs que he anat a portar el meu net de tres anys a l’escola per primera vegada i el que he vist a fora i a dins m’ha emocionat. L’escola coincideix a la mateixa placeta amb un institut de secundària, i quan hi estava arribant he vist els nois i noies que esperaven a fora reunits en rotllanes, suposo que per grup-classe, esperant a ser cridats. Una professora ha sortit i els anava avisant. Disciplinadament entraven per l’única porta que dona a la plaça. De cop m’he traslladat anys enrere, abans de la jubilació, i m’he imaginat a mi mateixa havent d’afrontar un curs amb totes les dificultats que la pandèmia ens ha causat. Com ho hauria fet, amb quins ànims, amb quines pors? He girat cap a l’escola i he trobat les diferents files que feien els de primària, cada una al seu lloc, segons el punt d’entrada. Els pares acompanyants, tot

  Avui seré breu (o breva?) perquè porto una ressaca de mil dimonis. Ahir em vaig veure jo sola gairebé una ampolla de champagne (compte! de champagne, no de cava!) que guardava a la nevera per obrir-la el 15 d’octubre, data de l’afusellament de Lluís Companys. No per festejar aquest fet, sinó per celebrar aquesta nova llei de memòria democràtica que sembla que està en marxa, a veure si d’una vegada per sempre deixem de practicar aquest esport tan nostrat de tirar-nos els morts pel cap. El champagne era per celebrar un altre fet entranyable, com és el centenari del primer soldat allistat a la Legión española , fundada el 1920. M’havia passat per alt perquè ja sabeu que la rentrée m’ha donat molta feina, però una amiga m’ho va fer notar i li vaig agrair. Ella estava indignada que una ministra suposadament d’esquerres i un diari suposadament d’ideologia demòcrata donessin tanta importància al fet i ho celebressin amb algunes paraules que feien caure la cara de vergonya. T’equivoques,

  S’ha acabat l’estiu, i com totes les coses bones que acaben ha deixat un pòsit de malenconia. Llegeixo unes paraules d’Ignasi Aragay avui a l’ara.cat en el mateix sentit, parlant d’‘Annie Ernaux i del seu llibre Les années , i penso que ha coincidit amb el tema que volia tractar. Diu Aragay: “ Es pot ser més o menys nostàlgic, però ningú no pot evitar el record dels anys passats... El final de les vacances d’estiu és per definició el moment de l’enyor dels dies assolellats, de les nits allargassades , ...” Un cop més la coincidència entre una lectura ocasional i un sentiment profund ha donat lloc a una pàgina al blog. Coses de l’atzar. Però avui, més enllà de l’enyor dels mesos passats a Menorca,   dels últims dies de setembre caracteritzats per un temps agradable, un mar fantàstic i una companyia excel·lent, vull deixar constància de com es presenta la rentrée , aquell concepte que inclou la tornada a l’escola, la tornada a la feina, la represa de les activitats habituals, la imme

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen, fa

  Guanya’t el cel amb el pare Manel! Aquest es l’eslògan que el pare Manel feia servir per convocar la gent al festival benèfic que organitzava cada any per recollir fons per a les ONGs que ajudaven als refugiats, als marginats, als necessitats de tota mena. Des de la seva parròquia de la Trinitat Vella practicava allò que sembla que haurien de practicar tots els ministres de l’església catòlica, o sigui, l’ajuda a qui ho necessita i la solidaritat amb els desprotegits. El pare Manel va morir fa dos dies víctima d’una embòlia provocada probablement pel coronavirus. Messi , tots ho sabeu, és el rei del mambo. El millor futbolista de tots els temps, el que ens ha donat glòria als catalans, però sobre tot, als barcelonins; una joia insubstituïble, tant, que quan diu que se’n va el país trontolla, perdem els papers i omplim pàgines i pàgines, fins i tots les primeres, d’un munt de diaris, escrits i televisats, que finalment es decideixen a dir les coses pel seu nom i a posar els punts

  “Hem de confiar en l’ànima fins al final; ja que coses tan belles i tan magnètiques com les relacions de l’amor només poden ser suplantades i substituïdes per coses més belles i d’un grau més elevat.” R. W. EMERSON   “Per sentir set cal estar viu.” AMÉLIE NOTHOMB   És molt pretensiós per part meva posar al   títol la paraula AMOR, com si jo fos capaç de parlar-ne sense dir generalitats o llocs comuns. No tinc cap teoria sobre l’amor, però en tinc pràctica; més bona o no tan bona, alguna cosa en sé. I tal com ha passat amb altres entrades d’aquest blog, un atzar ha fet que s’ajuntessin dues lectures que m’han dut a decidir-me sobre aquest tema. Intentaré estructura-ho de manera que no sigui ni avorrit ni confús, però tampoc pretenc dir coses transcendents; seran, com sempre, opinions molt personals sorgides a mesura que la lectura d’alguna cosa interessant me les va provocant. Tot ha començat amb la novel·la Soif , d’Amélie Nothomb. Aquesta autora belga, filla de pare dipl

  Per als que no ho sàpiguen, la RISSAGA és un fenomen que es produeix al port de Ciutadella quan es donen determinades circumstàncies: canvis bruscs de pressió atmosfèrica, vent del sud, amb una configuració del port que ho afavoreix, perquè és estret i llarg. El port es buida de sobte com si haguessin obert una vàlvula, i en menys de 10 minuts l’aigua ha baixat entre un i dos metres. Pot arribar fins a 4 metres, però és poc freqüent. Després, i ràpidament, l’aigua torna amb força i fins i tot desborda de les bores. I així durant una bona estona. Les barques baixen i pugen, topen entre elles, les amarres es trenquen, i si hi ha algun foraster que no està al cas, es pensa que ha arribat l’apocalipsi. Jo vaig tenir la sorpresa de veure’n una ara fa quasi quaranta anys, però no l’oblidaré mai. En aquell moment no hi havia instruments o coneixements per preveure-les ni tampoc per comunicar-ho. Els responsables del port corrien amunt i avall per avisar els propietaris de les barques que