laplujanomespanta

Quinze fantasmes recorren Àsia. Són els fantasmes de les nostres consciències, són els fantasmes de quinze elefants que vaguen pel territori de la Xina sense objectiu precís. Fa més d’un any que avancen i avancen com una mena de bona nova, però al revés. Van sortir-ne 16 de la reserva, però alguns van tornar. Durant aquest any n’han nascut de nous, petitons (si és que un elefant pot haver estat mai petitó). L’elefant és un dels animals més apreciats pels infants. El seu volum enorme contrasta amb la indolència amb que es belluga pels zoos, l’únic lloc on es poden veure, a no ser que facis un safari per terres exòtiques. M’explicaven quan era petita que al Zoo de Barcelona hi havia hagut un elefant que es deia Perla, però que uns brètols li van donar menjar barrejat amb vidres i el van matar. No sé si és una llegenda urbana, m’ho explicava la meva àvia, però allò em va impressionar. Com es pot atacar un animal tan pacífic? Amb els anys he arribat a la conclusió que si són pacífics és pe

  El cinema ens ha brindat moltes vegades històries d’amics que es retroben molts anys després que els seus camins s’haguessin separat. A vegades són històries tristes, a vegades alegres, però sempre hi ha l’al·licient, al menys per a l’espectador, de descobrir què els haurà passat a tots aquells personatges que un dia van ser joves i es volien menjar el món. La pel·lícula de Georges Cukor Ricas y famosas és la que em ve a la memòria per batejar el grup d’amigues que, cansades de la pandèmia i el confinament, ens hem retrobat per fer una escapada a l’Empordanet. Crec que ja n’he parlat altres vegades, una d’elles per lamentar la mort d’una de nosaltres. Però avui recupero el grup amb el nom de Riques i Famoses . No som ni riques ni famoses en el sentit en què ho entén la gent. Diners, fama, renom, publicitat, tot això no és el que ens caracteritza. Som les Virtelianes, les 10 noies (avui 9) que allà pel 1963 vam acabar el batxillerat i no ens vam tornar a veure fins al 2016. Algunes en

    La meva primera experiència amb la “premsa objectiva” (aleshores en dèiem lliure) va ser arran d’unes declaracions a un diari estranger, fetes pocs mesos després de l’assassinat de Julián Grimau el 1963. L’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, va concedir una entrevista al periodista José Antonio Novais publicada al diari francès Le Monde el 14 de novembre, on deia literalment: “ El règim espanyol es diu cristià però no obeeix als principis bàsics del cristianisme ”. Aquest era l’encapçalament de l’article. Per què me’l sé de memòria? Perquè quan em va arribar de manera mig clandestina em vaig dedicar a fer-ne còpies a mà amb paper carbó (precedent de les “vietnamites” del tardofranquisme) i a distribuir-les entre les noies de la meva classe de l’institut. Va ser el meu primer acte polític conscient. En aquell moment, no cal dir-ho, la premsa espanyola no era ni lliure, ni democràtica ni objectiva. A casa meva llegíem La Vanguardia , un diari centenari que ha conegut èpoques

  LA LLIBERTAT DINS LA RELACIÓ AMOROSA   Fa uns mesos em van regalar una biografia recent de Simone de Beauvoir. Em va semblar interessant llegir-la perquè el meu coneixement de la seva vida i de la seva obra era més aviat superficial. Havia llegit algun llibre, que vaig posar com a lectura als alumnes de COU, in illo tempore , però no em va interessar mai tant com per aprofundir en la seva obra. La seva relació amb Sartre, de qui coneixia alguna cosa més, tampoc no m’havia interessat especialment. Però quan vaig llegir la introducció a la biografia de Kate Kirkpatrick, Devenir Beauvoir (Flammarion, 2020), em va semblar que era el moment de fer immersió en la vida i obra d’un personatge que indiscutiblement havia estat d’una gran influència sobre el pensament del segle XX. Manon Garcia es demana en el prefaci per què és important aquesta nova biografia de Beauvoir, i la raó és que ha estat redactada a la llum d’una sèrie de documents que abans no es coneixien i que Sylvie le Bon, la

  Fa molts i molts anys, quan vaig sentir per primera vegada el títol, en castellà, del llibre de Gerald Durrell  Mi familia y otros animales vaig trobar que era un títol molt divertit, però com que els animals no m’agradaven, no vaig tenir interès a llegir-lo. Coneixia l’obra del seu germà Lawrence, ( El quartet d’Alexandria, Cefalú. ..), la lectura de la qual m’havia proporcionat grans plaers. L’estiu passat, però, vaig tenir coneixement de la sèrie The Durrells , me la vaig mirar en pocs dies de la primera a l’última temporada, i en vaig parlar al blog. Independentment de la qualitat de la sèrie, que la té, vaig gaudir especialment amb la visió que oferia dels animals a partir de la relació que el germà petit, Gerald, establia amb les bèsties. Va ser com una mena de revelació. La meva relació amb els animals, de petita, es limita a una parella de periquitos, la Perica (verda) i el Finet (groc). Un dia la gàbia va caure i es va obrir la porta. El Finet es va escapar. El disgust va s

  Avui, 1r de juny, a part de ser santa Laura, és un dia gloriós. Fa dies que anuncien que entrarà en vigor una nova manera de cobrar-nos l’electricitat. És una manera molt enginyosa, perquè si en fem cas, tota la nostra vida quedarà trastocada. La idea és que la gent traslladi el consum als caps de setmana , als festius i a la franja horària de la nit. Jo mantinc dues cases, la primera residència i la segona. Fins ara tenia un tracte amb les companyies subministradores consistent, en un cas, en una tarifa amb dues franges: de les 23h a les 13h, hora vall. De les 13h a les 23h, hora punta. Podia engegar la rentaplats a les 11 de la nit perquè va sola i els plats s’assequen sols. I al matí podia posar la rentadora i l’assecadora perquè a les 13 ja s’havia acabat tot el procés. El forn era una mica més “xungo” perquè no puc cuinar gaires hores abans el que m’he de menjar unes hores després. I planxar, la veritat, a Menorca no planxo gaire. A Barcelona tenia una tarifa molt convenient