laplujanomespanta

La teoria nietzscheana de l’etern retorn és ben coneguda: la història és cíclica, no lineal. Els mateixos fets es repeteixen fins a l’infinit, ordenats cronològicament sempre de la mateixa manera, com les onades que trenquen a la sorra, una darrere l’altra, incansablement. Només depèn del vent que hagi bufat aquell dia perquè siguin violentes o pacífiques, que trenquin amb gran brogit o que a penes les sentim, però elles sempre hi són. De la mateixa manera es reprodueixen els fets incansablement en la història de les famílies. El que van viure els avis ho viuen després els pares, i després els fills i després els nets. No sempre se segueix al peu de la lletra la trajectòria dels avantpassats; és evident que moltes vegades hi ha hagut una ruptura de costums entre pares i fills que han dut aquests darrers a fer justament tot el contrari que havien fet els seus pares. És una manera d’afirmar la pròpia personalitat, de mostrar independència o, en el pitjor dels casos, rebuig o menys

Anunciava l’últim dia la meva voluntat de trobar un tema alegre, però no ha estat així. En canvi, mentre llegia un llibre a la cala Viola, m’han vingut al cap una sèrie d’idees inspirades en l’argument i la psicologia dels personatges de la novel·la que llegia. Es tracta de La desheredada , de Galdós, que vaig seleccionar com a lectura per rendir-li homenatge en el centenari de la seva mort. Què té La desheredada que em porti a reflexionar sobre la passió i la bogeria? Isidora, la protagonista, té una percepció de la realitat absolutament sotmesa a la seva fantasia. Des de petita li han fet creure que és la neta natural d’una marquesa i ella només viu per fer que se li reconegui aquest llinatge. La seva capacitat per imaginar el futur, per viure en el seu cap situacions que no es donaran mai, la fa aparèixer com una persona apassionada que es mou per convicció i no pel desig de riquesa o de luxe. Simplement vol que se li restitueixi el que ella creu que li han negat. Però no voler

No vaig veure mai el programa “Crónicas marcianas”, però el títol sempre em va cridar l’atenció pel que tenia d’irreal: els marcians no existeixen, nosaltres no anirem a Mart, de moment, i tot el que passi sobre la Terra ens ho mereixem (o no). Sense saber de què anava el programa avui li manllevo el títol perquè se m’ha ocorregut fer la crònica de les Festes de Mercadal, que no han estat festes però que hem viscut com si ho fossin, forçant l’ànim fins a l’infinit, traient-nos de sobre la decepció per una situació sanitària que no remet, fent el cor fort davant de totes i cada una de les activitats que aquest any no han estat possibles. Han estat unes festes bastant estranyes. Per si algú no ho sap, les Festes a Menorca consisteixen, a tots els municipis, en una litúrgia antiga que agrupa els diferents estaments socials en un seguici de cavalls i cavallers que es passegen per la ciutat o pel poble fins que han completat el grup de participants. Caixer Batlle, Caixer Sen

Estic tranquil·lament a casa llegint el diari quan sento un cling! És l’avís de l’ ara.cat que m’informa que està a punt de començar la roda de premsa en què el nostre estimat govern ens explicarà les noves mesures per aturar els rebrots de la COVID-19. Ja feia dies que ho vèiem venir que la cosa no anava bé. Però com que val més esperar a estar ben malament per prendre mesures, així la ciutadania ho acceptarà millor, no s’havia fet pràcticament res per contenir l’escampall de virus que circulava per algunes zones de Catalunya, entre elles, com és natural, Barcelona i l’àrea metropolitana. Poso la roda de premsa i, per resumir, escolto el nom dels municipis afectats i les mesures que es proposen. Em sembla entendre que depèn de la voluntat dels afectats que es portin a la pràctica o que no se’n faci cas. No sé si és perquè el Govern no té competències per prohibir sortir al carrer o si no s’atreveixen a exercir-les o si no tenen policies per assegurar-ne l’execució, però m’és ig

Les memòries de Woody Allen ( A propósito de nada ) estan de moda, tothom en parla, tothom les vol llegir. No sabria dir si és per l’interès que la gent té en la seva obra o si és per la part morbosa de la seva vida que, contra la seva voluntat, l’ha fet més famós arreu del món que els seus acudits enginyosos. No és el meu cas. Sóc fan de Woody Allen des de la primera pel·lícula que vaig veure ( What’s new, Pussycat ?, dirigida per Clive Donner, 1965)) on feia un paper secundari però que ja apuntava maneres. El meu interès per les memòries del cineasta es basa sobre tot en la curiositat per saber com van ser els seus orígens, com es va forjar la seva carrera, com sent tan lleig va aconseguir parelles tan guapes, com la seva constància l’ha portat a ser un dels directors independents més prolífics, com ha aconseguit la llibertat de creació que l’ha dut a fer films excel·lents i d’altres de mediocres, però tots molt personals... És a dir, interès per saber de la vida i miracles d’u

Si hi ha una cosa en aquest món contra la que no podem lluitar és contra el pas del temps. Recordo el meu primer destí com a professora a l’Institut Abad Oliva de Ripoll. Al monestir hi havia un rellotge de sol amb la inscripció Volat irreparabile tempus . Tot i que amb la meva joventut d’aleshores el tema no em semblava important, per algun motiu em va quedar gravat, i ara és el moment de treure’l, quan per primera vegada assistim a l'anunci de l’arribada del primer nòvio de la primera neta. Fa més de quaranta anys que passem els estius a Menorca, tant jo com les altres famílies amigues. No cal dir que els primers anys ens buscàvem la vida com podíem, llogant cases per aquí o per allà, més hippies unes que les altres, però sempre amb l’esperit de trobar un lloc agradable, poc freqüentat, acollidor i, per descomptat, assequible. No teníem fills encara, i això que el temps passa inexorablement no anava amb nosaltres. Alguns amb els que ara som amics no ens coneixíem, havíem ar

Tal com vaig dir l’últim dia, el 1r de juliol començava les meves vacances, i ho vaig fer traslladant-me a la Capital del Reino (del reino de Castilla, evidentment) per fer una mica de cultura, ja que l’estat d’alarma del març em va deixar sense la possibilitat de fer-ho aleshores. Com que la cultura es va aturar a tot el món mundial, les exposicions es van prorrogar també a tot el món, i d’aquesta manera tot el que havia d’acabar fa uns mesos durarà fins a finals d’estiu. Que bé! Potser Madrid no és una ciutat del vostre interès, però si és així, esteu molt equivocats. Jo hi vaig passar molts estius de la meva adolescència perquè el meu pare hi vivia i la meva mare estava encantada de perdre’m de vista uns mesos. En aquells moments no tenia prou criteri per comparar-la amb Barcelona, i tot el que hi veia em fascinava. Vaig viure a diferents barris, des de casa uns cosins a prop de Rosales, fins a una pensió a Ventura de la Vega, un pis al carrer Galileo que el meu pare compartia a