Lluna de sant Joan Quan s’acosta final de curs és impossible no rendir-se a l’evidència que tinc un ressort proustià que em remet a la meva infància, i aquesta vegada no té res a veure ni amb les magdalenes ni amb les olors de la maleta de París, sinó amb una sensació auditiva que em transporta als dies previs a Sant Joan. Abans, quan jo era petita, els petards començaven a sonar uns dies abans del 24 de juny i s’anaven incrementant en potència i freqüència a mesura que s’acostava la data de la revetlla. El dia 23, veient com els nens del barri (perquè les nenes no hi participàvem) preparaven la foguera de la plaça Sant Pere, sentíem uns espetecs interminables acompanyats, de tant en tant, pel soroll d’un tro, que era un petard amb molta més força. Durant el dia havíem anat rascant els mistos garibaldi i fent rodolar la pedra foguera, que després amagàvem entre les mans i per un foradet contemplàvem els fragments encara incandescents, acompanyats d’una olor de fòsfor difícil d’ob