laplujanomespanta

  Llegeixo a La Vanguardia del diumenge, 16 d’octubre, una columna d‘Antoni Puigvert que em fa pensar. Jo soc fan d’aquest periodista perquè la major part de vegades coincideixo al 100% amb els seus punts de vista i, sobretot, per la seva honestedat. Tant és així, que si no fos perquè sé que té parella i viu a Girona, li demanaria relacions. Però deixant de costat la broma, aquesta vegada les conclusions de la seva columna no m’han satisfet. La columna es diu Dant i el poliamor , i comença així: Un fred polar oprimeix el cercle més profund i silenciós de l’infern de Dant. Els traïdors, atrapats en un llac gelat, hi pateixen condemna eterna. Aquesta introducció, una mica més llarga, és per referir-se a tres consellers que Aragonès ha posat al govern procedents de formacions polítiques en altre temps “rivals” : Campuzano, Ubasart, Nadal, tres pesos pesants que poden ajudar el govern a mantenir-se al seu lloc, almenys fins a les municipals. Però el que vull ressaltar del text de Puigv

  Diu el diccionari de símbols d’Eduardo Cirlot que en moltes cultures el pont és la unió entre Déu i l’home, entre el cel i la terra, entre allò sensible i allò suprasensible. També pot ser el pas cap a un nou estat, el canvi o l’anhel de canvi, però l’altra riba és, indefectiblement, la mort. Anava un dia conduint i escoltant la ràdio quan van explicar l’origen de la llegenda dels diferents ponts del diable que hi ha a Catalunya. Sembla ser que en un poblet remot hi havia una serventa que cada dia havia de travessar el riu unes quantes vegades per anar a buscar aigua a un pou de l’altre costat. Un dia va dir: donaria el que fos perquè hi hagués un pont i no m’hagués de mullar els peus cada vegada! Un cavaller molt amable que la va sentir li va dir: et construiré un pont en una nit si em lliures la teva ànima. La serventa hi va estar d’acord i el cavaller, que no era altre que el diable disfressat, es va posar mans a l’obra. Però quan el gall va cantar, indicant l’arribada del dia,

                                                            Una coincidencia no es siempre una casualidad .             E. Vila-Matas, Montevideo   Si les coincidències poden no ser casualitat vol dir que hi ha alguna altra causa que fa que dues coses es manifestin al mateix temps seguint la voluntat d’algú, no per atzar. Aquest algú pot ser diví (però m’estranyaria) o pot ser un esperit immaterial que decideix gastar bromes als humans en funció del que considera que els pot agradar. També n’hi podríem dir màgia, un poder superior descontrolat que ens fa somriure, tot i que sabem que la màgia no existeix. Però sense la màgia, les casualitats i les coincidències, moltes obres literàries no existirien. Montevideo, l’última novel·la de Vila-Matas, gira al voltant d’un habitació d’hotel, a Montevideo. En realitat, de moltes habitacions d’hotel, totes elles misterioses i que han sigut escenaris de relats literaris. Vila-Matas les menciona totes i fa notar les coincidències que hi hav

  No, aquest article no va de calor. És cert que ha sigut un estiu per morir de calor, però el tema ja ha estat tractat a bastament i no té cap interès literari. Un estiu per morir és el títol d’una novel·la juvenil que els meus alumnes de català de l’ESO llegien amb interès, com també el títol També et pots morir a la primavera , que com podeu veure, no semblen temes que puguin atrapar als adolescents. Aquests títols m’han vingut al cap en veure les notícies sobre defuncions il·lustres que m’han impressionat. Aquest estiu del 2022 ha estat un estiu per morir si fa o no fa, segurament, igual que els altres estius. Però el fet que hagin mort moltes persones famoses de l’àmbit de la literatura o del cinema m’ha fet considerar que la mort ha atacat amb més energia que en anys anteriors. Jean-Louis Trintignant, William Klein, Alain Tanner, Jean-Luc Godard, Irene Papas, tots més grans de noranta anys, han abandonat el plató per sempre. També ho ha fet Javier Marías, en el camp de la lite

  Segona part del viatge. Objectiu: Samarcanda. Ciutat mítica, punt neuràlgic de la ruta de la seda, llegendes i històries al seu voltant, manuscrit mai retrobat, misteri i poder en temps antics... El nom de Samarcanda em va quedar a la memòria des que de joveneta vaig llegir una versió bastant agosarada de Les mil i una nits . Altres ciutats com Bàssora i Bagdad no em van causar tant d’impacte, i això que d’aventures també n’hi passaven. En temps del califa Haroun Al-Rashid... començaven molts dels contes. I després continuaven amb les peripècies d’Alí Babà, Simbad, els germans del barber, els visirs del Sultà, els adulteris i els assassinats. M’encantava! L’entrada a Uzbekistan per carretera no podia ser més sorprenent. Tot el que era cutre i precari a Kirguistan era endreçat i ordenat al país del costat. Vam passar d’arrossegar les maletes per camins sense asfaltar, amb desnivells i plens de pedres i pols, a passar-les per les cintes del control en una mena d’hangar amb aire condi