laplujanomespanta

  Encapçalar una reflexió amb aquest títol, tenint en compte que no passaré a la història com el model de la mare ideal, pot semblar una mica sorprenent. La veritat és que la maternitat responsable, al menys a Catalunya, ja fa molts anys que s’intenta fomentar entre les dones que tenen a les seves mans el portar o no portar fills a aquest món. Potser molts recordareu que quan es va restaurar la Generalitat el President Tarradellas va formar un govern provisional amb membres proposats pels diferents partits polítics en funció dels resultats que havien obtingut a les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977. Al PSUC li va tocar la Conselleria de Sanitat i el seu titular, Ramon Espasa, va engegar una campanya a favor de la maternitat responsable i entre d’altres accions hi havia una distribució de cartells per tot Catalunya amb els dibuixos d’uns pitets infantils on es podia llegir: “Busco mare que em desitgi, entre 20 i 35 anys”. La campanya anava destinada a fomentar l’ús

  Estem arribant al novè mes d’aquest embaràs que va començar a finals de febrer, quan una noia italiana resident a Barcelona va donar positiu al test de coronavirus. Acabava d’arribar d’Itàlia, la van ingressar al Clínic, li van fer la prova i la van diagnosticar. Pocs dies després es decretava l’estat d’alarma, el confinament i la declaració per part de l’OMS que ens trobàvem davant d’una pandèmia. Està a punt de fer nou mesos des d’aquell dia, i a mi m’està semblant molt més llarg que un embaràs convencional. Per tal de no equivocar-me amb les dates busco per internet quan es va declarar el primer cas a Barcelona i ho trobo en una notícia de btv (televisió de Barcelona). A més d’explicar-ho també diu coses com les següents: “la grip estacional, molt més greu que el coronavirus”, “esperem que no es repeteixi l’alarma viscuda el 2009 per la grip A”, i altres consideracions igualment benintencionades però completament equivocades. Com tots sabem, aquest virus és nou i en aquells mo

  Aquesta segona onada de la pandèmia està sent més complicada que la primera, i això que tenim més informació i en sabem més detalls, cosa que ens hauria de permetre afrontar-la amb més eficiència. Sigui perquè ens vam relaxar a l’estiu, sigui perquè no s’han pres les mesures quan tocava, la veritat és que els efectes estan sent devastadors, tant per a l’economia com per a la salut, i no només per als malalts de Covid-19, també per a la salut mental dels que encara no ens hem contagiat. S’està posant a prova la nostra capacitat de resiliència i potser no tothom n’està sortint victoriós. A mi m’ha passat, que només veig coses fosques al voltant, que he desfet mil plans perquè les circumstàncies ho han aconsellat o exigit, que he renunciat a un munt de coses des de fa temps... Però això no porta enlloc. Està bé fer servir aquest blog com a “ paño de lágrimas ” perquè no tinc a ningú a mà per clavar-li la tabarra, però al final cansa tanta plorera. Tampoc no em ve de gust tirar per la vi

  El passat 1 de novembre estava donant un cop d’ull al diari per segona vegada quan els ulls se’m van aturar damunt del santoral. Vaig pensar que hi hauria una tira llarguííííssima de noms, però ho liquidaven amb un “Tots Sants”. Primer vaig pensar que tenien mandra (o poc espai a la pàgina) per detallar tots els sants d’aquell dia, perquè eren TOTS! Però després vaig veure que no, que n’hi havia uns quants que tenien dret a ser celebrats a part de la majoria. Concretament n’hi havia 11. Alguns duien uns noms bastant normals, però en vaig trobar tres de meravellosos. No els havia sentit anomenar mai, no conec ningú que els porti i, no obstant això, ràpidament em vaig imaginar la seva història. Es tracta de Licini, Cirènia i Austremoni. No cal dir que així que els he escrit a l’ordinador s’han quedat subratllats pel corrector. Ara mateix faré click a “agregar al diccionario”, perquè està ben clar que existeixen del moment que el diari els publica i els celebra. Doncs bé, amb aquests

  La discreció sempre m’ha semblat una virtut. Atribuïda als homes només es valora si ets diplomàtic. Atribuïda a les dones es valora com a sinònim de persona que no busca protagonisme i es plega a les decisions dels homes que l’envolten. Des del meu punt de vista no és ni una cosa ni l’altra. La discreció és la capacitat de saber en cada moment què pots o no pots dir, què vols o no vols expressar, i quan ho fas, ho fas amb delicadesa i sense menystenir l’interlocutor. La virtut de la discreció està molt poc estesa i sovint ens pensem que som discrets quan en realitat som molt tímids. A l’altre extrem de la discreció hi trobem l’exhibicionisme. Durant la meva adolescència l’exhibicionisme, per a mi, tenia un sol aspecte, i era el del senyor amb gavardina que es plantava a la sortida de l’escola i ens ensenyava allò que tenia entre les cames que, la majoria de les vegades, no lluïa gaire. Més endavant vaig anar veient altres formes d’exhibicionisme que podia jutjar amb més o menys ben

  Enfrontar William Kentridge amb el comte Dràcula és un exercici que pot semblar, d’entrada, una boutade , però si ens ho mirem amb detall veurem que el món de Kentridge està arrelat a la terra i el món de Dràcula s’escampa per l’espai imaginari dels somnis i de la fantasia. En aquests moments de pandèmia, que ja no són moments sinó etapes, sempre ens podem donar una alegria visitant l’exposició que el CCCB ha organitzat sobre William Kentridge amb el títol de “ El que no està dibuixat ”. Es tracta d’un recorregut per algunes de les peces de l’artista sud-africà, dibuixos, vídeos i tapissos, que donen raó de com va viure el tema del final de l’apartheid i el va convertir en objecte de la seva obra. A través dels seus vídeos artesans i els seus dibuixos al carbó va teixint la història de Sud-àfrica a partir de la Presidència de Willem de Klerk, mitjançant la invenció de dos personatges de la ciutat de Johannesburg que aniran evolucionant al llarg del temps: un promotor immobiliari i in

  Aquesta nit he somiat que tornava a Manderley… Ui, no! Que això és el començament del guió que estic escrivint per a l’Alfred! És que estic atabalada de tanta feina que tinc. Entre guions cinematogràfics, relacions epistolars per whatsapp, les entrades del blog i unes memòries que estic preparant, vaig de corcoll! Perdoneu! Torno a centrar-me! Aquesta nit he somiat que em trucava en Donald. Ara sí, això és el que he somiat. És que som amics amb en Donald. Ho trobareu estrany però jo tinc cops amagats. Ens vam conèixer fa molt anys, la primera vegada que vaig anar als Estats Units. Jo havia passat les vacances de Cap d’Any a Califòrnia, concretament a Berkeley, a casa d’uns amics. Abans de tornar a Barcelona vam decidir passar uns dies a Nova York, per allò de ja que ets a Amèrica potser que ho aprofitis. El meu amic de Berkeley em va prevenir, i em va dir que sobre tot, sobre tot, no deixés de visitar l’immoble més luxós de la ciutat, l’exemple del nou ric que exhibeix la seva rece

  " Nada puede durar tanto, no existe ningún recuerdo por intenso que sea que no se apague. " ( " Pedro Páramo " de Juan Rulfo) “ Aquesta epidèmia passarà i d’aquí 100 anys qui governi difícilment la recordarà .” (Yuval Noah Harari)   La memòria, els records… ja he dit altres vegades que ni els podem retenir ni evocar al nostre gust. Són fugissers o al contrari, persistents. N’hi ha prou que vulguem mantenir viu un moment perquè se’ns escapi i es difumini. En canvi, voldríem oblidar altres moments que ens tornen i tornen fins a no acabar mai. Com més gran et fas més penses en el passat, més alimentes les teves hores mortes amb l’evocació de moments feliços, d’aventures viscudes, de viatges fantàstics, fins i tot d’espectacles fascinants de la natura, d’olors que has captat al vent, de paraules que t’han dit a cau d’orella. Perquè la veritat, quan tens una edat, els projectes de futur són més aviat escassos, i et limites a coses molt immediates. Moltes de les