laplujanomespanta

    Ja sé que no és gaire original escriure sobre la sèrie de Netflix que ha fet més furor en la història de les sèries. Des de fa un parell de mesos en van plens els diaris i les converses entre amics giren al voltant dels que l’hem vist, dels que no l’han vist encara i dels que ja han anunciat que no pensen veure-la. Jo m’he incorporat al món de les sèries relativament tard, tot i que puc afirmar que he recuperat el temps perdut. La primera que recordo com a fenomen va ser Dallas , sobre tot perquè va ser la primera que TV3 va incorporar a la seva programació, i sentir el JR dir-li a la seva dona: Sue Ellen, ets un pendó , quan estàvem acostumats a sentir els insults només en castellà, tenia la seva gràcia. Posteriorment, i ja a l’era d’internet, Perdidos va suposar també un fenomen de masses, sobre tot per l’extravagància de la situació que plantejava. Més endavant va ser Mad men , Los Soprano , i moltes altres. Però des que Netflix ha irromput en el món de la producció seria

  Aquests dies s’ha votat al Congrés dels Diputats si s’admetia una proposta de Más País defensada per Íñigo Errejón que no ha tingut l’acceptació del PSOE. Era una proposició per legalitzar el consum de cànnabis per a usos no terapèutics. Sé que la legalització de les drogues és un tema delicat, que no es pot abordar alegrement com si l’endemà de la legalització haguessin de desaparèixer les màfies, el tràfic, les sobredosis i la resta d’estralls que causa el consum d’estupefaents de manera descontrolada. Però és un tema que sempre m’ha interessat, tot i que he de reconèixer que en sé ben poc. Pensant en la proposta d’Errejón he recordat quan molts anys enrere vaig llegir un article d’Emma Bonino (Comissària Europea de Salut i Protecció al Consumidor) al diari El País. Es deia “ La extraña sensatez de los zares antidroga ” (12 de març de 1998). Recordava perfectament el títol perquè el vaig fer servir per discutir amb els alumnes, a l’assignatura d’Ètica, sobre el tema de les drogue

  100 ANYS DE GEORGES BRASSENS Divendres 22 d’octubre Georges Brassens hauria fet 100 anys, però la Camarde va decidir emportar-se’l just quan n’acabava de fer 60. Quina llàstima! Brassens va ser durant molts anys el meu chansonnier de capçalera. Em sabia totes les seves cançons, col·leccionava tots els seus discs de 33 r.p.m., em comprava cassettes per escoltar al cotxe, i martiritzava els meus alumnes fent-los escoltar les seves cançons, des de les més simples als alumnes més jovenets fins a les més complexes als de batxillerat. No els agradaven gaire, la veritat; trobaven el ritme repetitiu, no entenien la ironia si jo no els ho feia veure, el vocabulari no era estàndard i la poesia els relliscava. Un èxit, vaja! Tot i així en un dels últims viatges amb alumnes que vaig fer els vaig portar a Sète, els vaig obligar a visitar l’espai Brassens, a pujar al cementiri i fer-se fotos al costat de la seva tomba –com havíem fet sempre a Cotlliure a la tomba de Machado-  i a veure un ví

  Cada minut que passa és un pas més cap a l’abisme. Aquesta afirmació pot semblar una mica apocalíptica, però crec que tenim elements suficients com per pensar que no estem anant cap a un món millor, sinó cap a un que, de moment, és extraordinàriament incert. Jo no he estat mai una persona preocupada pel futur de la Humanitat o del Planeta a l’estil Greta Thunberg, ni m’he dedicat gaire temps a pensar en aquest futur més enllà del dia a dia i, en tot cas, del mes a mes. Tothom sap que soc pragmàtica, que aposto per solucions possibles i no per ideals inabastables, que no m’omplo el cap de fum ni dono mil voltes als problemes. El que passa és que per primera vegada a la vida m’he trobat, com tots els homes i dones que m’envolten, amb un fet inconcebible, i és que una amenaça incontrolable ens ha posat a tots dins del mateix sac. Gairebé dos anys després que es tingués coneixement del SARs-CoV-2 veiem quina és la situació: per una banda, els països diguem-ne desenvolupats, amb g

  Ja fa una setmana que s’han acabat les Festes de la Mercè i el balanç que en faig no pot ser més trist. I no pels actes que ha organitzat l’ICUB, que han estat concorreguts i exitosos, sinó per tot el que ha tingut lloc al seu entorn, començant per les xiulades i acabant pels botellons. Ja fa anys que a Barcelona estem acostumats als aldarulls, a les protestes de tota mena, al incompliment de les normes de convivència, al la crema de contenidors i al vandalisme. Tot barrejat, perquè així és com s’han anat produint els fets al llarg d’aquests últims anys. Protestes n’hi ha hagut sempre i n’hi continuarà havent, és el mínim que podem exigir quan no estem d’acord amb la manera com es fan les coses. Al menys que ens deixin protestar. Però hi ha moltes maneres de protestar, i n’hi ha una que no m’agrada gens: és la protesta violenta emparada en la idea que el nostre punt de vista és legítim i com que no ens donen la raó ataquem amb violència allò que identifiquem amb l’autoritat o amb