laplujanomespanta

  No sé si el que escriuré avui va més enllà del que un pot exposar en un blog, potser seria més propi de la consulta d’un terapeuta, però no només he decidit explicar-ho sinó que m’agradaria pensar que una bona part dels que em llegeixen ho entenen i empatitzen amb mi. Té relació, com no podria ser d’altra manera, amb la pandèmia, el confinament, el toc de queda i el desconeixement total del que ens espera i de fins quan durarà el que tenim. Vull parlar d'un sentiment que va néixer gairebé al mateix temps que es decretava el primer confinament, quan vam saber que teníem per endavant quinze dies de no sortir de casa ni veure ningú. No era només una necessitat d’omplir el temps que teníem a la vista sinó també de reflexionar sobre el que estava passant, les causes de la pandèmia, la manera com ho afrontaven els governs i la nostra capacitat de resistir. Tot plegat era un bon bagatge per no avorrir-se. A mi, com ja sabeu, se’m va acudir la idea del blog, que m’ha donat vida tots aque

  Aquells que com jo s’han trobat al mig de la pandèmia amb uns quants anys al damunt convindran amb mi que han hagut de fer un curs accelerat d’utilització de les noves tecnologies. Ja sabíem fer anar l’ordinador, el mòbil i la tablet, però no en coneixíem totes les prestacions. Si estàvem jubilats no fèiem videoconferències de feina, a la família la vèiem en persona (si vivien a prop, és clar!), la compra per internet era moderada, i pagàvem amb targeta de crèdit o en metàl·lic indistintament. Quan la pandèmia ja es va instal·lar definitivament i va començar l’estat d’alarma vam començar a prendre mesures dràstiques, i les primeres van ser NO ENS TOQUEM! I no toquem res que un contagiat hagi pogut tocar abans, o sigui, tot. Primer els guants, l’hidroalcohol, els cops de colze en lloc de les encaixades, obrir la porta amb el cul, el calaix amb els peus, tota mena d’invents per no pillar el virus. Després van desaparèixer els guants, per sort, perquè feien suar les mans que era massa

  No és la meva intenció comentar els fets d’octubre del 34 perquè estan més que amortitzats. Són uns altres fets d’octubre, que com en altres vegades, s’entrebarregen amb la meva vida, i en moments feliços o tristos, segons els anys. Si miro el que he escrit en aquest blog durant l’estiu i ho comparo amb les idees que se m’estan ocurrent aquesta tardor, el resultat és inquietant. Es veu ben bé que no soc gaire optimista, per més que ho intenti, i em sembla que només estic veient la cara fosca de la realitat, el got mig buit. No sé encara del tot què vull dir avui, mentre escric ho vaig pensant, però el que sí que sé és que al final no em tiraré pel balcó. Sempre trobo una raó per a l’esperança, per petita que sigui. Avui, el que vull dir, perquè som a l’octubre i perquè passen coses que no m’agraden, és que no puc dissociar la meva vida de la cosa pública, de la política, racionalment i emocionalment. Per sort o per desgràcia (jo diria que per sort) la meva vida sentimental ha estat

  Aquest país que tenim aquí al costat, que fa anys que va perdre el glamour que havia tingut en temps pretèrits, és per a mi, encara, un model en molts aspectes. No és només el fet que la seva llengua em va mantenir durant la meva activitat professional; ho és també el fet de totes les coses que he viscut dins del seu territori, des que als 17 anys hi vaig posar el peu per primera vegada sense la família. En aquells moments, i encara molts anys després, constatar la diferència entre un país democràtic i un de dictatorial tenia la seva gràcia. Durant el maig del 68, malgrat la repressió per part dels CRS de les manifestacions estudiantils -però sobre tot perquè feien barricades i cremaven cotxes- encara vaig poder constatar que fins i tot la policia era més respectuosa amb les persones que els nostres grisos. Tornant d’una manifestació al Quartier Latin , passant per davant d’una filera de CRS en formació per si havien d’actuar, un d’ells em va dir: Va chez toi, jeune fille . No ho obl

  Amb aquest títol corro el risc que la gent pensi: aquesta bloggera s’ha tornat boja! Ara que la política està tan desacreditada, i encara més els polítics, amb força raó, a mi se m’acudeix fer-ne l’elogi. Però no és un elogi de l’espectacle lamentable que se’ns ofereix darrerament, és un elogi del sentit profund de la política, que és la voluntat d’intervenir en la cosa publica per millorar el benestar dels ciutadans. A molta gent això li pot semblar un acudit, però als que hem viscut el franquisme ens sembla una eina indispensable. No parlo dels que es posen en política per folrar-se ni tampoc els que volen exhibir el seu ego al món mundial, parlo dels que des de posicions més modestes estan al peu del canó, sigui als parlaments, als ajuntaments o a les institucions en general. Aquesta introducció ve a tomb perquè avui es compleixen 47 anys de l’elecció de Fernando Rodríguez Ocaña com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona “ por el tercio familiar ”. Alguns direu: què és això del

  Ara que ja portem uns quants mesos convivint amb el virus, que ja hem assajat tota mena de mètodes per frenar el contagi i l’expansió de la malaltia; ara que encara no veiem la llum al final del túnel, però que constatem dia a dia el deteriorament de les condicions de vida de molts ciutadans, és hora de començar a pensar de quina manera ens n’hem de sortir. No serà tirant-se els plats pel cap ni posant la política per davant de la salut, però és evident que qui ha de liderar la recuperació és el govern, fent una política que posi a l’abast dels agents econòmics els recursos que li arribaran de la UE, facilitant a les empreses que s’han vist perjudicades per la pandèmia que remuntin els seus negocis, repensant un nou model turístic per a les zones que en vivien de manera gairebé exclusiva, és a dir, posant en pràctica allò que es va dir al començament: d’aquesta crisi no en sortirem iguals que com hi hem entrat. Només hem d’esperar que no en sortim pitjor. Per si el tema sanitari no

  MOLTES GRÀCIES A TOTHOM!!!   Avui només escriuré quatre ratlles per donar les gràcies a totes aquelles persones que han fet possible que el meu article del dia 22 de setembre sobre l’escola i els mestres hagi rebut ja més de 1000 visites. No em poso medalles, segurament els blogs en general ja les reben habitualment, però, en el meu cas, és un blog modest i tant d’èxit és realment excepcional. Jo ho atribueixo al fet d’haver connectat amb pares, mares, mestres i educadors que tenen una sensibilitat semblant i que han trobat que l’article era digne de ser difós. Un cop més, GRÀCIES! He rebut també per diversos canals opinions positives, algunes molt emocionants; sé que s’ha difós a través dels mitjans de la pròpia escola i que alguns mestres l’han retwittat a altres mestres, i així successivament. Amics de la meva edat i més joves, fills dels amics, antics companys d’institut, etc. Si en algun moment he tingut el dubte de si   tenia interès continuar aquest blog, aquestes mil vi

  L’expressió del títol no és gens original, la deveu haver sentit moltes vegades abans. Jo la tinc molt present perquè la Laura, la mare del Marçal, solia dir-la quan després de donar per acabada la temporada estiuenca a Begur començava a inquietar-se pel que li depararia la tardor. El temps li passava molt de pressa, com ens passa a tots a mesura que en fem vells. I el Nadal, per més descreguts que siguem, és una data important a les nostres vides. S’ha criticat molt el Nadal i les festes nadalenques en general pel consumisme que comporta, pels excessos gastronòmics i per l’obligació, en molts casos, de freqüentar una família que voldries evitar. No és el meu cas, perquè ja fa anys que vam restringir molt els regals, mengem amb força mesura i ens encanta trobar-nos. Per això les mesures que ha insinuat la Consellera de Sanitat m’han deixat perplexa i atemorida. Realment només podrem ser sis a taula? Ens amenacen amb no poder aprofitar el Nadal per veure una  família, el Sant Esteve