laplujanomespanta

  Explicar viatges no és sempre interessant perquè el lector pot considerar que si no ho pot viure val més no saber-ho, aleshores desconnecta i posa cara d’avorriment, com quan feies un passi de diapositives davant de la família o dels amics i quan encenies el llum la meitat estava dormint. No és la meva intenció explicar amb detall el meu viatge al Kirguistan i a l’Uzbekistan, però sí fer-ne unes pinzellades perquè trobo que hi ha coses interessants a comentar. D’entrada, crida una mica l’atenció ajuntar aquests dos països en un sol viatge, perquè l’objectiu a cada un d’ell és ben diferent: senderisme a Kirguistan, cultura a Uzbekistan. A mi em va semblar una bona combinació. Feia anys que anava darrere de visitar Samarcanda, i m’agrada caminar per la muntanya i descobrir nous paratges, i si són llunyans, encara millor. He de reconèixer que estava una mica espantada per si el meu nivell muntanyenc estava lluny del de la resta de companys, per si faria el ridícul i em quedaria enre

  Si fa un mes m’haguessin dit que escriuria sobre la reina d’Anglaterra m’hauria semblat la bestiesa més gran del món, i aquí estic, intentant elaborar un article graciós al voltant d’un tema del qual tothom parla, sigui als diaris, a les pantalles o als acudits que es reben per whatsapp. Resulta que Isabel II, reina durant 70 anys, era tan estimada pels seus súbdits com les reines bones dels contes infantils. A mi em sembla impossible que es pugui estimar un rei o una reina, ja no diguem un President o Presidenta, però estava ben equivocada. No li trauré mèrits a la seva tan lloada imparcialitat com a Cap d’Estat, que es veu que ho ha fet molt bé, no com altres de més a prop. Ara bé, tanta imparcialitat me la feia veure més empàtica amb els gossos que amb les persones, i això no sé si és gaire bo. La veritat és que tot el que sé de la seva vida, a part de les aparicions a l’Hola! amb els seus “bolsitos” i els seus barrets, és el que he vist a la sèrie The crown , que vaig devorar

  Des que tinc memòria de la meva vida lluny de la casa familiar, o sigui, la meva vida independent, he invertit una part important del meu temps de vacances en la lectura. Fins i tot els estius en què les nenes eren petites no ens faltaven a la platja les cadiretes com a suport per a l’esquena i els llibres per llegir. Elles jugaven, es banyaven amb la bombolla, feien flams o castells de sorra i nosaltres dos llegíem i llegíem. Aquesta pràctica continua, tot i que ara no és exclusiva de les vacances, però aprofito els mesos d’estiu per a lectures més llargues que pugui acabar en un temps prudencial. Aquest estiu no ha estat una excepció, i a més, ho he acompanyat, per pur atzar, d’una pel·lícula-sèrie que no coneixia i que m’han regalat els mateixos amics que m’han deixat el llibre del qual parlaré. He de dir que no coneixia ni el llibre ni el cineasta, (potser estic perdent facultats!), tot i que del llibre se n’ha parlat i una altra amiga em va dir que l’havia llegit i li havia

  Ni han passat quatre anys ni vinc de la presó, com Fray Luis de León, però sí que tinc la sensació que encadeno un abans i un després d’un període; en aquest cas, de vacances. Unes vacances durant les quals no he deixat abandonat el meu públic que tant m’estima i tant em respecta i a qui jo respecto i adoro amb la mateixa passió (no vaig fumada!). Bromes a part, m’ha costat molt poc esforç i m’ho he passat bé penjant fotografies i una miqueta de text tots els diumenges de juliol i agost, sense pressions i sense necessitat de buscar temes d’interès general. Però ara que ja torno a la vida normal tinc alguns temes sobre els que he anat reflexionant aquest estiu, i el primer que voldria comentar és un tema moral: el dret a l’eutanàsia d’un delinqüent. Per decidir si un delinqüent hi té dret cal plantejar-se primer quin concepte de justícia tenim. Si l’entenem com un mitjà de la societat per venjar-se d’un individu que n’ha fet una de grossa, intentarem posar-li un càstig en proporció