L'ESPERIT NADALENC DE GARCÍA ALBIOL

 

La meva primera acció política conscient va tenir lloc el 1963, quan tenia setze anys, i em vaig dedicar a fer còpies a mà en paper carbó (no existien les fotocopiadores ni les ciclostils, o jo no hi tenia accés) de l’article que l’Abad Escarré havia publicat a Le Monde. Duia per títol “Le régime espagnol se dit chrétien mais il n’obéit pas aux principes de base du christianisme”. Va causar un rebombori espectacular, perquè atacava el règim franquista on més li dolia: la base cristiana de la seva ideologia. Perquè, el que diuen els evangelis i la carta de Drets Humans, amb dos mil anys de diferència, és exactament el mateix: el respecte a la integritat física i moral de les persones és un dret inalienable.

Jo, de petita, estudiava el catecisme com un lloro. Per això em sé de memòria, i en castellà, les obres de misericòrdia: dar de comer al hambriento, dar de beber al sediento, vestir al desnudo, dar posada al peregrino... Si volies ser un bon cristià havies de tenir en compte aquests principis. Però ara els temps han canviat. És igual que s’acosti Nadal, que figura que és temps de Pau i Felicitat. Engalanem els carrers, els il·luminem i rivalitzem amb l’altra punta del país a veure qui posa l’arbre (fals) més alt i no ens preocupem si una colla de desgraciats que okupen un antic institut han de passar el Nadal al ras.

Vaig treballar molts anys a Badalona, a l’Institut Pompeu Fabra, alguns com a directora. A les reunions de coordinació que fèiem hi venien els del B9, del barri de Sant Roc, un barri conflictiu, i, desesperats, ens explicaven les dificultats que tenien per aconseguir que bona part del seu alumnat acabés l’ESO. Molts d’ells d’origen gitano, abandonaven els estudis per acompanyar els pares en la venda ambulant o, si eren noies, a partir de la pubertat les famílies les obligaven a quedar-se a casa, sense acabar la secundària. Tot i això, amb els seus esforços aconseguien que aquells joves acabessin tenint una titulació que els permetés sortir de la precarietat que fins aleshores era el seu pa de cada dia. Els BTV (Badalonins de Tota la Vida) van deixar de portar-hi els seus fills i el B9 es va convertir en un gueto. Amb el temps l’institut es va anar degradant fins que l’administració va decidir tancar-lo i més tard s’ha convertit en un alberg improvisat per a migrants majoritàriament subsaharians, que han pogut instal·lar-s´hi d’una manera precària però més o menys digna. Amb aigua i electricitat. I un sostre. Però és clar, tants negres pobres junts no fan bonic, i els veïns s’han queixat. I com que García Albiol va prometre que faria una neteja a fons de la ciutat, ara ho ha complert i els ha enviat al carrer, en ple hivern i sense contemplacions.

Les contemplacions que hauria hagut de tenir són les que la jutgessa li va indicar: no se’ls pot fer fora si abans no hi han passat els serveis socials i se’ls ha ofert una solució. La solució és que estan acampats sota un pont de la C-31 per resguardar-se de la pluja. L’escàndol és de tals proporcions que algunes entitats han fet esforços per oferir-los aixopluc provisional mentre es busca una solució. Les imatges que hem vist a la televisió trenquen el cor. Homes arrossegant les seves pertinences: bosses de plàstic, algun matalàs, maletes, carrets del supermercat... N’hi ha fins i tot que tenen papers i feina, però ni pel color de la pell ni pel sou que guanyen es poden permetre llogar un pis, ni tan sols una habitació. Qui vol llogar alguna cosa a un negre pobre?

Fa anys que García Albiol té com a dèria política fer neteja a Badalona. Va començar fa molts anys estigmatitzant els romanesos i titllant-los tots de lladres i indesitjables. Quan Romania va entrar a la Unió Europea ho va tenir més complicat perquè expulsar-los ja no era tan fàcil. Amb els anys els “indesitjables” han canviat de nacionalitat, de color i de manera d’arribar. Cada cop tenen més dificultats per mantenir-se i no sembla que les autoritats, les municipals o les autonòmiques, tinguin clar que és un problema que els afecta i que hi han de trobar solució.

A mi, el que m’agradaria saber, és què sent el senyor García Albiol quan veu les imatges del desallotjament. No sent ni una mica d’empatia amb aquelles persones que es troben al mig del carrer, sense res, plovent, amb fred, i sense perspectives? “No penso gastar ni un euro en aquesta gent”, tal qual. Els vol fora de Badalona, perquè ell es deu als seus votants, que també volen una ciutat neta, sense aquesta “púrria”. I aquests votants, què pensen? Estaven satisfets quan veien les imatges de la tele? No se’ls encongia el cor? Em pregunto si García Albiol és cristià. No té per què. Però el PP fa gala de principis cristians i té la Conferència Episcopal rendida als seus peus. Què en pensen els bisbes? No els de la Tarraconense, que han deixat clar que deslegitimen el que ha fet l’Ajuntament de Badalona “Estem parlant de persones i per tant rebutgem els relats que els deshumanitzen pel fet de ser immigrants africans, negres i pobres: això és aporofòbia i xenofòbia”.

García Albiol no només ha deixat clar que no pensa invertir ni un euro en solucionar el problema d’aquests migrants sinó que ha boicotejat la solució que el Departament de Drets Socials havia pactat amb la parròquia Mare de Déu de Montserrat per acollir-ne 15 (els més vulnerables) en règim de pernoctació. Un grup de veïns van impedir que s’hi acostessin, amb crits de lladres i assassins. A les imatges de la televisió una mare jove d’aspecte completament normal deia: “és que si quan els nostres fills surten de l’escola se’ls troben pel carrer no sabem què pot passar”. Qui els ha enverinat la ment com per tenir aquests pensaments tan racistes? Qui els ha omplert el cap amb mentides i prejudicis? Són preguntes retòriques. Mentrestant, un grup molt més nombrós de veïns s’han acostat cada dia per oferir-los menjar calent, roba d’abric, tendes, fins i tot algú se n’ha endut alguns a casa. La solidaritat ha estat molt gran, tant com la misèria moral de l’alcalde de la ciutat.

També ha dit el flamant alcalde que no pensa reobrir l’alberg de Can Bofí Vell que els podria allotjar ni buscar CAP altra solució que no sigui l’expulsió definitiva de TOTS els migrants que li embruten la ciutat. Mentrestant la Generalitat diu que és una competència municipal. No anem bé. No anem gens bé.

Finalment, davant d'un escàndol d'una magnitud extraordinària, Administració i Entitats socials han trobat una solució provisional per allotjar durant dos mesos els que s'aixoplugaven sota el pont de la C-31. Garcia Albiol se'n manté al marge, no fos cas que es contamini. Tot i això, encara queden més de cinquanta migrants sota el pont de la C-31, passant fred i exposats a tota mena de penúries. 

Cada vegada que pels volts de Nadal es produeix un fet d'aquest estil no puc evitar recordar el poema de Salvat-Papasseit que reprodueixo més avall. Ni els desallotjats del B9, ni els infants de Gaza, ni els refugiats d’altres guerres deuen tenir el Nadal com una data senyalada. Però nosaltres, els occidentals, sí. Siguem cristians o agnòstics, per Nadal ens ajuntem amb els que estimem, ho celebrem amb bons menjars, amb escalfor i seguretat, amb regals i rialles, i deixem fora els pobres. Total, ells ja hi estan acostumats.

NADAL

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos
arrencarà a plorar.

Joan Salvat-Papasseit