laplujanomespanta

  Foto procedent de l'ara.cat (14/2/2023) Per més esforços que faci per millorar el meu talent literari està ben clar que el Premi Nobel no me’l donaran l’any que ve. Reconec les meves limitacions, i avui és un dia que em pesen especialment. M’agradaria tenir la capacitat d’expressar en paraules tots els pensaments tristíssims que em venen al cap contemplant una fotografia d’un diari sobre el terratrèmol de Turquia i Síria. La fotografia, que us mostro en una mida considerable perquè us entri dins l’ànima i us colpeixi igual que m’ha fet a mi, ja havia aparegut al telenotícies del dia abans, amb una explicació esfereïdora sobre aquella família, ara definitivament arruïnada. Si les desgràcies naturals ja són per elles mateixes un mal terrible, quan se sap que algunes es podrien haver evitat (a Turquia, per exemple, construint els edificis tal com havien promès en lloc de tal com es van fer) o que l’ajuda hi podria haver arribat molt abans (a Síria van deixar abandonats territoris

    Avui corro el risc de resultar políticament incorrecta o simplement incorrecta. Espero que no m’ho tingueu en compte perquè no sempre em ve de gust tenir una actitud positiva o optimista, i haureu de convenir que motius per tenir confiança en el futur de la humanitat n’hi ha més aviat pocs.   No us espanteu, no penso fer anàlisi política de res. En primer lloc, perquè no soc politòloga i em falten moltíssims elements per poder donar una opinió assenyada; i en segon lloc, perquè del que va avui això és d’una sensació personal, d’un sentiment lleig que m’avergonyeix perquè no voldria tenir-lo. Però no el puc evitar. Fa dies em vaig sorprendre a mi mateixa desitjant que pengessin un criminal a l’Iran quan tota la vida he estat contra la pena de mort. Com era possible, em vaig dir, que dins la foscor d’un cine fos capaç de pensar dins meu: si us plau, que el pengin! És cert que era una pel·lícula, però basada en fets reals, que parlava de personatges reals. Puc argumentar el perquè

  Manllevo un altre cop el títol a algú, en aquest cas a Enric Juliana, que en el seu llibre explicava el debat existent al penal de Burgos, allà pel 1962, entre els membres del comitè de presos del Partit Comunista d’Espanya, sobre si calia dirigir accions de protesta o formar-se intel·lectualment per ser més eficients. Jo porto el títol, només el títol, a l’actualitat, i el completo amb la frase aquí hem vingut a aprendre . On situo l’ aquí del títol? No a la presó, evidentment, sinó a l’escola, a l’institut, a la universitat... Què vol dir que hem vingut a aprendre? Es pot aprendre sense estudiar? Són activitats antagòniques o forçosament complementàries? Què entenem per estudi? Vaig decidir parlar sobre aquest tema quan vaig anar a la presentació que els meus nets de tretze anys van fer a l’Institut Angeleta Ferrer sobre la investigació que havien dut a terme durant el primer trimestre. Aquest institut té una metodologia completament oposada a la que jo vaig rebre, però també

  A mesura que ens acostem cap a la destrucció del món als humans se’ns acudeixen idees més estrambòtiques. Jo ja entenc que ens produeixi una certa angoixa l’horror del buit que hi ha a l’altra banda de la nostra existència. Fins i tot entenc l’horror del buit en aquesta banda de l’existència. Estem a punt de complir tres anys des que ens van confinar i durant aquest temps hem tingut ocasió de pensar i reflexionar sobre la condició humana. No sembla, però, que el resultat hagi estat gaire exitós, perquè alguns dels conflictes, des dels que s’han produït entre els humans (com la guerra d’Ukraïna) fins als que s’estan produint entre els humans i la natura, no sembla que estiguin en vies de solucionar-se. Quan naixem ja sabem com hem d’acabar, de manera que no ens emportem cap sorpresa quan algun ésser estimat es mor. Si es tracta d’una persona més gran que nosaltres, els pares, els avis, els oncles... diem que és llei de vida. Si és la nostra parella la que se’n va abans que nosaltres