SETMANA TRÀGICA

 

Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira

amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,

què més ens podeu da’ en una altra vida?

 

Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,

i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor

que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!

 

Hi ha un programa de televisió que es diu “¡Vaya semanita!”. Doncs així podríem qualificar aquests últims dies en què hem vist actuacions esperpèntiques de la Justícia i hem pogut tenir la seguretat que això no s’acaba aquí.

De moment continuem sense tenir el text de la sentència condemnatòria al Fiscal General de l’Estat. Com que el veredicte ja estava decidit per endavant no cal tenir els arguments per condemnar-lo, ja se’ls acudirà alguna cosa. Jo no soc jurista i per tant les meves opinions són manllevades. I les manllevo de la gent en qui tinc confiança. I he llegit que es podrà fer un recurs al Constitucional per diverses causes, però també he llegit que no es recomana al Govern de Pedro Sánchez que entri en aquest jardí. De moment tothom diu: esperem el text.

A mi no em cal esperar res per saber que el veredicte no està basat en les proves que es van presentar al judici sinó en la voluntat de venjança d’una part de la Judicatura, la més conservadora, que no ha paït el fet que “el Govern més progressista de la Història” li hagi esmenat la plana canviant les sentències condemnatòries als implicats en el Procés per indults i amnisties. Fins i tot ha corregut per les notícies que va ser Almudena Lastra, la fiscal enfrontada a García Ortiz, qui va filtrar el famós correu. Si és veritat o fake, no ho sé, però n’hi ha indicis.

Un cop conegut el veredicte es van incendiar les xarxes socials, però també les tertúlies radiofòniques i televisives. Es va recordar la frase de Cosidó dient que Marchena controlaria el Tribunal Suprem per la porta del darrere. Com efectivament ha fet. Que un tribunal, alt o baix, emeti una sentència discutible no és cap novetat. Pot passar i se’n pot discrepar. En dret penal, civil o del que sigui. Però que tinguem la percepció que darrere de les actuacions de determinats tribunals hi ha una instància ben organitzada que en mou els fils, llegeixi’s FAES, no ens tranquil·litza gens ni mica. Les clavegueres de l’Estat ja no estan de moda perquè ara no els calen. Tenen totes les peces ben situades: a la Judicatura, a la major part de la premsa del Madrid DF (que fa molt més soroll que tota la resta junta) i a les xarxes socials. La frase d’Aznar s’ha fet profètica perquè, efectivament, el que podia fer ho està fent.

Però no ens hem de fer mala sang. El món és molt formós. Hi ha altres coses de què preocupar-se. Per exemple, de la gran humanitat que expressa l’Audiència Nacional enviant a judici una persona de noranta-cinc anys amb unes facultats cognitives precàries avalades per dos informes forenses i un del seu metge de capçalera. Però no passa res. Si el dia que li toca declarar, cap allà al maig, veuen que no està en condicions, doncs ja l’enviaran cap a casa.

A la meva família no hi ha hagut ningú més antipujolista que el Marçal i jo, acompanyats per la resta de membres. El dia que va fer públic que tenia diners a Andorra procedents d’una deixa del seu pare se’ns van obrir els ulls com taronges. Vendre Catalunya al món volia dir ser els més honrats, els més decents, els més elegits per déu per guiar la política i donar exemple. Però no, se li havia escapat que mentre ell es dedicava a salvar el país la família feia calaix amb les comissions del 3%, els missals i els jardins de la Ferrusola. Que tot això s’ha de jutjar i aclarir no n’hi ha cap dubte. Diuen, però, que si Pujol no s’hagués decantat cap a l’independentisme un cop ja no estava al govern de la Generalitat, aquest judici no tindria lloc. Malament, perquè la corrupció existeix igualment i s’ha de perseguir. Ara sembla, però, que la instrucció, tot i haver tardat onze anys, és un nyap. El primer dia els advocats dels empresaris implicats no saben de què s’acusa els seus clients ni quins delictes els imputen. Anem bé! En onze anys no han estat capaços de redactar correctament les acusacions?

Aquests temes processals a mi no em semblen fortuïts. Crec que hi ha la voluntat d’escarmentar una família el patriarca de la qual ha estat un personatge indispensable en la política de la Transició, la catalana i l’espanyola. La Justícia no hi és per escarmentar sinó per jutjar, i de proves sembla que n’hi ha de sobres per portar els fills de Pujol (no sé si tots) a la presó. Totes les persones tenen dret a un tractament digne, siguin les víctimes o els acusats. Això ho diuen les lleis internacionals, no m’ho invento jo. Però el tractament que s’està donant a Jordi Pujol per part de l’Audiència Nacional és un tractament indigne. ¿Quina necessitat hi ha d’exhibir la imatge d’una persona que s’obstina a declarar perquè vol defensar la seva innocència quan el missatge que en rebem és que té les facultats cognitives debilitades? Cui prodest? A qui beneficia? A l’esclariment del cas? No. A la transparència de la Justícia? No. A satisfer la set de venjança d’una part de la Judicatura, corejada i aplaudida per aquella part d’Espanya que, segons Machado, ens havia de “helar el corazón”? Doncs sí. I ja s’ha vist com hi han sucat pa a Antena3, a Tele5 i fins i tot a La Sexta (Al rojo vivo).

Però bé, no passa res. A veure si ara aquestes minúcies ens han d’ofuscar i no deixar-nos veure que el món és tan formós i que hi ha coses tan meravelloses com l’art, el cinema, la música, les postes de sol, els sopars amb els amics, les carícies dels nets i les paraules tendres dels que ens estimen. Oh, i tant! Només faltaria. Vaig al cine a veure una pel·lícula fantàstica  o una exposició meravellosa i quan surto m’oblido de Gaza, d’Ukraïna, de les provocacions de Trump, de l’auge d’Aliança Catalana a les enquestes, de l’ús pervers  que la dreta fa de la Justícia, de la manipulació de les notícies, del paper de la IA controlada per algoritmes al servei de determinades ideologies, en definitiva, pel futur de la Humanitat.

Si he de ser pràctica, de tots aquests problemes no me n’afecta ni un. Puc continuar gaudint de l’escalfor del sol, de l’esplendor de la gespa i de l’alegria de les flors. Però res humà no m’és aliè, i veure patir l’altra gent, encara que sigui a l’altre extrem del món, m’interpel·la. I no tinc eines per defensar-me, perquè dir que hi ha coses meravelloses en què fixar-me em sembla d’un egoisme extraordinari. Sense anar més lluny, Stefan Zweig, veient el que estava succeint, va decidir fer mutis pel foro. Segur que em direu: exagerada! El nazisme era molt pitjor! Tot comença a poc a poc fins que ja no hi ha marxa enrere.

Jo no crec en el més enllà, de manera que no puc dir, amb paraules de Maragall, sia’m la mort una major naixença! No considero que la mort sigui una alternativa de res, únicament quan el patiment en vida es fa insuportable. I no és el meu cas. Sé gaudir de tot el que m’envolta i ho valoro. Però em reservo una dosi considerable de depressió i de ràbia. La política no ho és tot, d’acord, però ho impregna tot. M’he passat tots aquests anys de democràcia guanyant i perdent eleccions. Són les regles del joc. Però ara estan saltant totes les regles del joc i veig, atònita, com ningú no fa res. No és la por que s’instal·lin al Govern els partits de dretes amb l’ajuda de l’extrema dreta, és molt pitjor, perquè, de moment, l’única política que exhibeixen és la de derogar totes les lleis actuals que no els agraden. Deconstruir el país, a l’estil Trump. I que aquesta sigui la perspectiva que se’ns obre just quan fa cinquanta anys que ens il·lusionava una perspectiva ben diferent és el regal més trist que ens pot oferir el 20N del 2025.

Com que no us vull deixar amb el cor encongit, adjunto un parell de fotos de l’exposició Miró i els Estats Units, que podeu veure a la Fundació, a Montjuïc. I, de passada, gaudiu de la vista d’aquesta meravellosa ciutat que és Barcelona (foto de dalt).