laplujanomespanta

  Alice Neel, pintora, feminista, activista en favor dels oprimits... La primera vegada que em van parlar de Paco Ibàñez, allà pel 1968,   jo no sabia qui era. I em van dir: no saps qui és??? La vergonya de no estar “à la page” em va fer reaccionar d’una manera estúpida, menystenint aquell cantat que no coneixia, i vaig dir: qui és aquest tal Paco Pérez? Poc temps després ja tenia els discos que anaven sortint i em vaig acabar sabent totes les seves cançons de memòria, però entre la persona que me’l va descobrir i jo Paco Ibáñez va ser sempre Paco Pérez. Aquesta anècdota m’ha quedat gravada i quan algú em parla d’un artista o escriptor famós que no conec, em torna a la memòria la ràbia que vaig sentir aleshores per no saber de què m’estaven parlant. De manera que quan em passa, en lloc de burlar-me del famós o de la persona que me’n parla, dissimulo i me’n vaig ràpidament a investigar qui és i per què és famós. Doncs bé, això m’ha passat amb la pintora Alice Neel, que no sabia qu

  Li copio el títol al llibre de Vila-Matas perquè no li pot anar millor al que ara escriuré. És cert, París no s’acaba mai, perquè per més que el coneguis sempre té coses noves per oferir. No fa ni mig any que hi vaig anar amb dos preadolescents i el viatge es va centrar en fer-los descobrir tot allò que a mi m’havia impactat des de la primera vegada que hi vaig ser amb 17 anys (estada de la qual em va quedar un record inesborrable) fins la darrera, ja sense el meu cavaller acompanyant habitual i vivint dels records de viatges anteriors. Però avui no va de nostàlgia, sinó de la voluntat de descobrir aquestes coses noves que la ciutat no para d’oferir-nos. Fa uns mesos, amb els nens, ni tan sols em vaig comprar L’Officiel des Spectacles perquè no tenia intenció d’anar amb ells al cine, al teatre o a exposicions que no fossin les col·leccions permanents de visió obligada per als que trepitgen París per primera vegada. Després vaig saber que m’havia perdut alguna mostra sobre Prou

  Qui no ha sentit parlar del fenomen Harry Potter? Estic segura que tots tenim un fill o filla, un net o neta, algun conegut   adolescent que s’ha llegit tota la saga i ha vist totes les pel·lícules sobre el nen orfe que ingressa a Hogwarts per aprendre les arts de la màgia. Potser els noms de Dumbledore,   Voldemort, Hermione, McGonagall, Ronald o d’altres no us diuen res. Tampoc Hogwarts. A mi tampoc no em deien res fins que vaig ser testimoni de la passió que els meus nets preadolescents posaven en la lectura dels llibres de J.K. Rowling i la influència que aquests llibres havien tingut en el seu univers imaginari. Els vuit volums de la saga Harry Potter no són llibres menors, tenen una extensió molt llarga, no tenen dibuixos ni vinyetes, tot és text, de manera que veure’ls devorar pàgines i pàgines als 10 anys et fa pensar que algun atractiu important deuen tenir. Després venen les festes de Carnaval i es disfressen de Harry Potter i d’Hermione Granger. Demanen com a regals d’an

  C'est donc par erreur qu'on assimile celui qui écrit sur sa vie à un exhibitionniste, puisque ce dernier n'a qu'un désir, se montrer et être vu dans le même instant.                                                                            Annie Ernaux, Passion simple Començar un article amb aquest títol és bastant pretensiós tenint en compte que li acaben de donar el premi Nobel, per tant, la resposta només pot ser sí. Quan vaig conèixer la notícia em vaig quedar sorpresa perquè el que jo coneixia d’ella no m’havia agradat i no en tenia una visió general com la que m’he esforçat a crear en els dies que han passat des que es va saber la concessió del premi fins avui. Potser el que escriuré avui serà molt personal i no interessarà ningú. No penso fer crítica literària, això ho deixo als entesos. Però com que ja he publicat un llibre, n’he escrit un altre i estic treballant en una mena de memòries,   ja em considero en el món de la literatura, i ho dic sinceramen