laplujanomespanta

  Diuen que la memòria és selectiva. Potser sí. Però també és autònoma. És ella qui decideix què oblidar i què recordar. Si poguéssim triar què recordem i què oblidem seríem molt més feliços.   Aleshores, cada vegada que la Història es repetís per culpa dels mateixos errors no podríem dir que no recordàvem que allò ja hagués passat abans. Podríem dir: no en sabia res, o no recordo res de semblant. Ja fa un mes que voldria oblidar el que veig i sento cada dia: la destrucció d’un país, aquesta vegada europeu, a mans d’un altre país, també europeu, al qual fins ara no havíem acusat de fanàtic, com no ens hem cansat de fer, de manera justificada, amb els gihadistes, els talibans, els nacionalistes serbis i altres causants de les últimes guerres. Fins dos dies abans que Rússia ataqués Ucraïna només Biden havia dit que estava segur que ho farien. A la UE deien que Putin acabaria negociant. Ja s’ha vist. No ens volíem creure que fos capaç de començar una guerra a les fronteres de la Unió

  La ciència i la tecnologia han avançat de tal manera aquests últims temps que ara es pot copular sense engendrar i es pot engendrar sense copular. És bastant pràctic. També es pot copular i/o engendrar sense estimar, però això ja estava inventat des de fa segles. També està inventat estimar sense copular, però això ja és molt trist, avui aquest apartat no el tocaré. Resulta que en un mateix dia apareixen dues notícies que em deixen atònita: una de científic-tecnològica-antropològica i una d’ideològica. Com que és diumenge i no tinc res més a fer, m’entretinc a llegir-les. La primera està relacionada amb engendrar, la segona amb estimar. Fa uns mesos vaig treure el tema de les mares de lloguer i especialment d’un servei que oferia Ucraïna a canvi de diners. Era esfereïdor per la fredor amb què tractaven el tema de l’engendrament de fills per encàrrec, on s’afegien les peripècies de les mares de lloguer, les conseqüències dels possibles fracassos, etc. Recordo que al final del repo

  Amb aquest blog no he pretès mai crear opinió sobre res, no era la meva intenció. M’ha servit per exposar idees quan en ple confinament només podia parlar amb les parets o a través de tecnologies diverses. Després vaig continuar perquè li vaig agafar gust i perquè hi ha hagut gent que m’ha dit que li agradava. M’he atrevit a parlar de tot i no sé, per exemple en el cas del cine, si persones més enteses que jo donarien per bones les meves opinions. Però la qüestió és que jo m’ho he passat bé escrivint, algú s’ho ha passat bé llegint-me, i cada vegada que m’he plantejat plegar sempre he trobat algú que m’encoratjava a continuar. He tractat temes de manera poca-solta per fer riure o per distendre una mica els estats d’ànim meus i els dels lectors; altres vegades m’he posat més seriosa perquè el tema no era per fer-hi bromes. I aquest és el cas d’avui. Els catalans, que com deia el meu pare, som collonuts, vam promoure una manifestació el 18 de febrer del 2017 que portava com a lema

  Si comenceu a llegir aquest article i sabeu qui era Quimet Bernadó, us pensareu que m’he trastocat. Què fa aquesta parlant de toreros? Quina ocurrència! I si no sabeu qui era, quan us informeu pensareu el mateix que els altres, què fa aquesta parlant de toreros! Quimet Bernadó no és un torero qualsevol. D’entrada, com deien els diaris aquests dies passats en què anunciaven la seva mort, és el millor torero català de la Història. I per continuar, des de molt petita tenia coneixement de la seva vàlua perquè el meu pare no parava d’admirar-lo i de parlar-ne a totes hores, posant-lo al mateix nivell que Antonio Bienvenida i Antonio Ordóñez, que eren els seus preferits. Quan vaig veure el nom de Quimet Bernadó al diari em va fer un salt el cor i se’n va anar a uns seixanta, o més, anys enrere perquè, com ja he dit, el meu pare en parlava molt. Els toros, en aquella època, no tenien la mala premsa que tenen ara: en primer lloc, perquè no es tenia la sensibilitat actual contra el maltra