laplujanomespanta

  Quan jo era petita vaig anar a l’escola que em va triar la meva mare. Era una bona escola, ella hi treballava i, per tant, li era fàcil acompanyar-m’hi. He de dir, però, que jo vivia a prop del Palau de la Música i l’escola era a la Bonanova. No obstant això, jo no era la que vivia més lluny, d’altres venien de la Monumental o de la Sagrada Família, que també eren lluny. Moltes alumnes hi arribaven amb el tren de Sarrià i algunes, a peu. Anys més tard vaig haver de decidir on portava les meves filles i ho vaig triar en funció del projecte educatiu, no de la proximitat amb el domicili. Era una escola de barri, però no del meu barri. Això tenia els inconvenients derivats de la dificultat de socialitzar amb la resta de companys, però ho vam suplir anant i venint en cotxe o amb metro i participant a les activitats que muntaven els pares de les classes corresponents. A la meva vida professional, quan tenia tasques de gestió, vaig ser conscient de l’angoixa dels pares que volien portar

  Demà és Sant Jordi i parlaré de llibres. Fa un any ja vaig penjar un article parlant de la doble tristesa de la jornada: per haver-la de celebrar sola i per haver-la de celebrar confinada. Aquest any, afortunadament, podem sortir al carrer i fins i tot recórrer parades de llibres i roses, però la tristesa de no tenir qui em regalava la rosa i a qui jo regalava un llibre no s’ha esvaït. Tornaré a penjar al balcó la rosa gegant que vaig construir l’any passat i miraré de consolar-me amb les múltiples iniciatives que trobo al meu voltant, des de quedar amb els amics fins a comprar-me llibres. I també em compraré una rosa. No acostumo a comprar gaires llibres el dia de Sant Jordi perquè en compro molts durant l’any. Ja fa temps que m’apunto en una llista els llibres que llegeixo, per no oblidar-ho i no tornar-los a comprar. Tot i que entre els amics passo per tenir una memòria d’elefant (s’adrecen a mi quan volen recordar el nom d’una persona, d’un actor o actriu, d’un lloc que vam vis

  Hannah Arendt va parlar de la banalitat del mal en un moment i unes circumstàncies extremadament doloroses que no tenen res a veure amb les que tenim actualment. Em sembla important remarcar-ho per si algú es pensa que amb el títol que he posat pretenc emular-la o ni tan sols acostar-m’hi lleugerament. No és així. Si alguna virtut tinc és la de saber quin és el meu nivell i fins on puc arribar, i en aquest cas no li arribo ni a la sola de la sabata. Tampoc és el meu objectiu que aquest blog passi als anals del periodisme independent (ha! ha!), simplement se m’ha acudit aquest títol veient unes fotografies al MNAC en què Antoni Cartañà donava testimoni d’alguns dels fets més terribles de la guerra civil. L’exposició La guerra infinita recull fotografies que van des dels seus primers anys fins als últims, en què va passar de ser un relator gràfic de la realitat que l’envoltava a publicar postals de coloraines sobre la Costa Brava, les Canàries i tot el que convingués. És dur per als

  M’havia proposat no marejar els meus lectors més d’una vegada i mitja a la setmana, per això procurava no penjar res fins que no haguessin passat 4 o 5 dies des del post anterior. Però avui no he pogut resistir fer unes profundes reflexions sobre un tema que m’ha brindat un article de La Vanguardia titulat “ La vida sexual de Georges Steiner ”. El tema prometia i m’hi he llençat de pet. Resulta que Georges Steiner, intel·lectual de reconegut prestigi, mort al febrer del 2020, havia reconegut haver escrit uns assajos autobiogràfics sobre les diferències de fer l’amor a les dones en diferents llengües. Ell en parlava quatre: alemany, francès, anglès i la quarta no sé quina era. Diu que cada idioma té un tabú sexual diferent. A mi em semblava que el llenguatge del sexe era universal, però es veu que no. Aleshores he començat a pensar i he vist que jo, sense parlar tantes llengües, també havia tingut una experiència enriquidora, encara que he de reconèixer que no em dona per escriure c

  En temps de pandèmia es pot considerar que la riquesa màxima és no haver estat malalt, no haver perdut familiars ni amics, no haver perdut la feina ni la casa, haver pogut gaudir de la companyia dels que estimes –sempre seguint les normes- i afrontar el futur amb optimisme. Quasi res! Però hi ha un altre tipus de riquesa, la que tota la vida hem considerat com a tal, que és la riquesa de les possessions, des dels diners fins als béns materials, des d’unes sabates fins a un Ferrari, des d’un pis minúscul fins a un palau. Tot allò que podíem adquirir amb diners, guanyats o heretats, era la nostra riquesa, ens semblava lícita i ens esforçàvem no només per mantenir-la sinó també per augmentar-la. La meva relació amb la riquesa té unes característiques curioses. Per començar, més que riquesa hauria de dir benestar, però jo, quan era petita, considerava riquesa el benestar de les meves companyes d’escola. Totes eren més riques que jo i si bé dins de l’escola no hi havia diferències, juga

  Amb aquest títol no penseu que parlaré del rendiment econòmic que les plataformes han tret durant els últims mesos amb la inestimable col·laboració dels governs que ens han mantingut a casa consumint sèries o pel·lícules de manera compulsiva. A mi, que les empreses guanyin diners no em molesta, i menys si el producte que ofereixen el compro amb il·lusió, per tant, el tema econòmic no entrarà a formar part de la llista de beneficis que crec que ens ofereixen les plataformes. La veritat és que, igual que jo hi trobo uns beneficis que després explicaré, estic segura que s’hi poden trobar els contraris. De la mateixa manera que jo em sento sensibilitzada per unes determinades sèries n’hi deu haver unes altres que defensin o que al menys mostrin una ideologia absolutament rebutjable, però aquestes no les miro. Crec que quan ens asseiem davant del televisor volem sobre tot distreure’ns, passar-ho bé, aprendre i si convé, patir. Però sobre tot volem que allò que ens estan oferint concordi

  Es ben segur que després de més d’un any de penjar coses en aquest blog tothom ha pogut comprovar que jo tiro cap a les lletres, cap a la fantasia, cap a la ficció, i que tinc una base de coneixements científics més aviat escassa. Per sort, tinc dues filles que en qüestió de números o d’animals em poden assessorar si ho necessito. Avui, però, em llanço a la palestra sense xarxa per fer un elogi de la carxofa des d’un punt de vist evolutiu-emocional, o sigui, mig científic i mig literari. La carxofa ha sigut sempre una de les meves verdures preferides, si no la més preferida. És una verdura de temporada, d’hivern, i t’has d’esperar que les cullin i les portin al mercat per poder degustar-les. Hi va haver un temps en què algú me les cuinava, de totes les maneres, al forn, guisades, amb cloïsses, fregidetes... Però això es va acabar i quan em vaig haver d’enfrontar a la carxofa tal qual surt de la paperina, vaig decidir que no sabia com posar-m’hi i durant més de dos anys no en vaig com