laplujanomespanta

  No pretenc, amb aquest títol, encetar una història de crims, al contrari. El títol és potent perquè pretenc cridar l’atenció, com a filla, sobre el paper dels pares, dels pares homes. De què m’ha vingut aquesta idea i per què tinc pressa per desenvolupar-la? Tot ve d’un llibre que es va presentar a la llibreria Ona dilluns 11 de març. T’estimo com la sal . Quin títol més estrany! I què vol dir? No ho penso explicar perquè vull que almenys totes les dones que seguiu el blog l’aneu a comprar i el llegiu. I tinc pressa perquè no vull que se me’n vagin del cap totes les emocions, records, vivències, sentiments que m’hi van passar mentre sentia les explicacions de la presentadora i de les quinze altres escriptores que són les autores del llibre i que també van parlar a la presentació. En plenes vacances de Setmana Santa jo seré fora de Barcelona, però vull deixar el blog servit amb les meves ocurrències durant els dies que estigui absent, de manera que ho preparo amb temps. Aquest artic

  A tots els que tingueu una edat semblant a la meva aquest títol us porta indefectiblement a Jean-Luc Godard i a la seva pel·lícula A bout de souffle , que traduït voldria dir més o menys Esbufegant o Sense alè . És el títol que el fotògraf Jordi Socías, gran amic meu, ha triat per presentar la seva exposició al Centro Cultural Canal de Isabel II, a Madrid. Per a molts dels que llegiu el blog aquest article no us aportarà res de nou perquè ja éreu a Madrid el passat mes de febrer, inaugurant l’Exposició, celebrant amb el Jordi i la Rosa aquest esdeveniment fantàstic i que esperàvem des de feia mesos. Concretament, jo el tenia a l’agenda diria que des de l’estiu. Fa més de cinquanta anys que conec el Jordi, i quan dic que és un gran amic sé el que em dic. Quan vaig entrar a la sala del Canal per visitar l’exposició vaig començar per llegir en una de les parets la seva ressenya biogràfica, i no s’havien oblidat de posar que havia participat en l’organització de cine-fòrums, als prim

  Décidément , que diuen els francesos quan expressen una conclusió incontrovertible, a Barcelona, per més esforços que fem, mai no arribarem a posar-nos al nivell de Madrid. Ara mateix a mi m’està agafant una ràbia terrible perquè veig que, efectivament, som uns provincians. No ens sabem manegar en ambients distingits i acabem fent sempre les coses com uns aficionats. Això és perquè no llegim prou novel·les de John Le Carré i anem amb aquesta suficiència que ens pensem que els catalans som collonuts (ho deia el meu pare i el seu amic Albert Closas) i després passa el que passa, que a Madrid ens passen la mà per la cara alegrement! A veure si no tinc raó. Quan a Barcelona es tractava d’espiar i conspirar per lluitar contra el moviment independentista i contra tot el que fes olor de catalanisme, els agents secrets catalans es van reunir en un restaurant d’allò més modest al carrer d’Aribau, La Camarga, en un reservat que hi podria haver anat jo amb els meus nets el dia del meu anivers

  Crec (en realitat estic convençuda) que a mesura que ens fem vells el temps passat pren un sentit més profund. Encara que no et sentis físicament proper a la mort, perquè tens salut i energia, hi ha com una mena de veu interior que et diu que el temps se t’acaba. Aleshores et fixes en el passat, i més encara si al teu costat et falta la persona amb qui voldries poder acabar els teus dies. Però aquesta persona no hi és, i la trobes a faltar. No cal que expliqui a ningú què significa el cine per a mi. No és només un motiu de plaer artístic, és sobretot una experiència emocional. No totes les pel·lícules produeixen aquest efecte, naturalment, però de vegades topes amb alguna que té una atmosfera màgica, uns personatges poc convencionals que t’atrapen i et fan viure un parell d’hores en un altre món. És el que m’ha passat amb la pel·lícula All of us strangers , estrenada amb el títol de Desconocidos . Sabia   què anava a veure quan he   entrat al cine, però no m’esperava la manera de

  Malgrat totes les desgràcies que afecten el nostre país, podem estar bastant orgullosos d’haver estat pioners en legislar sobre drets individuals que en temps pretèrits semblaven inassolibles i que gràcies a governs d’esquerres s’han anat materialitzant: llei del divorci, llei de l’avortament, llei de la dependència, llei dels matrimonis homosexuals, llei de l’eutanàsia... Algunes d’aquestes lleis ens van arribar quan a Europa ja existien. D’altres les hem estrenat pràcticament nosaltres. O gairebé. Tothom recordarà la pel·lícula Mar adentro , un al·legat sobre el dret a morir dignament, que va guanyar un munt de Goyas i que va ser motiu de controvèrsia, però també exemple d’un argument a favor d’una llei que ho regulés. Posteriorment, el cas d’un marit que va ajudar a morir la seva dona, amb esclerosi múltiple, i que va ser encausat pel delicte de violència de gènere (es pot ser més insensible al dolor d’aquell senyor acusant-lo de violència de gènere?) va saltar a la primera pàg