laplujanomespanta

  El 15 de gener va fer quatre-cents anys que va néixer Jean-Batiste Poquelin, conegut com Molière, des del meu punt de vista el millor autor teatral francès. Ara que arran de l’estrena de Macbeth , de Joel Coen, i de West side story , de Steven Spielberg, s’ha parlat tant de l’actualitat de les obres de Shakespeare, no està de més que reivindiqui l’actualitat de les obres de Molière. La major part dels autors clàssics que escrivien les obres teatrals en vers han deixat un llegat de poesia important, però en el cas de Molière, el que realment em té fascinada és la capacitat que tenia de barrejar el llenguatge culte amb el popular, la versificació més sofisticada amb el vocabulari més vulgar, el llatí amb el patois, el francès de la noblesa amb la llengua dels camperols. Com va arribar a adquirir aquesta capacitat de plasmar la realitat francesa a través dels seus personatges i les seves parles? Vegem-ho. Molière va néixer a París el 15 de gener de 1622. El seu pare va ser nomenat

  Quan anava a l’escola, a classe de literatura intentaven explicar-me les diferències entre drama i comèdia. No era difícil entendre-ho: la comèdia feia riure i el drama feia plorar. Si feia plorar molt era un melodrama, però això va venir més tard. A l’hora de referir-se a grans obres de la literatura universal ens trobàvem amb que moltes de les millors no és que fossin drames, eren tragèdies, i aquí ja calia filar més prim per classificar-les. La diferència entre el drama i la tragèdia era bàsicament que la trama estava en mans dels mortals en el cas del drama, i en mans dels déus, del destí, del fatum o de qui fos que manegava els fils des d’un terreny inaccessible als homes, en el cas de la tragèdia. En el cas del drama, era igual el que hagués passat (homicidis, violacions, vexacions, ofenses, deshonor...) que els protagonistes sempre podien perdonar, penedir-se, reconciliar-se, esmenar l’ofensa... estava a les seves mans recomposar la situació. En el cas de la tragèdia el destí

  De tant en tant passen unes coses curioses. Són casualitats, coincidències, descobriments de fets oblidats, recuperació d’objectes que ni recordaves que existien. Ja em va passar alguna vegada durant el primer confinament, quan, avorrida, em vaig posar a ordenar calaixos; o bé buscant una cosa en vaig trobar una altra... Però ara, disposada a fer cas a la Marie Kondo, em preparo per fer nets els calaixos d’un moble que s’enduran els meus nets d’aquí a pocs dies a la seva nova casa. Es tracta de dues taules d’escriptori amb el seu buc de calaixos corresponent. En un hi tinc les meves eines de despatx (clips, xinxetes, regles, llapis, post-its, targetes, informes...) i a l’altre totes les que hi tenia el Marçal: llibretes d’adreces, plomes Montblanc, grapadores, maquinetes, llapis, retoladors, un Ipod i... una pila interminable de blocs de notes dels que donen als hotels, tots ells començats. Endur-se’n els blocs dels hotels és exactament igual que endur-se’n els sabons i els xampús.

  “Lie to me, tell me something nice, tell me you still love me like I love you... ” ( Johnny Guitar , Nicholas Ray, 1954). He pogut constatar, dolorosament, que el meu cervell no funciona segons la meva voluntat, sinó que hi ha uns algoritmes que el fan anar per camins perillosos que jo no he triat i que la majoria de les vegades desemboquen al mateix lloc: el cine. Qualsevol tema que vulgui tractar al blog em remet al cinema. No trobo referents en textos filosòfics, la qual cosa em donaria una pàtina intel·lectual de prestigi, però n’he llegit tan pocs! No trobo referents en textos literaris, perquè tot i haver-ne llegit molts, no sempre donen resposta a totes les inquietuds. En canvi, al cinema trobo resposta per a tot. Ara mateix, les paraules de Johnny Guitar adreçades a Vienna són les que jo adreço al meu nou amant, a l’any 2022.   Us explicaré breument el meu idil·li amb aquest personatge tan rodó, tan esperat, al qual he decidit convertir en amant, jurant-li fidelitat eterna.

  Si alguna vegada vaig al psicoanalista, cosa que dubto, el primer que li preguntaré serà: Senyor doctor, vostè creu que la meva afició al cine és un mecanisme de defensa per fugir de la meva realitat real? I ell (o ella) em contestarà: Senyora, tots volem fugir de la nostra realitat real. Vostè segueixi amb el cine i la literatura, que no li farà cap mal. El cinema, la literatura i la psicoanàlisi estan estretament lligats. Que li preguntin a Freud d’on va treure els noms dels complexos que va descriure si no és de la literatura i la mitologia clàssica. Llàstima que Emma Bovary i Alonso Quijano ja fossin morts i no poguessin anar a la consulta del metge vienès, perquè potser s’haurien estalviat ella el suïcidi i ell, la bogeria. Servidora està boja pel cine, com tothom ja sap. Intento, però, separar el cinema de la realitat i no creure’m que allò que veig a la pantalla és el que puc trobar a la vida real. Ja sé que no. Algunes coses són millors que les que em passen a mi; d’altr