Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2020

POTI-POTI

Avui és d’aquells dies que tens un munt d’idees però que cap no dona per a una pàgina mínimament decent d’aquest blog. Per tant, he pensat fer una mena de poti-poti (un melting pot, per als fins) on, tot barrejat, arribi a cobrir una entrada interessant. La primera cosa que voldria suggerir és que fem una proposta a TV3, la nostra, perquè vagi a buscar la Sandra Camaca i li proposi de fer des de casa seva una intervenció diària a l’hora de l’Àngelus, que és quan estem recollits i meditem sobre les nostres misèries. La Sandra Camaca era la digna representant de la idiosincràsia dels barcelonins, que com tots els altres catalans no barcelonins saben, som l’esca del pecat. El nostre accent deplorable, sense vocals neutres ni res que s’hi assembli, els nostres gustos horteres, el nostre delit per arrencar els bolets de les comarques pures a base de trepitjar i malmetre els boscos mil·lenaris, la insistència en omplir de quatre per quatres de gran cilindrada les comarques pirinenq

SOLA I ABANDONADA

Una sabata, sola i abandonada, jeu al mig de l’asfalt, a prop del mar. No es veu la parella per enlloc, per més que busquis el buit més absolut s’estén al seu voltant. Què hi fa una sabata sola aquí al mig? No és ni una sabatilla ni una espardenya, no és una sabata de luxe, no és la sabateta de cristall que va perdre la Ventafocs, però potser sí que s’ha perdut en circumstàncies semblants... M’hi acosto per fer-li una foto i sento una veueta que diu: Ei, tu, aquesta que va vestida d’esportista de la tercera edat, em pots ajudar? Sí, tu, que m’estàs fent una foto, no em sents? No hi ha ningú al voltant i, per tant, la sabata s’adreça a mi. El primer que faig és mirar un altre cop a dreta i esquerra, davant i darrera, per comprovar que no hi ha ningú que em pugui veure parlant amb una sabata. Són les dotze del migdia, el sol crema com si fos agost, però jo no he begut ni m’he pres res que pugui fer pensar que estic flipant. No sóc esquizofrènica, no sento veus que em criden i em ma

RECORDS DE BEGUR

Quan portem més de 60 dies confinats, sense fer cap de les activitats que acostumàvem a fer, sense veure gent que no sigui a través d’una pantalla, no és d’estranyar que el nostre cervell giri com un giravolt en la tramuntana, buscant desesperadament un motiu per emocionar-se, o enfadar-se, o riure, per sentir-se viu. Avui l’he trobat en la paraula Aiguablava, que he llegit al Quadern gris. De cop m’he traslladat a la infància, a Begur. Hi vam anar cap als anys cinquanta, fugint de la massificació de Tossa, que s’havia convertit en un “destí turístic” després d’aparèixer com escenari d’una pel·lícula amb l’Ava Gardner. Begur era un lloc tranquil, sense turisme, a tres quilòmetres de la platja més propera, ocupant l’espai al voltant d’un castell medieval mig en ruïnes. Érem tres famílies d’amics, i vam llogar tres cases: al carrer Farmacèutic Mató, nosaltres, i al carrer Metge Pi i al carrer Pi i Ralló, les altres dues famílies. Els fèiem rimar: Metge Pi, Pi i Ralló, i Farmacèutic M

N'ESTIC FINS ALS DALLONSES...

Avui m’he llevat una mica “guerrera”, o bel·licosa, si voleu un mot més escaient. Aquesta nit he tingut uns somnis amb molt poca gràcia, res a veure amb el virus, més aviat amb uns virus psicològics personals i antics, i no estava disposada a ser gaire condescendent amb la realitat del dia. I, la veritat, només agafar el diari ja he trobat un motiu per rebotar-me. Segons sembla, en la fase 2, quan tothom pugui moure’s més o menys lliurement, els de més de 70 anys ens haurem de quedar en el radi d’un quilòmetre i en la franja que ens toqui. Ja sé que mentre escric això poden canviar les regles, perquè si una cosa està clara és que cada cinc minuts les autoritats poden canviar de parer. Però per si un cas no canvien, aquí va el meu encabritament i les meves opinions sobre el tema. Llegeixo una entrevista amb Anna Freixas, gerontòloga, amb la qual estic completament d’acord. Adjunto foto del punt més interessant. Si jo, major de 70 anys, observo les normes higièniques igual que una pe

L'HORROR DEL PICA-PICA

Aviat farà dos mesos que vaig crear aquest blog i he anat publicant escrits amb bastanta freqüència, però sempre amb el dubte de si al dia següent tindria algun tema per tractar o em quedaria amb la síndrome de la pàgina en blanc. Com que ja vaig dir al començament que escriuria només quan tingués idees, sense cap compromís, i m’he trobat que n’he tingut moltes – potser no totes bones – i que no m’ha faltat material de reflexió, no sé si la que vull exposar avui es mereix realment una pàgina. La veritat és que no és gens original; me l’han brindat Joaquín Luna i Quim Monzó. Resulta que amb dos dies de diferència han tractat a La Vanguardia el mateix tema: el tema del pica-pica. Ja em va semblar curiós que el dilluns 18 de maig Luna dediqués la columna a una de les conseqüències més profitoses, segons ell, que tindrà la pandèmia que estem vivint, i és que acabarà amb la pràctica tan estesa del pica-pica. Per si algú no sap a què em refereixo, el pica-pica és allò horrible que d

MA SOLITUDE

Pour avoir si souvent dormi Avec ma solitude Je m’en suis fais presque une amie Une douce habitude… Avui és dilluns, 18 de maig. Un dia trist. Fa cinc anys també era dilluns. Els dilluns són fatídics a la meva família: primer la Laura, després el Roger, finalment el Marçal. Tots van triar el dia més desgraciat de la setmana per anar-se’n. Però avui m’agradaria que en acabar d’escriure aquesta pàgina hagués estat capaç d’expressar un sentiment de serenitat, que no de resignació, d’acceptació d’una realitat incontestable, i és que cada dia me’n vaig a dormir avec ma solitude . No obstant això, si miro enrere, a l’actualitat i al futur, tot ell fa un conjunt de pujades i baixades, de caigudes i de remuntades que puc considerar positives. És cert que va ser una pèrdua molt gran, però la vaig viure acompanyada i acompanyada m’he sentit aquests cinc anys. Hi ha hagut moments de grans emocions: il·lusió per tornar a ser àvia i, al mateix temps, la pena per no poder compart

AL HEROICO PUEBLO DE MADRIZ

En aquest anar i venir d’emocions que ens ha proporcionat la pandèmia avui li ha tocat el torn a una de les emocions de la meva adolescència que recordo amb més estimació. Veient la tele ahir he pensat en les classes de Formación del Espíritu Nacional (FEN) que impartien les professores de la Sección Femenina. Fins als catorze anys ens van delectar amb unes classes amenes, que esperàvem totes amb candeletes, perquè eren realment una mostra de convivència i concòrdia entre les diferents maneres de pensar de les alumnes. Allà podies discutir, donar la teva opinió, polemitzar, la classe ideal! No com a mates o llatí, que no hi havia discussió: les coses eren com les deia el profe, i a callar. Recordo amb especial tendresa el llibre verd, el llibre de text amb la doctrina de José Antonio exposada a partir de preguntes i respostes. Per exemple: -           ¿Qué es la Falange? -           La Falange es un movimiento político creado por José Antonio para salvar a España. M’agradaven

ELS PETITS PLAERS DEL CONFINAMENT

Els petits plaers del confinament són aquells que se’ns brinden sense adonar-nos-en, perquè abans no ens semblaven importants, no els en fèiem cas, potser ni els notàvem. Ja fa dos mesos que estem en estat d’alarma, i si bé el confinament s’ha relaxat una mica, encara tenim uns horaris, unes franges i unes activitats que ens estan vedades. Per això és important aprofitar les que ens estan permeses i descobrir en cada una un petit plaer que ens alegra el dia. Avui, per exemple, he sortit a caminar. Hi he anat a l’hora que em toca, però m’he passat una mica de la ratlla en quant al quilòmetre de distanciament que m’està permès. Si no és així només trepitjo carrers asfaltats, amb molt pocs arbres i bastant trànsit. En canvi, si pujo cap a la Bonanova, hi trobo blocs de cases aïllats amb vegetació per entremig, alguna torre amb jardí i una paret per sobre de la qual s’aboca un gessamí, places enjardinades amb algun petit estany, no arriba a ser un parc però s’hi assembla. Fa tres mes

FESTIVAL DE CINE D'AUTOR DE BARCELONA 2020

Diumenge passat es va clausurar el D’Autor film Festival de Barcelona . Van ser unes 60 pel·lícules, entre llargs, mitjos i curtmetratges, que es van exhibir en streaming durant 10 dies. En vaig veure tantes com vaig poder, i en deixo constància d’algunes perquè m’han agradat o perquè les he trobat interessants. No pretenc fer crítica cinematogràfica ni molt menys, només exposo els meus gustos. Si quan les estrenin les aneu a veure i no coincidiu amb la meva opinió, serà una llàstima però ja se sap que no hi ha res escrit sobre gustos... El Festival es va inaugurar amb la pel·lícula HABITACIÓN 212, de Christophe Honoré i es va clausurar amb A STORMY NIGHT, de David Moragas. HABITACIÓN 212, de Cristophe Hoonoré, França Si bé la presentació deia “una dona promiscua abandona el seu marit i s’instal·la en una habitació d’hotel on havien anat de joves.