UNA WEEK RÉUSSIE

 Aquest galimaties lingüístic del títol té dues explicacions. La primera, mostrar a tothom el meu domini d’almenys tres llengües. La segona, retre homenatge al destí que m’ha ofert en set dies tres grans satisfaccions. Per això les esmento en la llengua que correspon a cada una d’elles.

La primera, en català i/o castellà, és la dimissió, forçada, del senyor Mazón. Ja estava tardant massa, perquè l’endemà de la DANA ja hauria hagut de dimitir, després de constatar-se la deixadesa que va fer, com a primera autoritat valenciana, de les seves funcions. Però això no va passar, i l’inútil del seu cap polític i Secretari General del seu partit va deixar que les coses es podrissin fins a arribar al 29 d’octubre, aniversari fatídic de l’aiguat del 2024, i el senyor Mazón es va sentir dir de tot menys guapo. I de retruc el seu superior, també. Per no haver fet res per substituir-lo. Però no va poder seguir mantenint-lo al cap de la Generalitat valenciana, i ara el tenim buscant un pacte amb Vox per tal d’evitar eleccions i que Mazón pugui gaudir de la qualitat d’aforat. Deunidó!

Jo vaig ser del parer, ara fa un any, de destituir Mazón i pactar entre PP i PSOE un candidat a President, de consens, que es fes càrrec, com més aviat millor, de la reconstrucció del país. Naturalment, ningú no em va fer cas i a ningú li va semblar una bona idea, perquè tothom mira per a ell. Diria, però, que en algun moment el PSOE ho va proposar, tot i que potser ho vaig somiar. Ara tenim el que tenim. Un núvol negre terrible que s’abatrà sobre el País Valencià així que hagin pactat els dos partits més casposos del regne. Això no treu, però, que la dimissió de Mazón no m’hagi donat UNA alegria. Per fi una bona notícia!

Anem a la segona. En anglès. Segur que ja ho heu endevinat. Llevar-se dimecres amb la notícia de la victòria de Zohran Mamdani com a alcalde de Nova York és una de les sorpreses més agradables que em podia imaginar. No només perquè representa una política propera als ciutadans, sinó, sobretot, per la patacada que significa per a Donald Trump. Jove, socialista i musulmà. Toma castaña!

Pocs dies abans d’aquesta victòria tenia a punt un començament d’article que deia més o menys així: “Hi havia una època en què els joves érem els progres i els grans eren els carques, els conservadors, els reaccionaris...” Volia parlar del tema de la inclinació cap a la dreta dels votants joves, sobretot homes, que recullen les últimes enquestes d’opinió. Una consulta recent de l’Institut Català Internacional per la Pau dona el següent resultat: un 25% de nois menors de 25 anys es mostren en desacord amb l’afirmació que “malgrat que la democràcia pot tenir problemes, sempre és preferible a qualsevol altra forma de govern”. Entre les noies, només un 12% estan en desacord. Entre la població en general major de 65 anys, un 79% està d’acord en considerar la democràcia com a millor forma de govern. Crec que la causa principal d’aquest lliscament cap a la dreta és que els polítics no connecten amb els problemes i les necessitats dels joves. En canvi, pel que sembla, Mamdani ha sabut llegir quin era el missatge que enviava la joventut i l’ha transformat en programa electoral. Són temes universals que afecten tota la població: el dret a l’habitatge, la promoció del transport urbà gratuït, la cura gratuïta dels infants fins als cinc anys, l’augment del salari mínim de la ciutat, la creació d’una xarxa de mercats municipals, etc. I, pel que sembla, aquestes propostes han estat decisives en la seva victòria. Els demòcrates que van votar per Andrew Como a les primàries ara han votat per ell com a independent. Però no n’ha tingut prou. Han estat els joves els que han decantat la balança en favor de Mamdani, amb una participació mai vista, i li han atorgat un  resultat per sobre del 50%. Cal reconèixer el fair play de Como, que va felicitar Mandani i va fer una crida a la unitat per ajudar-lo en el seu mandat. Esperem que les coses li vagin molt bé. No ho té gens fàcil.

Les dues primeres alegries de la setmana les comparteixo amb molta gent, n’estic segura. La tercera, la francesa, és una mica més particular, tot i que sé que algunes amigues també s’ho han passat molt bé al cine amb Monsieur Aznavour.

Darrerament França ens dona bastants disgustos. Des que Macron va dissoldre l’Assemblea i es van celebrar eleccions que el país va pel pedregar. Jo, tan afrancesada, em sento ridícula lloant un país que ha perdut la grandeur i està fent el ridícul més espantós i perdent el lloc privilegiat que ocupava en la construcció d’Europa. Un ex President a la presó per xorisso, un Cap de govern de quita y pon, uns lladres més llestos que la gana robant a plena llum del dia les joies de la corona (la d’Eugenia de Montijo) i una desorientació política interna que facilitarà la victòria del lepenisme a les properes legislatives. Però bé, no tot han de ser desgràcies. I per donar-me una alegria me’n vaig a veure Monsieur Aznavour, un biopic del cantant baixet d’origen armeni que va conquerir els cors dels francesos, i de mig món, durant decennis.

Aznavour no va ser mai el meu cantant preferit. Per davant d’ell tenia Brassens, Brel i Moustaki. Però m’agradava moltíssim i em sé un bon nombre de lletres de les seves cançons. I el que és curiós és que, actualment, algunes em resulten tan nostàlgiques que les escolto sovint, fins i tot per davant de Brel o dels altres.

La pel·lícula parla de la seva vida de refugiat armeni a París, dels seus primers passos com a cantant, després com a compositor, fins a l’èxit total, quan encara li quedaven uns quants anys de carrera. Jo el vaig veure als Jardins de Pedralbes el 2016 en una que devia ser la seva darrera actuació a Barcelona. Anava acompanyat de la seva neta, i ell procurava cantar repenjat en algun lloc. Però encara era capaç de transmetre moltes emocions. Tenia 92 anys.

La pel·lícula repassa algunes de les seves creacions més emblemàtiques, com La Bohème, Trousse chemise, Je m’voyais déjà, Les comédiens... Però a mi n’hi ha dues que em van resultar especialment evocadores. La primera, Retiens la nuit, que assaja amb Johnny Halliday, de sobte em transporta als quinze anys (Retiens la nuit pour nous deux jusqu’à la fin du monde...). No només a les festes que fèiem amb nois on ens abraçàvem per primera vegada amb l’excusa de ballar, sinó també a les classes de francès on intentàvem agafar la lletra de les cançons a base d’escoltar-les cinquanta vegades. No és estrany que ara me’n sàpiga tantes de memòria.

La segona, Hier encore, és una reflexió sobre els projectes de joventut (Hier encore j’avais vingt ans, je caressais le temps (...) j’ai fait tant de projets qui sont restés en l’air...) que no s’han dut a terme. Una reflexió al final d’una vida. Aquesta cançó la vaig fer servir en una de les històries de Calidoscopi. La posen per la ràdio mentre la protagonista té un accident i cau daltabaix del precipici.  És una cançó que em commou, tot i que no m’hi sento reflectida. Jo no tornaria als vint anys ni penso que hagi de lamentar res a la meva vida, però una lleugera nostàlgia de coses que podria haver fet, decisions que podria haver pres, moments que podria haver viscut... tot això ho evoca Hier encore. Per això la fan sonar al final de la pel·lícula.

Doncs ja ho veieu, UNA WEEK RÉUSSIE! Espero que també ho hagi estat per a vosaltres.